divendres, 21 d’octubre de 2016

"De negre i sense dol", la taula de gènere negre a les XI Jornades de les Lletres Ebrenques

Dissabte 22 d'octubre, a les 11:30, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, se celebrarà la taula rodona de gènere negre a les XI Jornades de les Lletres Ebrenques.

Amb la participació dels escriptors del gèners Fede Cortés, Sílvia Mayans, Vicent Sanz i l'autor d'aquest blog, Jordi Pijoan-López.

Parlarem de moltes coses al voltant de l'estat del gènere negra a data d'avui i de la seva presència al territori ebrenc, entre moltes coses.

Tot el programa de les Jornades clicant AQUÍ.


diumenge, 2 d’octubre de 2016

"Kill the messenger": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (5)


Us he de confessar que l'autor ha fet trampa amb el títol del post, ja que aquesta pel·lícula no hi apareix a El àngels de Sóar... però hi hagués aparegut molt possiblement d'haver-la vist quan escrivia la novel·la. I del segur, del segur, que hagués parlat del cas real que hi ha al darrere de la trama.

Com a tentacle del cas Iran-Contra, al 1996, el periodista Gary Webb va fer públic com agents de la CIA van inundar de crack (el tristament cèlebre derivat de la cocaïna) a preus irrisoris els barris negres de Los Angeles. Un cas calcat al narrat per American Gangster, pel·lícula de la que ja en vam parlar en aquest blog.

Investigant més, Gary Webb va constatar que l'operació no es restringia a Los Angeles, abastant un llarg nombre de barris negres a grans ciutats estatunidenques.




Per molt que Webb en va publicar proves i més proves, mai es va obrir una investigació oficial. No només això, sinó que primer van arruïnar la seva carrera periodística i després el van assassinar. Bé, això que el van assassinar m'ho invento jo, que sóc un conspiranoic, perquè l'informe pericial de la policia diu que es va suïcidar... amb dos trets al cap! Com en l'acudit, que no vaig matar-lo, sinó que estava jo pelant una taronja, va ensopegar, es va clavar el ganivet accidentalment... i així 23 vegades.

El crack, droga de l'Era Reagan dissenyada en laboratoris de l'administració Reagan. Per la química implicada, tothom sap que és més costós produir crack que cocaïna, i tanmateix la primera es venia molt més barata en el mercat que la segona. Un cas més de guerra química del govern d'Estats Units contra la seva població.

En memòria d'un home honest, Gary Webb.





Negres com a conillets d'índies: Experiment Tuskegee

Quan en una roda de premsa al reverend Jeremiah Wright se li va preguntar si veia possible que el govern dels Estats Units estengués el VIH-SIDA entre la població negra africana, la seva resposta va ser que, tot i que no ho podia assegurar certament, després del que es va constatar l'experiment Tuskegee, ja s'ho creia tot.

El cas Tuskegee ha sigut el l'experiment sobre humans que ha tingut més rellevància en la història recent dels Estats Units. Concretament, va ser un estudi clínic dut a terme entre 1932 i 1972 a la ciutat de Tuskegee (Alabama). Els responsables: el Servei Públic de Salut d'Estats Units. En total, 626 jornalers negres van ser emprats per a un estudi de la progressió de la sífilis i els seus efectes a llarg termini. D'aquests, 399 patien la malaltia i l'experiment just consistia en no donar-los la medicació que ja existia (penicil·lina) per comprovar com avançava la malaltia si no era tractada i si fins i tot era capaç de matar.

Si bé als afectats se'ls va explicar que entrarien a formar part d'un estudi mèdic, se'ls va enganyar sobre l'abast real que tindria sobre la seva salut, a banda d'amenaçar-los amb la pèrdua de l'assistència sanitària si no consentien en signar l'autorització. La majoria d'ells eren analfabets.

L'ideòleg de l'experiment va ser un tal Dr. Taliaferro Clark, si bé el
Dr. Taliaferro Clark
seu estudi es reduïa a una observació de pocs mesos per passar immediatament al tractament mèdic dels infectats, amb penicil·lina. També en el seu favor s'ha d'al·legar que va negar-se a formar part del crim quan va comprovar que es volia estendre l'abast temporal de l'experiment i les coaccions i enganys contra les persones que formarien part dels casos d'estudi.



Dr. Eugene Dibble
Ho durien a terme el Dr. Eugene Dibble, director en cap de l'hospital de l'Institut Tuskegee, NEGRE per a més inri; el Dr. Oliver C. Wenger, que va dissenyar els protocols d'estudi i va formar part de la quadrilla de reclutament; el Dr. Kario Von Pereira-Bailey, fent les primeres revisions mèdiques i aplicacions; rellevats tots pel Dr. Raymond H. Vonderlehr, i aquest al seu torn pel Dr. Paxton Belcher-Timme. I tampoc el crim hagués estat possible sense la col·laboració de la infermera Eunice Rivers, també negra, que va atendre durant els 40 anys tots
Raymond H. Vonderlehr
els infectats
; tenir el mateix color de pell no els va salvar de res.

