dimarts, 11 d’abril de 2017

El profeta Donald Trump

L'estultícia de Trump, assumida fins i tot (o sobretot) pel seus partidaris, sembla jugar en favor seu. També el beneficia la resistència de la població en general per creure en l'existència de trames conspiratòries. El cas és que ningú ha trobat sospitós que a febrer en Donald Trump fes referència a un atemptat islamista a Suècia, no succeït en aquell moment, i que encara no dos mesos després un atemptat a Estocolm mitjançant el sistema del Trailer Boig ja sigui una realitat.

El que tinc molt clar és que Donald Trump no és cap profeta. Sí que tinc molt clar que Donald Trump té accés a informació privilegiada d'intel·ligència. Sospito que per davant d'ell passen operatius preparats a un temps vista. Sé que és un bocamoll i bastant imbècil, sense saber distingir massa en un moment donat entre present, passat i futur. Amb aquest còctel poden passar accidents com que, sense adonar-se'n gaire del que fa, Donald Trump l'espifiï i desvetlli informació dels seus serveis secrets.

Dit això, hi ha moltes altres alternatives per afinar què va poder
succeir. L'atemptat de Suècia és un atemptat de bandera falsa, estil el Maine de Cuba? L'atemptat de Suècia estava planejat de feia temps i la intel·ligència ianqui ho sabia i no va compartir informació amb les autoritats sueques? Ho sabia i no va fer res perquè ja els anava bé o la van cagar i no van saber parar-ho finalment? L'atemptat havia de ser en aquella data de febrer i es va posposar, causant una descoordinació entre fets i comunicació d'aquests que conduí a declaracions avançades d'un mandatari idiota?


Qualsevol alternativa d'aquestes se m'antulla com a més plausible que l'oficial, que es basa en la matusseria congènita de Trump.

Dues notícies:

La de les declaracions de febrer clicant:
Suecia pide explicaciones a Trump por citar un atentado terrorista que nunca sucedió El País, 20 de febrer de 2017.

La de l'atemptat de Suècia clicant:
Atentado en Estocolmo: Última hora en directo La Vanguardia, 7 d'abril de 2017.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Resultat del sorteig d'un exemplar d'"Els àngels de Sóar"

Pel que es veu, ja hi ha guanyadora del sorteig d'un exemplar d'Els àngels de Sóar que organitzava Mucho Más Que Un LibroEsperant que en gaudeixi de la seva lectura.

Tota la informació clicant AQUÍ.


divendres, 10 de març de 2017

Concurs per fer-vos amb un exemplar d'"Els àngels de Sóar"

Participeu al concurs per guanyar un exemplar d'Els àngels de Sóar que munta Mucho Más Que Un Libro. Vinga! que les dues preguntes de fan són molt senzilles. Només entrar als enllaços que indica el post o entrar al meu blog, les responeu.


¡Sorteamos Els àngels de Sóar!
Llega la primavera y Mucho Más Que Un Libro quiere darle la bienvenida con un nuevo sorteo literario. En esta ocasión hablamos de Els àngels de Sóar, de Jordi Pijoan-López, dedicada al lector de Mucho Más Que Un Libro por gentileza del autor y de la editorial Llibres de l’Índex.
Como siempre, para participar en el sorteo solo tienes que responder dos preguntas muy fáciles:
1) La novela parte del inicio y expansión de una enfermedad en las principales ciudades de Estados Unidos, una enfermedad que quizás fue provocada... ¿De qué enfermedad estamos hablando?
2) ¿Cómo se llama el cínico empresario barcelonés protagonista y narrador de Els àngels de Sóar?
Para más información puedes consultar estos links:
Envía las respuestas a info@muchomasqueunlibro.com con los datos personales, dirección y teléfono de contacto.
¡¡Tienes tiempo hasta el 31 de marzo de 2017!!

dimecres, 8 de març de 2017

Anirem a l'Espluga de Francolí: "El Vi Fa Sang 2017"


La 3ª edició d'El Vi Fa Sang ja està a tocar i de nou han convidat l'autor d'aquest blog perquè participi a una taula; de fet, serà la primera, acte seguit de la inauguració del festival, a 2/4 de 8 del vespre, sota el nom El costat fosc en la literatura criminal, participant-hi Joan Maria Arenas, Pep Coll, Toni Hill i qui escriu aquestes línies, moderats pel gran Salvador Balcells a la Sala d’actes del Celler Cooperatiu.

Parlarem de la permeabilitat del gènere negre amb el fantàstic. La trajectòria ens precedeix i que estiguem a aquesta taula no és casualitat, però com si els organitzadors del festival siguin vidents, just ara l'autor d'Els àngels de Sóar està escrivint una novel·la que entra de ple en aquest mestissatge de gèneres. No penso dir res més de moment.

El programa del festival el podeu trobar clicant AQUÍ.

divendres, 24 de febrer de 2017

dilluns, 20 de febrer de 2017

Matar a la Terra Alta: l'obra "negra" de Sílvia Mayans... fins ara.

