Joan Laporta: "Highway to Hell" o "I want to break free"

Joan Laporta deu estar trist aquests dies, ja que la seva pressa de possessió com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona s'ha hagut d'ajornar arran de queixes del PP arran del recompte de vots. Els seus assessors deuen estar acollonits, perquè ja se sap que, quan en Jan es posa nerviós, embolica que fa fort. Des de Sang Culé - la novel·la negra del Barça, per contra, no ens posem neguitosos, doncs sabem que tard o d'hora no ens defraudarà.

En la seva carrera a altes cotes polítiques, de moment ja ha fet bona lletra amb els qui tallen el bacallà de veres. De moment, ha donat suport als pressupostos de CiU i ja ha anunciat que independentment del que digui el seu soci Portabella, ell votarà a favor de la investidura de Trias com alcalde de Barcelona. Alguns es posen les mans al cap i diuen que com pot ser. La memòria dels peixos que sol gastar el lector de diaris no permet que es recordi gaire que al 2006 ja va flirtejar amb Artur Mas a quatre dies de les eleccions. Hores després, José Montilla li exigia que amb ell també esmorzés. Devien ser situacions com aquesta la que exacerbaren l'ego polític d'en Jan, que se sentia desitjat per les més baixes passions dels polítics locals.

Ell ja havia fet experiments polítics amb la seva amiga Pilar Rahola, per allà quan va ser l'enésima escissió independentista que va conduir a la formació del PI. Els 20.000 vots extrets aleshores van conduir a l'enésima dissolució d'una alternativa independentista i al fet que en Jan redirigís la seva mirada a l'horitzó futbolístic elefantiàsic i elefàntic del futbol. La bèstia blava estava a punt de clavar definitivament els seus ullals al Barça nuñista, en plena decadència.

I arribaren els seus grans temps de glòria. Entrada per la porta gran en el món dels flashos i dels aduladors satel·litant al teu voltant, de les festes on ets el generós amfitrió (pagant el Barça), brindis amb xampany francès (a la merda el patriotisme amb el cava català!) i passar a ser el sex-symbol de certes senyores. Tothom li diu que és guapo i això no pot ser bo per a la seva salut mental. Fins i tot les crítiques i befes el fan gran, seguint aquell sil·logisme que diu que el bo és que parlin d'un, fins i tot quan és bé... L'espanyolisme cavernari de la Meseta el posa en el seu punt de mira; no podien fer-li major favor per crear el seu mite de líder independentista.

I totes li ponen, sense que se li tinguin en compte les contradiccions. Igual que s'asseu amb Mas i amb en Montilla, s'asseu al costat del Rei d'Espanya (mirant de no ser gasiu en la despesa de companyonia i complicitat) i més tard els d'Esquerra Republicana de Catalunya li donen el Premi Lluís Companys.

Pot representar el barcelonisme més recalcitrant i després ser amic íntim de Ramon Calderon i solidaritzar-se amb aquest quan li vénen magres. Així mateix, en Jan pot col·laborar amb la celebració del centenari de la Real Federación Española de Futbol i més tard dir que no li agrada que la selecció española guanyi, cosa que no implicarà que més tard es faci el ronser en cedir jugadors del Barça a la selecció catalana i més tard es lamenti que no tinguem selecció nacional pròpia .

Podrà fer el que sigui, que tothom repetirà com a babaus que el "SEU" Barça és el més catalanista de la història, i mentrestant donar-li l'esquena a Oleguer pel seu convenciment independentista i convidar-lo a fer les maletes direcció Ajax. I un dia es pot incloure en la directiva del Barça a un patró de la Fundación Francisco Franco (Alejandro Echevarria, son cunyat per a més inri) i un altre rentar-se la cara cridant "Visca Catalunya Lliure!".

Quant tens peles i fama és el que passa: que caus bé a tothom. Fins i tot en Jan entra en la Jet Set a doble plana del Hola per uns flirtejos amb la filla de la Duquesa de Alba, iot inclòs. Amb tants amics, els seus negocis van florint sense fronteres, a nivell madrileny, i a nivell asiàtic. I demostra ser un bon amic dels seus amics que fan negocis com ell, talment siguin Macià Alavedra i Lluís Prenafeta quan els imputen pel cas Pretòria, als quals defensa per patriotisme (sic).

Però tot això és xavalla si ho compares a la sort que va tenir de ser el president blaugrana l'any que ho va guanyar tot. Molt va córrer en Jan a autoadjudicar-se tots els mèrits del Barça de les Sis Copes, com si fos ell sol qui jugués al camp. Hom podrà al·legar que va ser ell qui va construir l'equip, però ho al·legarà perquè oblidarà que prèviament a fitxar al Pep, que restava oblidat pel club al Barça B, es va voler fitxar a... Mourinho!. I també s'oblidarà que l'any anterior a guanyar-ho tot es va recórrer tant als jugadors del planter perquè no hi havia peles per fitxatges. De fet, el rescat de Pep (per qui ningú donava un duro) va ser en la línia d'estalviar diners. Fem memòria ja?