L'estudi es va clausurar quan al 1972 es va filtrar a la premsa la seva existència, comptant ja amb 28 defuncions per sífilis, 40 consorts infectades per la vida conjugal i 19 nounats infectats en nàixer. Tot ho va destapar al 1966 el Dr. Peter Buxtun, investigador de malalties venèries del Servei Públic de Salut, que en ser conscient de l'existència de l'estudi va escriure una carta al CDC (Centre for Disease Control, màxim organisme de control de malalties i epidèmies als Estats Units) denunciant-lo. La resposta de l'organisme estatal va ser que no es preocupés, que tot era legal, estava sota control i que, a més, calia finalitzar l'estudi. El punt final al que al·ludien era concretament la defunció de tots els membres del grup de control, després de les quals es realitzaven autòpsies per comprovar el mal intern que havia provocat la malaltia.

Buxtun no es va rendir. Al 1972, vista la poca recepció de les seves
queixes per part de les autoritats estatunidenques, va acudir a la prensa. El Washington Star va publicar-ne la notícia el 25 de juliol d'aquell any, i l'endemà era portada del New York Times. Tot seguit Edward Kennedy va muntar a Buxtun una visita al Congrés, on va explicar-ho tot fil per randa. No va passar gaire temps més que l'estudi es va clausurar. Per tirar terra a sobre, es van concedir sucoses indemnitzacions als afectats i la promesa d'atenció mèdica gratuïta per a la seva malaltia.

Amb molta pocavergonya, els metges implicats en la darrera època justificaven l'estudi. Si algú pot pensar que hi havia una intenció bona de fons entre els directors de l'estudi, cal recordar la correspondència entre el Dr. Wenger i el Dr. Vonderlehr, en què en vantaven entre befes de com enganyaven als "negrates" (niggers) que formaven part de l'estudi.

Aquest cas va fer-se públic gràcies a l'heroisme i honradesa d'un sol home, però sense ningú que els denunciï, ¿quants d'estudis de la mateixa mena es mantenen encoberts?

dimecres, 24 d’agost de 2016

dissabte, 2 de juliol de 2016

"American Gangster": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (4)

Bona pel·lícula la que justifica aquest post. Molts mitjans tècnics i capitals per a una bona producció, tècnicament impecable i narrativament ben desenvolupada. Un negre guapo com Denzel Washigton com a protagonista acaba d'arrodonir el producte. Tanmateix, l'avís comercial "inspired by a true story"... sí... és cert, però és una exageració.

Certament, American Gangster és la dramatització de la vida de Frank Lucas (a la foto), de segur el més cèlebre mafiós negre de la història dels Estats Units; un miserable que es va enriquir fins a límits indecents venent heroïna barata al seus brothers de sang, ajudant al govern d'Estats Units a desarticular el Black Panther Party, radicalització dels moviments de drets civils de la comunitat negra, a resultes de la resposta reaccionària violenta de les institucions racistes estatunidenques.

I dic que la recurrència als fets reals queda curta perquè, si bé la representació de la vida particular de Frank Lucas sembla prou acurada i encertada, s'obvien certes informacions, contextuals, com que, als anys 70, la inundació d'heroïna barata que van patir els barris negres de les ciutats d'Estats Units va ser una operació orquestrada per la CIA. L'objectiu, com ja he apuntat abans, era desarticular el moviment dels Panteres Negres, que en aquell moment eren el referen polític dels negres estatunidencs.



Passar de puntetes sobre aquest fet, és un doble pecat en la narració dels fets a la pel·lícula, perquè del que no s'obliden és del fet que a Frank Lucas l'heroïna per al seu negoci li arribava a través d'avions de l'exèrcit d'Estats Units. Segons la versió oficial, el contacte que facilitava aquest transport era un cosí d'en Lucas, militar destinat al Vietnam, però creure's que per facilitar aquesta operació no calia la cooperació d'alts caps militars, és d'una ingenuïtat supina.

De tot això, en parlo també a Els àngels de Sóar. Dessota, dos fragments de la novel·la:

(Els àngels de Sóar, pg. 418)
[...] els negrets pobres no tenen ni puta idea de governar-se a si mateixos. Malgrat que havien demostrat una gran capacitat de mobilització per defensar els seus drets, als negres ningú els reconeixia la majoria d’edat política. Val a dir que des de les altes instàncies es van fer esforços perquè aquest prejudici es mantingués, i així és com l’FBI va reprimir amb mitjans il·legals totes les organitzacions per als drets civils negres i la CIA va inundar els seus barris d’heroïna barata portada directament des del Vietnam.
—En això no puc estar d’acord, Jordy —contrariava l’Isaiah—. Primer que res qui es droga ho fa per voluntat pròpia… Espera! —aturava la contra d’en Jordy—, que encara no he acabat. I segon, d’això n’estic més informat, la droga als barris negres la venien els mateixos negres. Com a exemple en Frank Lucas, el més gran traficant d’heroïna de la història de Harlem, negre com el carbó i enriquit a base d’emmetzinar els seus compares.
—Tu has sentit parlar d’aquest paio per una pel·lícula de no fa gaires anys —arremetia en Jordy.
—Sí, American Gangster —reconeixia el gai—, ¿i què?
—Doncs que la teva informació és de segur esbiaixada. On s’ha vist documentar-se a partir d’una pel·lícula! —exclamava el vell tot rient estentòriament—. Val a dir, però, que fins i tot a la pel·lícula queda clar que el puto Frank aconseguia la seva droga barata gràcies a la col·laboració de l’exèrcit americà.
—Sí, del seu cosí, un altre negre com ell —al·legava l’Isaiah.
—És clar que un altre negre com ell! Estava ple de negres la tropa estatunidenca destacada al Vietnam! Més de la meitat de la tropa en algun moment del conflicte. No els deixàvem governar, però per fer de carn de canó ja n’eren de bons. I per poder aguantar la pressió del combat els fotien fins al cul de droga; sobretot LSD i marihuana, però també heroïna. Una tercera part de la tropa estatunidenca al Vietnam es punxava. Calia que el soldat arribés encegat al combat, carregat de fals coratge. Si no era drogat fins a les celles, ¿qui collons gosaria saltar d’aquells helicòpters d’assalt enmig d’una selva farcida de xinos emprenyats? Amb tot, les drogues tenien efectes secundaris no desitjables, com que no asseguraven la disciplina i fàcilment conduïen a situacions de descontrol. Això ja es va notar allà, però quan els soldats eren rellevats i tornaven a casa la situació encara va empitjorar més. ¿Quants d’excombatents al Vietnam van entrar en una hamburgueseria arremetent a trets contra tot déu que es mogués? La gent tornava d’allà amb el sistema nerviós fet merda. D’aquí la necessitat d’investigar noves drogues que ajudessin al disseny del soldat perfecte, que embravissin, alhora que no entorpissin els sentits i, sobretot, que asseguressin una obediència cega a les ordres dels superiors.