El passat 3 de febrer vaig tenir l'honor de presentar la novel·la
Cendra, de l'escriptora Sílvia Mayans. L'acte va ser a la Biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver, de Barcelona, amb molt de públic. Com sol succeir en aquestes ocasions, no és casualitat que un (l'autor d'aquest blog) fos la persona triada per a tal menester de presentador. Per una banda, amb l'escriptora Sílvia Mayans tenim una amistat estrenada de no fa gaire temps, arran de les Jornades de les Lletres Ebrenques (organitzades també per una gran biblioteca, la Sebastià Juan Arbó, i bibliotecària, la Joana Serret) i el Tiana Negra 2017.
Sumant circumstàncies que han facilitat l'elecció, està que un és escriptor d'orígens a l'Ebre català assentat a Barcelona i la Sílvia Mayans va fer un viatge invers des de Barcelona a la Terra Alta, concretament Arnes. I hom sap que allò invers és idèntic segons ens diu l'espill diverses vegades al dia.
Aquest camí idèntic ha dut a coincidir en certs enfocaments que un i l'altre hem fet de les nostres obres respectives, més concretament que no hem fet fàstics de recórrer als ambients "via fora" per ambientar les nostres narracions. Hi ha la dèria d'identificar el gènere negre amb narracions que es desenvolupen en ambients metropolitans, herència primordial dels primers escriptors de folletins de sèrie B per al consum popular que van conrear el gènere. Els humans sembla mentida com s'aferren a aquesta mena de conceptes i els costa sortir-ne. Tanmateix, algú deia fa no gaire que la novel·la negra en català és la que més recorre, comparat amb el que es fa a l'orb internacional, als ambients rurals per desenvolupar les seves trames... No m'ho crec massa de forma categòrica, però sé que volen dir amb això. Tampoc no estic d'acord amb això de "rural". Avui dia els ambients "rurals" són els afores de les grans ciutats, pel mode de vida compartit i per la immediatesa que permeten les vies de comunicació. Les formes no canvien tant, però en aquest "tant" que sí canvien, els ambients forans a les àrees metropolitanes només poden fer que aportar riquesa argumental al gènere negre. És per això que no hi podem renunciar, potser a països petits com el nostre menys encara, on tot se solapa tant.
Una cosa semblant ens passa amb la llengua emprada i això sí que és beure de la teoria implícita en les fonts primordials del gènere negre. Com si fossin acadèmics de la llei del carrer, els escriptors de gènere negre han estat fins i tot presumptuosos en la seva cura per reproduir a les seves pàgines la parla segons el nivell social al qual pertany cadascun dels seus personatges. En certs casos paradigmàtics, hi ha hagut una obsessió pel realisme i la versemblança en aquest sentit. Traslladat al nostre context català, hauria de resultar evident que no ens oblidéssim dels dialectes estesos al llarg i ample del territori, més quan precisament en aquests ambients extramurs dels límits metropolitans és on la llengua nostra és més dinàmica, més viva, on les expressions són més genuïnes i on existeix un autèntic parlar col·loquial, vulgar i fins i tot argot. Sí, argot català, allò que coincideixen a negar que existeix tants de patriotes noucentistes de verb excels i tants ignorants castellanoparlants assentats aquí i que viuen en una dimensió paral·lela. Com també s'acostuma a negar que hi hagi pobres i delinqüents catalanoparlants. Quanta ignorància!
No s'entengui que el que dic és cap reivindicació, sinó que tan sols es tracta de constatar el que realment un coneix, però si al final algú ho vol entendre com reivindicació perquè tan poques vegades se sent el que ara dic, doncs endavant! Reivindiquem! En aquest país tot ens ho prenem a la tremenda.
Aquesta naturalitat en l'ús del paisatge i de la llengua és omnipresent en l'obra de gènere negre de Sílvia Mayans, fins al punt que el crim es dilueix en la quotidianitat de la narració, totalment versemblant... tot i l'aparició de certs elements "sobrenaturals" que em nego a especificar. 
En les darreres Jornades de les Lletres Ebrenques, vaig poder fer-me amb un exemplar de Cap llàgrima sobre la tomba, opera prima de l'autora en el camp del gènere negre i finalista al Premi Joan Canyameres. El títol i la sinopsi del llibre van semblar-me suggeridors i acabar de conèixer l'autora personalment feia pensar que valia la pena aprofundir coneixent l'obra. Normalment sóc de pensar que  per l'obra coneixes dels escriptors aspectes que mai no coneixeries d'ells simplement parlant.
Cap llàgrima sobre la tomba arrenca fort com ja indica el títol, amb el protagonista (narrador en primera persona) que, un dia d'excursió boletaire al bosc, es troba el cadàver d'un desconegut penjant d'una soga. A partir d'aquest punt, el protagonista es veurà arrossegat pels esdeveniments, empès pel que ell creu que és curiositat i voluntat pròpia, però que en el fons és la "forza del destino". No diré més.
Una trama genial que en el seu desenvolupament té com a principal defecte l'excés de rapidesa en la resolució. No s'entengui amb aquest darrer comentari que no recomani la lectura, ans al contrari; al darrer festival de Tiana Negra, en Lluís Llort va confessar que quan al diari on treballa fa, o fan, crítica sempre trien novel·les que poden deixar bé, i aquest és el meu cas ara quan parlo de Cap llàgrima sobre la tomba.
En aquesta tesitura d'haver-ne acabat la lectura i de transmetre-li el meu parer a la Sílvia Mayans, va ser que als pocs dies ella mateix em va proposar que fes la presentació de Cendra. Vaig acceptar sense pensar-m'ho, honorat per la confiança dipositada en mi.
Acceptada la missió, en uns dies vaig rebre un exemplar de la novel·la. Vaig llegir-la més ràpid que l'anterior, tot i tenir major volum.
Cendra s'inicia un any després del final de Cap llàgrima sobre la tomba, situant els mateixos personatges en un nou context. S'hi desenvolupen dues trames paral·leles, en les quals el protagonista desplega les seves dots detectivesques. Una de les trames és viscuda pel protagonista i narrada per ell mateix en primera persona, tot i que alhora és un temps passat per a ell. L'altra trama enfonsa arrels en un passat d'aquest propi passat, que alhora és totalment aliè al protagonista. Això que sembla un embolic, crea un joc de prismes temporals curiós, més si el contemplem des del nostre present, que alhora pot ser el temps des d'on narra el protagonista. Ambdues novel·les transcorren en els anys d'allò que li'n van dir "la Transición"; la vida política del país està molt alterada, però en els llogarrets de les Terres de l'Ebre això no es nota gaire. Un dia li haig de preguntar a la Sílvia Mayans si això vol tenir un significat... o si no se n'adona del significat que té. El temps mou tan poc en segons quins llocs que el solatge del fets genera estrats tan fins que entre si transpiren i costa delimitar-los. I si bé els fets concrets potser no es recorden, perquè per voluntat es volen oblidar, sí que les vides passades influencien en les presents de forma més intensa, alhora que inconscient.
Noto en Cendra un text més meditat que en la seva predecessora. Treballar amb dues trames no ha desordenat el desenvolupament dels fets, sinó que tot el contrari. Es manté un ritme de narració més estable. La ment no es tortura havent de mantenir l'atenció mentre s'avança en la lectura. Està clar que l'autora s'ha amarat tant amb els seus personatges que aquesta segona novel·la li ha sortit més sola.
Diu la Sílvia Mayans que de ben segur farà una tercera entrega, amb els mateixos personatges i el mateix context. Penso que sí cal fer-la, perquè tinc la sensació que ella s'ha quedat amb ganes de contar més coses. I per això mateix estic segur que caldrà fer-ne una quarta, però amb un Elíades Bel (ja he hagut de dir el nom del protagonista!) ja més vell, parlant quaranta anys després de les seves anteriors aventures. Estic segur que sabrà perquè ho dic... i si no, ja li ho explicaré.