Però el futbol és eufòria passional i el que compta són els resultats. I a pilota passada, com en tot a la vida, els que estan davant s'enduen les medalles. I no ens enganyem, aquests èxits ajuden a l'amnèsia col·lectiva. Així, ningú recordarà la seva presidència conflictiva, començant per la lluita contra Sandrusco i en la qual els directius de confiança li van marxant un darrera l'altre; ni tampoc es recordarà com va nomenar successor a Alfons Godall i d'un dia per a l'altre dóna suport a la candidatura de Jaume Ferrer; ni tampoc es recordarà com totes les candidatures que es presentaven quan ell ho va deixar van estar generades per dissensions en la seva directiva.

Amb tot aquest currículum de persona de paraula i confiable, en Jan passava a ser la princesa promesa de l'independentisme. No hi ha res com que t'ataquin els espanyols perquè t'enarborin com a bon català, sumat a fer que els Barça arribi a les cotes més altes d'èxit. I decisions com declarar el seu "Sí" a l'Estatut, contra l'opinió en massa de tot l'independentisme, són oblidades immediatament també per tota la massa independentista.

Els més cautes van ser els d'Esquerra Republicana de Catalunya, no per ser més llestos (Déu ens guard!), sinó que per ja haver rebut les carabasses d'en Jan, després de sondejar si volia o no concórrer amb ells. Malgrat donar-li medalletes Lluís Companys i ell rebre-les molt de gust, en Jan no va tenir cap mania en arremetre contra ERC i qualificar-la poc menys que de botiflera.

Els qui sí que es van fotre de peus a la galleda de bon primer moment foren el Reagrupament del metge de Puigcerdà, Sr. Joan Carretero, que es desfeia en lloes al Jan i li van donar tot allò que volia perquè anessin amb ell. Però l'idili es va trencar en quan es van començar a discutir les llistes electorals, fent una nova versió del conte de la lletera a les que ens té acostumats l'independentisme català; irònic quan el que criticaven a ERC era l'amor pel càrrec. Aleshores en Jan es treu del barret una nova formació política Democràcia Catalana i sobre ell se centren les mirades del notari Alfons López Tena i de l'encara diputat d'ERC Uriel Bertran, als quals arrossega a formar Solidaritat Catalana per la Independència, nom una mica desafortunat, ja que tant pot remetre a la formació nacionalista catalana de principis del XX com a aquella d'ultradreta espanyolista que va formar per allà inicis dels 80 Juan Echevarria -"casualment" exsogre d'en Jan.

El cas és que Alfons López Tena i Uriel Bertran -segurs del fitxatge que han fet- no s'enroquen en un debat de confecció de candidatures i li entreguen l'encapçalament de la llista per Barcelona. La formació reeixeix i engega una campanya en la qual sembla que s'ho menjarà tot (com el Barça de les sis copes) i que substituirà ERC com a referent independentista. Finalment no és així, però en Jan va obtenir el que volia: l'acta de diputat al Parlament de Catalunya. Tanmateix, va adonar-se que allò li sabia a poc i un cop dins de la casa calia treure'n profit del càrrec. L'amistat amb Alfons López Tena i Uriel Bertran es trenca ràpid perquè bloquejaven les seves ànsies d'ocupar un càrrec de regidor a l'Ajuntament de Barcelona, negant-li la possibilitat de pactar amb ERC i Jordi Portabella.


Jordi Portabella creu que, amb el pacte amb en Jan, arrasarà a Barcelona. Una enquesta li diu que d'anar junts repetiran els resultats anteriors (quatre regidors) i el vaixell se salvarà. Paga la pena donar-li a en Jan el número dos de la llista... i dos en van sortir. Portabella no és queda sol, però sí mal acompanyat; a en Jan li la porta fluixa, perquè ja té el que vol. Devia riure molt quan Jordi Portabella li va suggerir que renunciés a la regidoria en favor d'ERC.

Seguint la seva vocació independentista, al crit de I want to break free s'independitza de la rémora dels diputats del SI i passa a ser diputat no adscrit al Parlament de Catalunya. Això li ha servit per no retre comptes a ningú i fer l'ullet a CiU, donant suport per no res als pressupostos de guerra (perdó!, de "crisi") que han presentat davant del Parlament.


I ja ara, també, s'independitza del solitari Jordi Portabella trencant la unitat de vot pactada en el consistori i afavoreix la investidura de Xavier Trias com Alcalde de Barcelona. Un atansament a CiU que podria resultar curiós quan mesos endarrera acusava ERC i Reagrupament de voler fer President de la Generalitat l'Artur Mas.

En el trànsit per la seva Highway to Hell particular, ara en Jan només li queda un càrrec per ostentar i ja se'l planteja: el Congreso de los Diputados de Madrid! . En Jan no té límits! I curiosament, en el seu camí no ha deixat de trobar "tontos útils" que li han fet bon servei. I tot apunta que la aixeta encara li rajarà molt de temps...

Des de Sang Culé - la novel·la negra del Barça l'animem que continuï així.