(Els àngels de Sóar, pg. 227)
En Billy Warren, efectivament, formava part de la intel·ligència militar de l’exèrcit, coordinada amb la CIA i les seves operacions encobertes. Estava per sota d’en Ted Shackley, destacat agent de la CIA enviat al Vietnam per lluitar contra el Vietcong. Shackley, amb els seus homes, va potenciar la creació del Triangle Daurat, epicentre de la producció d’heroïna a nivell mundial, per guanyar-se la col·laboració de les màfies del sud-est asiàtic amb l’exèrcit dels Estats Units. Ell va posar en contacte el terratinent màxim de l’opi, el general Van Pao, i les màfies del nostre país perquè acordessin els termes del negoci. Però fins i tot la mateixa CIA era client dels productors d’heroïna, i comprava quilos i més quilos que després col·locava entre la joventut del nostre país i, principalment, als barris de negres. La mateixa estratègia d’enverinament que un segle abans els havia servit per als indis de les reserves, on mai arribava el menjar, però sempre el whisky.

dissabte, 21 de maig de 2016

"El àngels de Sóar" a Litterarum



Diumenge 29 de maig, a les 12:40 del migdia, Els àngels de Sóar estaran a Litterarum, altra denominació de la Fira del Llibre Ebrenc a Móra.

Més informació clicant AQUÍ.

dimarts, 3 de maig de 2016

Andrea Robles parla d'"Els àngels de Sóar"



L'escriptor (o escriptora?) de gènere negre Andrea Robles ha llegit Els àngels de Sóar i ha decidit publicar-ne una ressenya al seu bloc.

Podeu llegir-la clicant AQUÍ.

dissabte, 16 d’abril de 2016

Un aparador ben lluït, un crim perfecte...



Dintre de les accions engegades dintre del Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català - El Vi Fa Sang, n'hi havia una que consistia en muntar aparadors inspirats en novel·les que s'hi presentaven en algunes botigues de l'Espluga de Francolí. Els àngels de Sóar va poder gaudir-ne del seu, concretament el de la perfumeria Morató. Ben inspirada la representació... àngels, un dietari, un bolígraf, fotos de San Francisco i Àfrica... i sobretot, l'arma del crim... Es nota que es van llegir la novel·la. Només em pesa no haver-lo pogut veure de cos present, però queda aquesta imatge que m'envià el comissari del festival, Salvador Balcells. Gràcies a ell i al botiguer, que vista la tendència, ves no sigui descendent de Jean-Baptiste Grenouille.

divendres, 8 d’abril de 2016

"Els àngels de Sóar" al festival El Vi Fa Sang


Dissabte 9 d'abril, Els àngels de Sóar estarà a la darrera taula de presentacions del festival de novel·la negra, El Vi Fa Sang, a l'Espluga de Francolí. Clicant ACÍ el programa.

divendres, 1 d’abril de 2016

dilluns, 29 de febrer de 2016

"Els àngels de Sóar": emissió de l'entrevista a l'autor Canal 21 de Tortosa

Els 16 i 23 de març, a les 21.00 hores i al Canal 21 de Tortosa/Terres de l'Ebre, s'emetrà l'entrevista que Jesús Tibau va fer a Jordi Pijoan López, en relació a la seva darrera novel·la, Els àngels de Sóar.


Ja perdonareu a l'autor que no rigui per a la foto, però quan s'escriu una novel·la sobre un del majors crims de masses perpetrat per un govern, se't gelen els llavis.

dimarts, 29 de desembre de 2015

"Sodom and Gomorrah": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (3)

Sense ànims de seguir la tradició franquista de posar pel·lícules de tema bíblic per Nadal o Setmana Santa, l'entrada que l'autor d'Els àngels de Sóar ha triat és Sodom and Gomorrah, producció franco-italiano-estatunidenca de 1962, amb Robert Aldrich com a director (The Dirty Dozen,  a l'Estat Espanyol Doce del patíbulo). Com a estrella d'excepció, tenim a Stewart Granger en el paper principal de Lot, massa ben pentinat i afaitat per ser que es tracta d'un pastor hebreu del desert.