-----------------------

El blog de la Sílvia Mayans és: http://silviamaians.blogspot.com.es/ 

divendres, 17 de febrer de 2017

"Els àngels de Sóar" la Palma de Cervelló


Dimecres 22 de febrer,  de 2/4 de 10 a les 11 del vespre, farem una tertúlia al voltant d'Els àngels de Sóar al club de lectura de la Biblioteca Municipal de la Palma de Cervelló. Cofoi que s'hagin interessat per la meva novel·la, que toca temes tan difícils d'entomar en aquesta societat tan "feliç", a l'estil de la novel·la de Huxley.

diumenge, 22 de gener de 2017

Sílvia Mayans a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver


L'autor d'aquest blog presentarà el Cendra de la Sílvia Mayans a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver (C/ Borrell 44 - Barcelona). Serà el 3 de febrer a les 7 de la tarda.


1976. Un any després d'haver resolt la mort del Severino Gil a Cap llàgrima sobre la tomba, tot just estrenada la democràcia, l'Elíades Bel es troba embolicat en nous misteris per les terres de l'Ebre. Un terrible incendi, assassinats, corrupció, empresaris sense escrúpols i la recerca d'una família dispersada després de la guerra civil, el portaran des d'Arnes cap a Horta de Sant Joan, Alcanyís, Tarragona i Cornellà. L'Elíades, fotògraf i investigador eventual, comptarà amb l'ajuda del seu cosí lo Margalló, un pagès de Vall-deroures; de la Susi, una perruquera molt trempada; de mossèn Amadeu i de l'inefable tinent Estrada, que gaudeix d'una, fins ara tranquil·la, jubilació. Un mosaic de personatges molt humans, tocats per les dures circumstàncies de la vida. Llops i xais que acabaran sent, sense excepció, res més que cendra.



Sílvia Mayans. El 2009 publica els seus primers relats i poemes. El 2011 guanya el premi del jurat del concurs de microrelats negres del Centre Cultural La Bòbila (L'Hospitalet del Llobregat) amb el relat 9 mil·límetres. El 2012 és finalista del premi de novel·la de misteri Ferran Canyameres, amb Cap llàgrima sobre la tomba. El 2015 queda finalista del premi de relats Vent de Port amb Rumors a Rocalleda. EL 2016 publica el seu primer poemari ÀNIMAlari. Ha participat en diverses activitats literàries, taules rodones i recitals de poesia a Litterarum (Móra d'Ebre), Fira del Llibre (Jesús), Jornades de les Lletres Ebrenques (Amposta), i als festivals Tiana Negra, El vi fa sang i Matarranya Negra entre d'altres. En el seu blog "A recer d'un baobab" (http://silviamaians.blogspot.com.es/) recull apunts de lectures i reflexions literàries diverses.

dimarts, 17 de gener de 2017

L'autor d'"Els àngels de Sóar" al Tiana Negra 2017

Dissabte 21 de gener, a les 11:20, l'autor d'Els àngels de Sóar participa al Tiana Negra 2017, concretament a la taula rodona: Més enllà de la metròpoli barcelonina.

Dessota teniu el programa complet del festival



Més informació a http://tiananegra.blogspot.com.es/ 

divendres, 21 d’octubre de 2016

"De negre i sense dol", la taula de gènere negre a les XI Jornades de les Lletres Ebrenques

Dissabte 22 d'octubre, a les 11:30, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, se celebrarà la taula rodona de gènere negre a les XI Jornades de les Lletres Ebrenques.

Amb la participació dels escriptors del gèners Fede Cortés, Sílvia Mayans, Vicent Sanz i l'autor d'aquest blog, Jordi Pijoan-López.

Parlarem de moltes coses al voltant de l'estat del gènere negra a data d'avui i de la seva presència al territori ebrenc, entre moltes coses.

Tot el programa de les Jornades clicant AQUÍ.


diumenge, 2 d’octubre de 2016

"Kill the messenger": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (5)


Us he de confessar que l'autor ha fet trampa amb el títol del post, ja que aquesta pel·lícula no hi apareix a El àngels de Sóar... però hi hagués aparegut molt possiblement d'haver-la vist quan escrivia la novel·la. I del segur, del segur, que hagués parlat del cas real que hi ha al darrere de la trama.

Com a tentacle del cas Iran-Contra, al 1996, el periodista Gary Webb va fer públic com agents de la CIA van inundar de crack (el tristament cèlebre derivat de la cocaïna) a preus irrisoris els barris negres de Los Angeles. Un cas calcat al narrat per American Gangster, pel·lícula de la que ja en vam parlar en aquest blog.

Investigant més, Gary Webb va constatar que l'operació no es restringia a Los Angeles, abastant un llarg nombre de barris negres a grans ciutats estatunidenques.




Per molt que Webb en va publicar proves i més proves, mai es va obrir una investigació oficial. No només això, sinó que primer van arruïnar la seva carrera periodística i després el van assassinar. Bé, això que el van assassinar m'ho invento jo, que sóc un conspiranoic, perquè l'informe pericial de la policia diu que es va suïcidar... amb dos trets al cap! Com en l'acudit, que no vaig matar-lo, sinó que estava jo pelant una taronja, va ensopegar, es va clavar el ganivet accidentalment... i així 23 vegades.

El crack, droga de l'Era Reagan dissenyada en laboratoris de l'administració Reagan. Per la química implicada, tothom sap que és més costós produir crack que cocaïna, i tanmateix la primera es venia molt més barata en el mercat que la segona. Un cas més de guerra química del govern d'Estats Units contra la seva població.

En memòria d'un home honest, Gary Webb.





Negres com a conillets d'índies: Experiment Tuskegee

Quan en una roda de premsa al reverend Jeremiah Wright se li va preguntar si veia possible que el govern dels Estats Units estengués el VIH-SIDA entre la població negra africana, la seva resposta va ser que, tot i que no ho podia assegurar certament, després del que es va constatar l'experiment Tuskegee, ja s'ho creia tot.

El cas Tuskegee ha sigut el l'experiment sobre humans que ha tingut més rellevància en la història recent dels Estats Units. Concretament, va ser un estudi clínic dut a terme entre 1932 i 1972 a la ciutat de Tuskegee (Alabama). Els responsables: el Servei Públic de Salut d'Estats Units. En total, 626 jornalers negres van ser emprats per a un estudi de la progressió de la sífilis i els seus efectes a llarg termini. D'aquests, 399 patien la malaltia i l'experiment just consistia en no donar-los la medicació que ja existia (penicil·lina) per comprovar com avançava la malaltia si no era tractada i si fins i tot era capaç de matar.

Si bé als afectats se'ls va explicar que entrarien a formar part d'un estudi mèdic, se'ls va enganyar sobre l'abast real que tindria sobre la seva salut, a banda d'amenaçar-los amb la pèrdua de l'assistència sanitària si no consentien en signar l'autorització. La majoria d'ells eren analfabets.

L'ideòleg de l'experiment va ser un tal Dr. Taliaferro Clark, si bé el
Dr. Taliaferro Clark
seu estudi es reduïa a una observació de pocs mesos per passar immediatament al tractament mèdic dels infectats, amb penicil·lina. També en el seu favor s'ha d'al·legar que va negar-se a formar part del crim quan va comprovar que es volia estendre l'abast temporal de l'experiment i les coaccions i enganys contra les persones que formarien part dels casos d'estudi.



Dr. Eugene Dibble
Ho durien a terme el Dr. Eugene Dibble, director en cap de l'hospital de l'Institut Tuskegee, NEGRE per a més inri; el Dr. Oliver C. Wenger, que va dissenyar els protocols d'estudi i va formar part de la quadrilla de reclutament; el Dr. Kario Von Pereira-Bailey, fent les primeres revisions mèdiques i aplicacions; rellevats tots pel Dr. Raymond H. Vonderlehr, i aquest al seu torn pel Dr. Paxton Belcher-Timme. I tampoc el crim hagués estat possible sense la col·laboració de la infermera Eunice Rivers, també negra, que va atendre durant els 40 anys tots
Raymond H. Vonderlehr
els infectats
; tenir el mateix color de pell no els va salvar de res.