A destacar que l'adaptació de la pel·lícula pateix desviacions respecte al text bíblic original, desviacions ben considerables fins al punt que a l'Edat Mitjana hagués estat cas de tribunal inquisitorial... Per explicar-ho, millor us posarem un fragment d'Els àngels de Sóar -on just la mormona Margaret parla amb l'empresari Miquel Garriga- i  la pel·lícula original, de la qual recomanem les escenes de la destrucció de la ciutat de Sodoma (a partir del punt 2:17:43), amb evidents limitacions pel que fa als efectes especials...





Els àngels de Sóar, pgs. 120 i 121:

La Margaret va prendre aire; semblava que el que m’havia d’explicar anava per a llarg.
            —Suposo que dintre de la seva ignorància supina sobre el contingut de la Bíblia, deu tenir alguna noció bàsica de les seves històries. Li sona la ciutat de Sodoma?
            —Sí; d’alguna pel·lícula de les que quan era petit passaven per la tele en Setmana Santa.
            —Jo també l’he vist, amb l’Stewart Granger de protagonista. I recorda què passava?
            —Més o menys. El més destacat era que Déu destruïa la ciutat amb una immensa explosió estil nuclear. —Dient això, al rostre de la Margaret es va perfilar un somriure burleta—. Però em pot dir a què treu tot això?
            Sense treure’s el somriure dels llavis, va prendre la paraula.
            —Miraré de ser breu per aclarir-li-ho, perquè la història és una mica llarga. Segons narren les escriptures, Sodoma va ser arrasada per Déu a causa de la perversió incorregible dels seus habitants. Malgrat que aquesta perversió no s’especifica en què consisteix, a la tradició judeocristiana posterior se l’ha vinculat a la pràctica de la homosexualitat. Així, les pràctiques de sexe anal se les ha passat a denominar sodomia i als seus suposats practicants, sodomites.
            —Això també em sona del col·legi de capellans on…
            —Calli, que no he acabat —va interrompre’m en sec—. En la narració bíblica dels fets, abans de la destrucció de la ciutat, Déu va voler salvar una única família que hi habitava; la del seu serf Lot.
            —L’Stewart Granger, oi?
            —Exacte. Per fer que abandonés la ciutat abans de la seva destrucció, Déu va enviar-hi dos àngels amb el missatge de les intencions que tenia. De fet, mentre feien la visita a Lot, les turbes de sodomites van intentar agredir aquests dos àngels. En defensa, els àngels els van deixar a tots cecs.
            —Quin geni gasta, Nostre Senyor.
            —Cert, no va amb miraments quan es tracta de pecadors. Vigili! —va afegir, fent broma—. De fet el tracte sever també era per als seus, ja que abans d’anar-se’n els àngels van advertir a tots els membres de la família de Lot que mentre fugissin no es tombessin per contemplar allò que deixaven endarrere; l’esposa de Lot va ser l’única que no va fer cas d’aquest advertiment, per la qual cosa va rebre el càstig de transformar-se en estàtua de sal.
            —Cert! Ara ho recordo de la pel·lícula. És la muller de l’Stewart Granger la qui no fa cas del consell. Per cert, els efectes especials per representar com la senyora es queda erta eren prou penosos.
            —Més penosa és la representació de com és destruïda la ciutat. El text bíblic diu que va ser una pluja de foc i sofre, res de vents, terratrèmols i explosions de dinamita. Ja sabem que les adaptacions de Hollywood deixen molt a desitjar. Però no em distregui ara, que a pesar de les giragonses he aconseguit arribar on volia.
            —On?
            —A la dona de Lot. Sap com s’apel·lava?
            —No; ja li he dit que sóc ignorant en històries bíbliques.
            —La Bíblia l’ajudaria poc a esbrinar el nom de la senyora en qüestió. No s’hi esmenta en cap moment.
            —Aleshores…
            —Aleshores, hem de recordar que amb l’altre poble que els cristians compartim la tradició de l’Antic Testament és el jueu. Els hebreus compten amb unes genealogies del seu poble que es remunten als temps bíblics, molt completes. I en aquestes queda registrat que el nom de la dona de Lot és Adit.
            —Adit! Com l’Adam Adit.
            —Exacte.
            —Però i això què vol dir? Per què vol emular la personalitat de la dona de Lot?
            —Perquè té Lot al seu costat i amb ell està casat.
            —Què?
            La Margaret va mirar-me amb cara de perplexitat, com tractant-me d’imbècil.
            —Encara no ho entén, Miquel? Si ho té davant dels nassos. Charles Slott. És Lot.
            Realment era imbècil per costar-me tant de pillar-ho.
            —Ho entén ara, Miquel?
            —Sí… però només a mitges. Fins on jo he arribat, l’únic que demostren el seu germà i l’Adam és odi contra els homosexuals. I pel que ara m’està dient… —Vaig deixar la frase en suspens; era evident què era el que volia dir, tot i no saber trobar-hi les paraules.
            En lloc de respondre’m, va posar-me el dietari a la falda i va dir:
            —Continuï llegint.
            Després va perdre de nou la mirada a través del vidre, donant per acabada la conversa de moment. I jo de nou em vaig guardar el dietari dintre de l’equipatge.

divendres, 18 de desembre de 2015

"Els àngels de Sóar" a l'emissora Antena Caro

L'activista literari Emigdi Subirats ha entrevistat l'autor d'Els àngels de Sóar en el seu programa Lletres
Ebrenques de l'emissora Antena Caro. Han parlat de la mateixa novel·la, d'altres anteriors de l'autors i de l'actualitat política i social del país, aprofitant les connexions que manté amb el crim organitzat.

Podeu escoltar-la clicant AQUÍ

diumenge, 13 de desembre de 2015

"Tens un racó dalt del món" recomana "Els àngels de Sóar"

El programa Tens un racó dalt del món, dirigit per l'escriptor Jesús M. Tibau, recomanava Els àngels de Sóar en la seva secció de novetats editorials (minut 2:20). Satisfacció que veus que saben de què parlen se'n facin ressò.

dissabte, 12 de desembre de 2015

La coberta d'"Els àngels de Sóar": una reinterpretació de l'original de Dan Nicoletta

Daniel Nicoletta és el reporter gràfic per antonomàsia del San Francisco dels 70 del segle XX, el de la lluita pels drets civils dels homosexuals.

 
Nascut a la ciutat de Nova York 1954, Nicoletta va abandonar aquesta ciutat en la seva adolescència per assistir a la Universitat Estatal de San Francisco. Allí va començar la seva carrera fotogràfica i va conèixer Harvey Milk al Castro Camera, la cèlebre botiga de càmeres del carrer Castro que poc després acabaria sent el seu lloc de treball. A banda de la vessant més professional, Nicoletta col·labora amb Milk en la seva carrera política. Des d’aquesta posició privilegiada, no és estrany que els seus reportatges fotogràfics siguin imprescindibles per fer-se una idea visual del que passava al San Francisco d’aquells temps, sobretot el més gai; és tan així que, sense Nicoletta, l’autor d’Els àngels de Sóar ho hagués tingut molt més pelut per fer-se un paisatge en el qual moure’s quan descrivia aquell entorn, perquè les cròniques lletrades mai t’atansen a l’objecte i a la sensació de forma tan clara i directa.

La fotografia que il·lustra la coberta n’és el millor exemple. Panoràmica ampla que té el seu eix d’atracció a la banda dreta, és ideal per convertir-se en una coberta de llibre, embolcallant el llibre per davant i per darrere.
 
Tanmateix, sent una composició complexa, amb molts cossos i elements que poden distreure l’atenció, calia un cert processament d’imatge per destacar allò que es vol rellevar. El processament, amb tot no és aleatori; és a dir, té el seu sentit “simbòlic”. Així mateix, l’escena en la seva totalitat, per casualitats de la vida, manté unes quantes connexions amb allò narrat a la novel·la. Per no excedir-me en l’spoiler, només en diré un: la noia que ensenya el pits mira cap a la farmàcia, que està d’ofertes.
 
Amb aquest regal de realitat que em va fer Dan Nicoletta sense saber-ho, només calia posar el títol del llibre, la sinopsi i les lletres que distingeixen el llibre dintre de la col·lecció de Narrativa Contemporània de Llibres de l’Índex.

L'aplicació del processament de la imatge va ser dut a terme per Róger Castillejo Olán, maquetista i dissenyador.



 

dissabte, 5 de desembre de 2015

L'enfocament de la lluita contra la SIDA d'un pastor baptista

Mireu bé la cara d'aquest paio a la dreta. És Steven Anderson, pastor de l'Església Baptista de la
Paraula de la Fe, a Tempe (Estats Units).

Aquest proppassat diumenge va tenir la seva peculiar manera d'avançar-se a la celebració del Dia Internacional del VIH/SIDA, proposant la seva solució per eliminar la malaltia de forma immediata: exterminar tots els gais, seguint el mandat de la paraula de Déu, segons la seva interpretació esbiaixada dels textos bíblics.



Despulles humanes d'aquesta mena van ser la font d'inspiració per crear el personatge de Lovelace, també pastor baptista, a la novel·la Els àngels de Sóar. No diré allò tan suat que la realitat supera la ficció, perquè la meva ficció just es va basar en la realitat tal qual era. I tant de bo Steven Anderson fos un personatge de ficció.

Per acabar, un fragment de la novel·la, presentant a Lovelace:

Divendres 3 de juny de 1977
«Des de fa uns dies que veig d’una forma més positiva haver de compartir l’espai de Tenderloin amb les altres confessions. A fi de comptes, tots cerquem la salvació i, estrictament, les vies vers ella poden ser múltiples. Potser és arran d’haver obert la nostra ànima que avui hem conegut un sacerdot que respon al nom de Lovelace. Home senzill de cabells blancs, impecable afaitat i cos refermat per la feina, no s’arronsa davant les adversitats. Podent escapolir-se de tal labor pel seu rang en la seva congregació, l’hem conegut davant d’una gran olla carregada de caldo per als vagabunds, enmig del carrer. És un individu molt carismàtic i ple d’energia. L’Adam i jo hem quedat captivats per la diatriba que engegava mentre repartia els bols. Hem rigut en un principi, però no amb sorna, sinó amb alegria. Sense comentar-ho més que creuant-nos les nostres mirades, hem decidit atansar-nos a ajudar-lo en el seu quefer. Quan estàvem a prop, he pensat que potser ens foragitava en veure que érem membres d’una altra confessió, però no ha estat així; ans al contrari, ens ha rebut amb els braços oberts. Avui ha estat una dia feliç».