L'estudi es va clausurar quan al 1972 es va filtrar a la premsa la seva existència, comptant ja amb 28 defuncions per sífilis, 40 consorts infectades per la vida conjugal i 19 nounats infectats en nàixer. Tot ho va destapar al 1966 el Dr. Peter Buxtun, investigador de malalties venèries del Servei Públic de Salut, que en ser conscient de l'existència de l'estudi va escriure una carta al CDC (Centre for Disease Control, màxim organisme de control de malalties i epidèmies als Estats Units) denunciant-lo. La resposta de l'organisme estatal va ser que no es preocupés, que tot era legal, estava sota control i que, a més, calia finalitzar l'estudi. El punt final al que al·ludien era concretament la defunció de tots els membres del grup de control, després de les quals es realitzaven autòpsies per comprovar el mal intern que havia provocat la malaltia.

Buxtun no es va rendir. Al 1972, vista la poca recepció de les seves
queixes per part de les autoritats estatunidenques, va acudir a la prensa. El Washington Star va publicar-ne la notícia el 25 de juliol d'aquell any, i l'endemà era portada del New York Times. Tot seguit Edward Kennedy va muntar a Buxtun una visita al Congrés, on va explicar-ho tot fil per randa. No va passar gaire temps més que l'estudi es va clausurar. Per tirar terra a sobre, es van concedir sucoses indemnitzacions als afectats i la promesa d'atenció mèdica gratuïta per a la seva malaltia.

Amb molta pocavergonya, els metges implicats en la darrera època justificaven l'estudi. Si algú pot pensar que hi havia una intenció bona de fons entre els directors de l'estudi, cal recordar la correspondència entre el Dr. Wenger i el Dr. Vonderlehr, en què en vantaven entre befes de com enganyaven als "negrates" (niggers) que formaven part de l'estudi.

Aquest cas va fer-se públic gràcies a l'heroisme i honradesa d'un sol home, però sense ningú que els denunciï, ¿quants d'estudis de la mateixa mena es mantenen encoberts?

dimecres, 24 d’agost de 2016

dissabte, 2 de juliol de 2016

"American Gangster": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (4)

Bona pel·lícula la que justifica aquest post. Molts mitjans tècnics i capitals per a una bona producció, tècnicament impecable i narrativament ben desenvolupada. Un negre guapo com Denzel Washigton com a protagonista acaba d'arrodonir el producte. Tanmateix, l'avís comercial "inspired by a true story"... sí... és cert, però és una exageració.

Certament, American Gangster és la dramatització de la vida de Frank Lucas (a la foto), de segur el més cèlebre mafiós negre de la història dels Estats Units; un miserable que es va enriquir fins a límits indecents venent heroïna barata al seus brothers de sang, ajudant al govern d'Estats Units a desarticular el Black Panther Party, radicalització dels moviments de drets civils de la comunitat negra, a resultes de la resposta reaccionària violenta de les institucions racistes estatunidenques.

I dic que la recurrència als fets reals queda curta perquè, si bé la representació de la vida particular de Frank Lucas sembla prou acurada i encertada, s'obvien certes informacions, contextuals, com que, als anys 70, la inundació d'heroïna barata que van patir els barris negres de les ciutats d'Estats Units va ser una operació orquestrada per la CIA. L'objectiu, com ja he apuntat abans, era desarticular el moviment dels Panteres Negres, que en aquell moment eren el referen polític dels negres estatunidencs.



Passar de puntetes sobre aquest fet, és un doble pecat en la narració dels fets a la pel·lícula, perquè del que no s'obliden és del fet que a Frank Lucas l'heroïna per al seu negoci li arribava a través d'avions de l'exèrcit d'Estats Units. Segons la versió oficial, el contacte que facilitava aquest transport era un cosí d'en Lucas, militar destinat al Vietnam, però creure's que per facilitar aquesta operació no calia la cooperació d'alts caps militars, és d'una ingenuïtat supina.

De tot això, en parlo també a Els àngels de Sóar. Dessota, dos fragments de la novel·la:

(Els àngels de Sóar, pg. 418)
[...] els negrets pobres no tenen ni puta idea de governar-se a si mateixos. Malgrat que havien demostrat una gran capacitat de mobilització per defensar els seus drets, als negres ningú els reconeixia la majoria d’edat política. Val a dir que des de les altes instàncies es van fer esforços perquè aquest prejudici es mantingués, i així és com l’FBI va reprimir amb mitjans il·legals totes les organitzacions per als drets civils negres i la CIA va inundar els seus barris d’heroïna barata portada directament des del Vietnam.
—En això no puc estar d’acord, Jordy —contrariava l’Isaiah—. Primer que res qui es droga ho fa per voluntat pròpia… Espera! —aturava la contra d’en Jordy—, que encara no he acabat. I segon, d’això n’estic més informat, la droga als barris negres la venien els mateixos negres. Com a exemple en Frank Lucas, el més gran traficant d’heroïna de la història de Harlem, negre com el carbó i enriquit a base d’emmetzinar els seus compares.
—Tu has sentit parlar d’aquest paio per una pel·lícula de no fa gaires anys —arremetia en Jordy.
—Sí, American Gangster —reconeixia el gai—, ¿i què?
—Doncs que la teva informació és de segur esbiaixada. On s’ha vist documentar-se a partir d’una pel·lícula! —exclamava el vell tot rient estentòriament—. Val a dir, però, que fins i tot a la pel·lícula queda clar que el puto Frank aconseguia la seva droga barata gràcies a la col·laboració de l’exèrcit americà.
—Sí, del seu cosí, un altre negre com ell —al·legava l’Isaiah.
—És clar que un altre negre com ell! Estava ple de negres la tropa estatunidenca destacada al Vietnam! Més de la meitat de la tropa en algun moment del conflicte. No els deixàvem governar, però per fer de carn de canó ja n’eren de bons. I per poder aguantar la pressió del combat els fotien fins al cul de droga; sobretot LSD i marihuana, però també heroïna. Una tercera part de la tropa estatunidenca al Vietnam es punxava. Calia que el soldat arribés encegat al combat, carregat de fals coratge. Si no era drogat fins a les celles, ¿qui collons gosaria saltar d’aquells helicòpters d’assalt enmig d’una selva farcida de xinos emprenyats? Amb tot, les drogues tenien efectes secundaris no desitjables, com que no asseguraven la disciplina i fàcilment conduïen a situacions de descontrol. Això ja es va notar allà, però quan els soldats eren rellevats i tornaven a casa la situació encara va empitjorar més. ¿Quants d’excombatents al Vietnam van entrar en una hamburgueseria arremetent a trets contra tot déu que es mogués? La gent tornava d’allà amb el sistema nerviós fet merda. D’aquí la necessitat d’investigar noves drogues que ajudessin al disseny del soldat perfecte, que embravissin, alhora que no entorpissin els sentits i, sobretot, que asseguressin una obediència cega a les ordres dels superiors.

(Els àngels de Sóar, pg. 227)
En Billy Warren, efectivament, formava part de la intel·ligència militar de l’exèrcit, coordinada amb la CIA i les seves operacions encobertes. Estava per sota d’en Ted Shackley, destacat agent de la CIA enviat al Vietnam per lluitar contra el Vietcong. Shackley, amb els seus homes, va potenciar la creació del Triangle Daurat, epicentre de la producció d’heroïna a nivell mundial, per guanyar-se la col·laboració de les màfies del sud-est asiàtic amb l’exèrcit dels Estats Units. Ell va posar en contacte el terratinent màxim de l’opi, el general Van Pao, i les màfies del nostre país perquè acordessin els termes del negoci. Però fins i tot la mateixa CIA era client dels productors d’heroïna, i comprava quilos i més quilos que després col·locava entre la joventut del nostre país i, principalment, als barris de negres. La mateixa estratègia d’enverinament que un segle abans els havia servit per als indis de les reserves, on mai arribava el menjar, però sempre el whisky.

dissabte, 21 de maig de 2016

"El àngels de Sóar" a Litterarum



Diumenge 29 de maig, a les 12:40 del migdia, Els àngels de Sóar estaran a Litterarum, altra denominació de la Fira del Llibre Ebrenc a Móra.

Més informació clicant AQUÍ.

dimarts, 3 de maig de 2016

Andrea Robles parla d'"Els àngels de Sóar"



L'escriptor (o escriptora?) de gènere negre Andrea Robles ha llegit Els àngels de Sóar i ha decidit publicar-ne una ressenya al seu bloc.

Podeu llegir-la clicant AQUÍ.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Un aparador ben lluït, un crim perfecte...



Dintre de les accions engegades dintre del Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català - El Vi Fa Sang, n'hi havia una que consistia en muntar aparadors inspirats en novel·les que s'hi presentaven en algunes botigues de l'Espluga de Francolí. Els àngels de Sóar va poder gaudir-ne del seu, concretament el de la perfumeria Morató. Ben inspirada la representació... àngels, un dietari, un bolígraf, fotos de San Francisco i Àfrica... i sobretot, l'arma del crim... Es nota que es van llegir la novel·la. Només em pesa no haver-lo pogut veure de cos present, però queda aquesta imatge que m'envià el comissari del festival, Salvador Balcells. Gràcies a ell i al botiguer, que vista la tendència, ves no sigui descendent de Jean-Baptiste Grenouille.

divendres, 8 d’abril de 2016

"Els àngels de Sóar" al festival El Vi Fa Sang


Dissabte 9 d'abril, Els àngels de Sóar estarà a la darrera taula de presentacions del festival de novel·la negra, El Vi Fa Sang, a l'Espluga de Francolí. Clicant ACÍ el programa.

divendres, 1 d’abril de 2016

dilluns, 29 de febrer de 2016

"Els àngels de Sóar": emissió de l'entrevista a l'autor Canal 21 de Tortosa

Els 16 i 23 de març, a les 21.00 hores i al Canal 21 de Tortosa/Terres de l'Ebre, s'emetrà l'entrevista que Jesús Tibau va fer a Jordi Pijoan López, en relació a la seva darrera novel·la, Els àngels de Sóar.


Ja perdonareu a l'autor que no rigui per a la foto, però quan s'escriu una novel·la sobre un del majors crims de masses perpetrat per un govern, se't gelen els llavis.

dimarts, 29 de desembre de 2015

"Sodom and Gomorrah": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (3)

Sense ànims de seguir la tradició franquista de posar pel·lícules de tema bíblic per Nadal o Setmana Santa, l'entrada que l'autor d'Els àngels de Sóar ha triat és Sodom and Gomorrah, producció franco-italiano-estatunidenca de 1962, amb Robert Aldrich com a director (The Dirty Dozen,  a l'Estat Espanyol Doce del patíbulo). Com a estrella d'excepció, tenim a Stewart Granger en el paper principal de Lot, massa ben pentinat i afaitat per ser que es tracta d'un pastor hebreu del desert.