(Els àngels de Sóar, pg. 113, dietari de l'elder Charles Slott)

Enllaços de la notícia:
http://www.usatoday.com/story/news/nation/2014/12/04/pastor-calls-for-killing-gays-to-end-aids/19929973/
https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=8734995448694605977#editor/target=post;postID=8940951390212837799



dijous, 3 de desembre de 2015

diumenge, 29 de novembre de 2015

"The Manchurian Candidate": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (2)

Escena d'obertura a The Manchurian Candidate, versió original de 1962 i no el remake del segle XXI. Comunistes molt dolents manipulen els sentits i la consciència a presoners estatunidencs, fent-los veure el que no és... Veure la palla en l'ull alié, molt típic de la moral evangèlica holliwodiana; en aquelles dates de la pel·lícula, als Estats Units ja feina més d'una dècada que s'estaven realitzant experiments de control mental.

Tot seguit de l'escena, el fragment d'Els àngels de Sóar on s'esmenta la pel·lícula.



Els àngels de Sóar, pg. 409:
[...] el cèlebre Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament, un grup activista armat engendrat també entre Oakland i San Francisco, al 1973. Eren quatre gats, però moguts per l’entusiasme van executar una sèrie d’accions violentes, tot reivindicant una ideologia que sincretitzava maoisme, mística oriental, solidaritat amb el Tercer Món, amor lliure i l’alimentació a través d’àcid lisèrgic i marihuana —feia mitja conya el fotògraf, com sempre, aconseguint d’arrencar-nos el riure—. Si és que fem cas de la diarrea mental de la qual feien gala als seus comunicats, semblaven més una secta religiosa que una cèl·lula marxista. Potser per això mateix van resultar convincents amb la Patty Hearst, una nena de casa rica que van segrestar per recollir pasta i que va acabar integrant-se a les seves files. Una història que té concomitàncies amb una coneguda pel·lícula de l’època: El candidat de Manxúria, filmada encara en blanc i negre el 1962 a partir d’una novel·leta de sèrie B de tres anys abans. L’argument tracta d’un nano d’una família conservadora estatunidenca que cau en mans dels perversos comunistes a la Guerra de Corea i que pateix un rentat de cervell per convertir-lo en assassí a les ordres del comunisme. Vist el paral·lelisme, un pot pensar si tot allò va ser una pantomima de les agències governamentals per tenir-nos a tots ben entretinguts. Un cop detinguda, la Patty Hearts va córrer a declarar que havia estat vexada sexualment, torturada psicològicament i drogada amb LSD, raó per la qual va acabar fent aquelles bestieses, com posar metralleta en mà i amb boina de Che Guevara perquè li fessin unes fotos davant del logotip de l’exèrcit simbiòtic de carallots. Així, malgrat els crims que va perpetrar, va ser posada en llibertat el 1979 pel titafreda d’en Carter i indultada pel titacontenta d’en Bill Clinton. La seva imatge va passar a formar part de la iconografia pop, fins al punt que l’esperpent humà que es fa dir Madonna va fer una sessió de fotos disfressada com ella. I com si fos una broma, la Patty va fer-se actriu aprofitant la seva celebritat mediàtica.

dimarts, 24 de novembre de 2015

"Els àngels de Sóar" a la llibreria Antinous

El Casal Lambda i la llibreria Antinovs presenten Els àngels de Sóar, sota l'epígraf: "Sida, trenta anys de crims contra la humanitat". A la seu de la llibreria Antinovs, dimecres 2 de desembre, a les 19h.


dilluns, 23 de novembre de 2015

"Cruising": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (1)

Fins a setze són les referències a pel·lícules al llarg del text d'Els àngels de Sóar, unes casuals i poc vinculades a l'argument de la novel·la, d'altres tot el contrari, com és el cas de la que parlarem en un moment...

Són unes quantes les raons per les quals l'escriptor de la novel·la ha recorregut a aquest recurs "forani" per desenvolupar la narració de fets en certs moments. La raó més argumental radica en dos personatges de la novel·la. El primer és l'empresari Miquel Garriga, personatge principal que de fet és el narrador en primera persona de la novel·la; ell és un individu culturalment "limitadet" (tal com ell es defineix) que per fonamentar les seves afirmacions ha de recórrer al seu bagatge en cinemateca -generalment holliwoodiana-, a falta de coneixements més reglats. El segon és el fotògraf Jordy P. Wolfson, cinèfil de socarrel que, quan conversa, també acostuma a inspirar-se en remembrances cinematogràfiques, tot i que en el seu cas és plenament conscient que una pel·lícula és sovint una visió incomplerta i esbiaixada de la realitat -expressament esbiaxada pels "creadors"-, visió la qual acaba imposant-se a la pròpia realitat, tot arribant a constituir una nova mitologia contemporània. Constatant aquesta estratègia d'enginyeria social, el personatge Jordy P. Wolfson introdueix la raó més temàtica -literària, si es vol- per la qual l'autor de la novel·la parla tant de pel·lícules...