A destacar que l'adaptació de la pel·lícula pateix desviacions respecte al text bíblic original, desviacions ben considerables fins al punt que a l'Edat Mitjana hagués estat cas de tribunal inquisitorial... Per explicar-ho, millor us posarem un fragment d'Els àngels de Sóar -on just la mormona Margaret parla amb l'empresari Miquel Garriga- i  la pel·lícula original, de la qual recomanem les escenes de la destrucció de la ciutat de Sodoma (a partir del punt 2:17:43), amb evidents limitacions pel que fa als efectes especials...





Els àngels de Sóar, pgs. 120 i 121:

La Margaret va prendre aire; semblava que el que m’havia d’explicar anava per a llarg.
            —Suposo que dintre de la seva ignorància supina sobre el contingut de la Bíblia, deu tenir alguna noció bàsica de les seves històries. Li sona la ciutat de Sodoma?
            —Sí; d’alguna pel·lícula de les que quan era petit passaven per la tele en Setmana Santa.
            —Jo també l’he vist, amb l’Stewart Granger de protagonista. I recorda què passava?
            —Més o menys. El més destacat era que Déu destruïa la ciutat amb una immensa explosió estil nuclear. —Dient això, al rostre de la Margaret es va perfilar un somriure burleta—. Però em pot dir a què treu tot això?
            Sense treure’s el somriure dels llavis, va prendre la paraula.
            —Miraré de ser breu per aclarir-li-ho, perquè la història és una mica llarga. Segons narren les escriptures, Sodoma va ser arrasada per Déu a causa de la perversió incorregible dels seus habitants. Malgrat que aquesta perversió no s’especifica en què consisteix, a la tradició judeocristiana posterior se l’ha vinculat a la pràctica de la homosexualitat. Així, les pràctiques de sexe anal se les ha passat a denominar sodomia i als seus suposats practicants, sodomites.
            —Això també em sona del col·legi de capellans on…
            —Calli, que no he acabat —va interrompre’m en sec—. En la narració bíblica dels fets, abans de la destrucció de la ciutat, Déu va voler salvar una única família que hi habitava; la del seu serf Lot.
            —L’Stewart Granger, oi?
            —Exacte. Per fer que abandonés la ciutat abans de la seva destrucció, Déu va enviar-hi dos àngels amb el missatge de les intencions que tenia. De fet, mentre feien la visita a Lot, les turbes de sodomites van intentar agredir aquests dos àngels. En defensa, els àngels els van deixar a tots cecs.
            —Quin geni gasta, Nostre Senyor.
            —Cert, no va amb miraments quan es tracta de pecadors. Vigili! —va afegir, fent broma—. De fet el tracte sever també era per als seus, ja que abans d’anar-se’n els àngels van advertir a tots els membres de la família de Lot que mentre fugissin no es tombessin per contemplar allò que deixaven endarrere; l’esposa de Lot va ser l’única que no va fer cas d’aquest advertiment, per la qual cosa va rebre el càstig de transformar-se en estàtua de sal.
            —Cert! Ara ho recordo de la pel·lícula. És la muller de l’Stewart Granger la qui no fa cas del consell. Per cert, els efectes especials per representar com la senyora es queda erta eren prou penosos.
            —Més penosa és la representació de com és destruïda la ciutat. El text bíblic diu que va ser una pluja de foc i sofre, res de vents, terratrèmols i explosions de dinamita. Ja sabem que les adaptacions de Hollywood deixen molt a desitjar. Però no em distregui ara, que a pesar de les giragonses he aconseguit arribar on volia.
            —On?
            —A la dona de Lot. Sap com s’apel·lava?
            —No; ja li he dit que sóc ignorant en històries bíbliques.
            —La Bíblia l’ajudaria poc a esbrinar el nom de la senyora en qüestió. No s’hi esmenta en cap moment.
            —Aleshores…
            —Aleshores, hem de recordar que amb l’altre poble que els cristians compartim la tradició de l’Antic Testament és el jueu. Els hebreus compten amb unes genealogies del seu poble que es remunten als temps bíblics, molt completes. I en aquestes queda registrat que el nom de la dona de Lot és Adit.
            —Adit! Com l’Adam Adit.
            —Exacte.
            —Però i això què vol dir? Per què vol emular la personalitat de la dona de Lot?
            —Perquè té Lot al seu costat i amb ell està casat.
            —Què?
            La Margaret va mirar-me amb cara de perplexitat, com tractant-me d’imbècil.
            —Encara no ho entén, Miquel? Si ho té davant dels nassos. Charles Slott. És Lot.
            Realment era imbècil per costar-me tant de pillar-ho.
            —Ho entén ara, Miquel?
            —Sí… però només a mitges. Fins on jo he arribat, l’únic que demostren el seu germà i l’Adam és odi contra els homosexuals. I pel que ara m’està dient… —Vaig deixar la frase en suspens; era evident què era el que volia dir, tot i no saber trobar-hi les paraules.
            En lloc de respondre’m, va posar-me el dietari a la falda i va dir:
            —Continuï llegint.
            Després va perdre de nou la mirada a través del vidre, donant per acabada la conversa de moment. I jo de nou em vaig guardar el dietari dintre de l’equipatge.

divendres, 18 de desembre de 2015

"Els àngels de Sóar" a l'emissora Antena Caro

L'activista literari Emigdi Subirats ha entrevistat l'autor d'Els àngels de Sóar en el seu programa Lletres
Ebrenques de l'emissora Antena Caro. Han parlat de la mateixa novel·la, d'altres anteriors de l'autors i de l'actualitat política i social del país, aprofitant les connexions que manté amb el crim organitzat.