En aquest mateix sentit, Cruising és una pel·lícula que ha deixat petja en la història del cine que tracta amb el món gai, o que com a mínim s'hi ambienta. Dirigida per l'afamat William Friedkin -ja cèlebre per L'exorcista- i protagonitzada pel machote Al Pacino, la pel·lícula recrea sense manies els ambients més leather de la nit neoiorquina, escandalitzant a parts iguals als més puritans -per l'ofensa a les ninetes dels seus castos ulls- i a cert sector del moviment gai, que considerava que la pel·lícula estereotipava i, fins i tot, criminalitzava el seu col·lectiu.

Més enllà d'aquestes valoracions, més o menys certes, més o menys exagerades, Cruising és una excel·lent pel·lícula de gènere negre. I alhora que distreu, planteja una sèrie de temes de fons al respecte de l'homosexualitat que són de valorar, més en el temps que està rodada.

Cal fixar-nos també en la data de filmació: 1980, un any abans que es declarés la SIDA. No és res casual aquesta coincidència; no vull dir que hi hagi relació causal, però sí una covariança significativa.

A continuació un fragment de la pel·lícula (a Youtube es pot veure sencera, no direm on perquè no se'ns acusi que fomentem la pirateria...) i més avall el fragment de la novel·la on s'hi referencia.






—La psicologia humana pot arribar a ser molt contradictòria, però la d’una persona que rep pressions múltiples del seu entorn, molt més. Un agent infiltrat ha d’intentar passar desapercebut, i la millor forma és mimetitzar-se amb l’enemic. Però no només això; quan la temptació es té a prop dia rere dia és molt fàcil acabar sucumbint. Tots els policies de la brigada antidroga acaben sent drogoaddictes i gran part d’ells traficants, els que vigilen putes acaben recorrent als seus serveis i normalment de franc. Seguint la mateixa lògica, és fàcil el destí que espera als que vigilen les activitats dels membres del moviment gai. ¿Potser és que no heu vist Cruising, amb Al Pacino com a protagonista?

            Amb aquesta referència cinematogràfica, és fàcil endevinar que tot aquest seguit de sentències eren emeses per Jordan P. Wolfson, sense que Margaret Slott estigués al davant, mantenint les formes i evitant d’esmentar la soga a la casa del penjat. De fet, havíem derivat a aquell tema tot fent safareig d’ella, de la reacció que havia tingut en ser enxampada tot separant les fotos familiars de son germà de les dels seus viatges. Aquella dona també estava rebent molta pressió aquells dies, tot mirant de conjuminar en la seva ànima l’amor fraternal i la moral, que alhora campava per l’entrega a la família i pel respecte al cinquè manament.

"Els àngels de Sóar": l'autor

Jordi Pijoan-López (Tortosa, 1970)

Dedicat principalment a la narrativa, ha estat guanyador del III Concurs de Conte JoEscric.com amb Una combinació prohibida –publicada dintre de la col·lecció joescric.com– i finalista al I Concurs Literari d’Humor Negre amb Psicofonia per a principiants –publicada en versió catalana a Llibres de l'Índex dins el recull de contes Mitja dotzena d'ous i en versió castellana (traduïda per l’autor) a Editorial Milenio dintre del volum Lápidas Negras

També ha estat finalista a les edicions del concurs de contes hiperbreus El Basar de 2005 i 2006 amb les obres Crua Realitat i Sotjada. A Llibres de l’Índex ha publicat –junt amb el seu amic Manel Barrera– Tu no m’estimes, novel·la considerada una de les millors aportacions del 2008 al gènere negre en català, i Sang Culé finalista dels Premis Brigada 21 a la Millor Novel·la en Català Editada el 2009, i el recull de contes Mitja dotzena d’ous. El 2010 va ser un dels 17 autors de l'antologia Crims.cat que recull els escriptors actuals més destacats en gènere negre en català.

En el camp de l’activisme cultural, ha coordinat junt amb Fede Cortés Un riu de crims i Clio assassina dos reculls de gènere negre amb diversos autors en ocasió de l’Ebre Negre - Trobades de Gènere Negre al Matarranya i Priorat, celebrades el 2011 i el 2012.

dijous, 12 de novembre de 2015

Què diantre és "Sóar"?

Com que no tenia ni punyetera idea d’on es podien trobar i el sumari no era gaire explícit en aquest sentit, ja que només enumerava els llibres i un havia de conèixer el seu contingut, no vaig tenir més remei que començar per la primera pàgina i llegir en diagonal a la recerca del nom de la ciutat. Vaig tenir sort, ja que no vaig haver de passar del Gènesi, concretament capítol 18, versicle 16 i següents.
[…] el Senyor digué a Abraham:
            —El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m’arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.
            No em va passar de llarg l’aparició d’Abraham en aquest episodi bíblic vinculat a la destrucció de Sodoma; Abraham, el del quadro de l’Slott que apareixia segant-li la gorja a son fill… bé, saltant-se la història bíblica autèntica. Em preguntava si tot plegat havia de tenir algun sentit, el quadro, el canvi de guió… i ara Sodoma… Vaig continuar llegint per si en treia alguna cosa.
Els dos homes que acompanyaven el Senyor se’n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d’ell. Llavors Abraham s’acostà i digué:
            —¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d’aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! El qui judica tota la terra, ¿no farà justícia?
            El Senyor va respondre:
            —Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaria tota la ciutat.
            Abraham va insistir:
            —Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. Per aquests cinc, ¿destruiries tota la ciutat?
            El Senyor li va dir:
            —No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.
            Així, Déu i Abraham passaven una estona regatejant com bons jueus que eren, fins a arribar a la conclusió:
—Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n’hi hagués deu.
            El Senyor li respongué:
            —No la destruiria, per consideració a aquests deu.
            És a dir, que en tota la ciutat no hi havia ni deu putos paios que valguessin la pena. Molt realista; a vegades a Barcelona també em fa l’efecte que passa. Malgrat tot, la història em resultava cruel, però interessant. Passava a Gènesi 19.
Cap al tard, els dos àngels van arribar a Sodoma. Lot s’estava assegut a la porta de la ciutat. En veure’ls es va aixecar per anar-los a rebre i es prosternà fins a tocar terra amb el front. Després va dir:
            —Si us plau, senyors meus, feu-me l’honor de venir a casa del vostre servent. Us rentareu els peus i podreu passar-hi la nit. Demà al matí continuareu el vostre camí.
            «Els dos àngels que visitaven la casa de Lot…», en aquest fragment i en allò que prosseguia distingia la història tal com me la va explicar la Margaret el dia abans. Vaig distingir l’incident dels àngels amb els sodomites que suposadament els volien donar pel cul, amb final nefast per als atacants. El que continuava em sonava; l’avís dels àngels a Lot perquè toqués el dos ràpid d’allí amb la seva família, abans que Déu els fulminés d’un moment a altre i:
Lot anà a avisar els seus futurs gendres, els qui s’havien de casar amb les seves filles, i els va dir:
            —De seguida! Sortiu d’aquest lloc, perquè el Senyor vol devastar la ciutat!
            Però els gendres es van pensar que Lot ho deia de per riure.
            A trenc d’alba, els dos àngels van donar pressa a Lot:
            —Corre, emporta’t de casa la teva dona i les teves dues filles que són aquí, si no voleu ser aniquilats amb la ciutat culpable.
            Veient que Lot s’entretenia massa, com que el Senyor se n’havia compadit, els àngels el van agafar per la mà juntament amb la seva dona i les seves dues filles i els van treure tots de la ciutat.
            Un cop fora, li van dir:
            —Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t’aturis enlloc de la plana, que series aniquilat: fuig a la muntanya.
            Lot els va dir:
            —No, senyor meu! Tu has concedit el teu favor al teu servent i has estat amb mi tan bo que m’has salvat la vida. Pensa, doncs, que, abans no m’hauré refugiat a la muntanya, ja m’haurà atrapat el desastre i moriré. Mira, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per poder-m’hi refugiar. És molt petita. Deixa-m’hi refugiar per salvar la vida.
            Ell li va respondre:
            —Fins en això et vull afavorir: no arrasaré la ciutat de què em parles. Corre, vés a refugiar-t’hi, que no puc fer res fins que no hi hagis entrat.
            Per això la ciutat es diu Sóar.



Fragment de la novel·la Els àngels de Sóar, pp.136 a 138

Gravat de Heinrich ALDEGREVER, Lot i la seva família fugint de Sodoma Fotografies de Google Earth i la plana web http://www.encinardemamre.com/lugares-de-la-biblia_y_su_significado.html, també amb més informació de la ciutat de Sóar.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

"Els àngels de Sóar": la nova novel·la de Jordi Pijoan-López

L’empresari Miquel Garriga hauria evitat molts de problemes si hagués botat foc als antics dietaris del seu difunt oncle polític, el diplomàtic estatunidenc Charles Slott. Per contra, l’empresari va intentar treure’n benefici venent els textos a tercers, sense adonar-se que amb això es veuria obligat a emprendre un llarg viatge, amb escales a San Francisco, Haití, l’interior de Nord-amèrica i la vella Europa.

Els àngels de Sóar llença els seus fils argumentals en els primers temps de la lluita pels drets civils de la comunitat gai, la guerra bruta de la CIA i l’FBI, la recerca encoberta en armes químiques i biològiques, la implicació de les administracions estatals en el tràfic de drogues, les connivències dels organismes internacionals amb les grans corporacions farmacèutiques i alimentàries, i el saqueig d’Àfrica i Sud-amèrica per part de les potències occidentals.

Una novel·la que explica una història iniciada fa més de trenta anys i que no només no ha acabat, sinó que es renova amb la darrera epidèmia d’ebola a l’Àfrica.

diumenge, 3 de maig de 2015

TRAMES CRIMINALS I INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Dissabte 2 de maig, puntualment a les 11h, va celebrar-se la taula rodona Trames criminals i independència de Catalunya, dintre del marc del El vi fa sang Festival de Novel·la Negra en Català. L'autor d'aquest blog va participar-hi junt amb Jordi de Manuel i en Jordi Cervera, aquest darrer com a moderador. Llàstima que no va poder assistir-hi la Núria Cadenes, també convidada a la taula


Entenc que si es considerava que podíem aportar alguna cosa al tema, era com a autors de Sang Culé, ja que a la novel·la es tracta sense manies un panorama nacional ple de corrupteles polítiques i empresarials a tots nivells... Vaja! com el que hi ha en la realitat, siguem independents o no...


Per a algunes ànimes patriòtiques va resultar ser un tema delicat, reticents a considerar que en el paradís de la independència pugui haver delinqüència i trames criminals... Tret d'això, es van dir coses ben interessants, tot i que dubtem que es tinguin en compte com a futuribles plausibles.