Podeu escoltar-la clicant AQUÍ

diumenge, 13 de desembre de 2015

"Tens un racó dalt del món" recomana "Els àngels de Sóar"

El programa Tens un racó dalt del món, dirigit per l'escriptor Jesús M. Tibau, recomanava Els àngels de Sóar en la seva secció de novetats editorials (minut 2:20). Satisfacció que veus que saben de què parlen se'n facin ressò.

dissabte, 12 de desembre de 2015

La coberta d'"Els àngels de Sóar": una reinterpretació de l'original de Dan Nicoletta

Daniel Nicoletta és el reporter gràfic per antonomàsia del San Francisco dels 70 del segle XX, el de la lluita pels drets civils dels homosexuals.

 
Nascut a la ciutat de Nova York 1954, Nicoletta va abandonar aquesta ciutat en la seva adolescència per assistir a la Universitat Estatal de San Francisco. Allí va començar la seva carrera fotogràfica i va conèixer Harvey Milk al Castro Camera, la cèlebre botiga de càmeres del carrer Castro que poc després acabaria sent el seu lloc de treball. A banda de la vessant més professional, Nicoletta col·labora amb Milk en la seva carrera política. Des d’aquesta posició privilegiada, no és estrany que els seus reportatges fotogràfics siguin imprescindibles per fer-se una idea visual del que passava al San Francisco d’aquells temps, sobretot el més gai; és tan així que, sense Nicoletta, l’autor d’Els àngels de Sóar ho hagués tingut molt més pelut per fer-se un paisatge en el qual moure’s quan descrivia aquell entorn, perquè les cròniques lletrades mai t’atansen a l’objecte i a la sensació de forma tan clara i directa.

La fotografia que il·lustra la coberta n’és el millor exemple. Panoràmica ampla que té el seu eix d’atracció a la banda dreta, és ideal per convertir-se en una coberta de llibre, embolcallant el llibre per davant i per darrere.
 
Tanmateix, sent una composició complexa, amb molts cossos i elements que poden distreure l’atenció, calia un cert processament d’imatge per destacar allò que es vol rellevar. El processament, amb tot no és aleatori; és a dir, té el seu sentit “simbòlic”. Així mateix, l’escena en la seva totalitat, per casualitats de la vida, manté unes quantes connexions amb allò narrat a la novel·la. Per no excedir-me en l’spoiler, només en diré un: la noia que ensenya el pits mira cap a la farmàcia, que està d’ofertes.
 
Amb aquest regal de realitat que em va fer Dan Nicoletta sense saber-ho, només calia posar el títol del llibre, la sinopsi i les lletres que distingeixen el llibre dintre de la col·lecció de Narrativa Contemporània de Llibres de l’Índex.

L'aplicació del processament de la imatge va ser dut a terme per Róger Castillejo Olán, maquetista i dissenyador.



 

dissabte, 5 de desembre de 2015

L'enfocament de la lluita contra la SIDA d'un pastor baptista

Mireu bé la cara d'aquest paio a la dreta. És Steven Anderson, pastor de l'Església Baptista de la
Paraula de la Fe, a Tempe (Estats Units).

Aquest proppassat diumenge va tenir la seva peculiar manera d'avançar-se a la celebració del Dia Internacional del VIH/SIDA, proposant la seva solució per eliminar la malaltia de forma immediata: exterminar tots els gais, seguint el mandat de la paraula de Déu, segons la seva interpretació esbiaixada dels textos bíblics.



Despulles humanes d'aquesta mena van ser la font d'inspiració per crear el personatge de Lovelace, també pastor baptista, a la novel·la Els àngels de Sóar. No diré allò tan suat que la realitat supera la ficció, perquè la meva ficció just es va basar en la realitat tal qual era. I tant de bo Steven Anderson fos un personatge de ficció.

Per acabar, un fragment de la novel·la, presentant a Lovelace:

Divendres 3 de juny de 1977
«Des de fa uns dies que veig d’una forma més positiva haver de compartir l’espai de Tenderloin amb les altres confessions. A fi de comptes, tots cerquem la salvació i, estrictament, les vies vers ella poden ser múltiples. Potser és arran d’haver obert la nostra ànima que avui hem conegut un sacerdot que respon al nom de Lovelace. Home senzill de cabells blancs, impecable afaitat i cos refermat per la feina, no s’arronsa davant les adversitats. Podent escapolir-se de tal labor pel seu rang en la seva congregació, l’hem conegut davant d’una gran olla carregada de caldo per als vagabunds, enmig del carrer. És un individu molt carismàtic i ple d’energia. L’Adam i jo hem quedat captivats per la diatriba que engegava mentre repartia els bols. Hem rigut en un principi, però no amb sorna, sinó amb alegria. Sense comentar-ho més que creuant-nos les nostres mirades, hem decidit atansar-nos a ajudar-lo en el seu quefer. Quan estàvem a prop, he pensat que potser ens foragitava en veure que érem membres d’una altra confessió, però no ha estat així; ans al contrari, ens ha rebut amb els braços oberts. Avui ha estat una dia feliç».

(Els àngels de Sóar, pg. 113, dietari de l'elder Charles Slott)

Enllaços de la notícia:
http://www.usatoday.com/story/news/nation/2014/12/04/pastor-calls-for-killing-gays-to-end-aids/19929973/
https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=8734995448694605977#editor/target=post;postID=8940951390212837799