divendres, 24 de juny de 2011

De Plataformes, de Ciudadanos, de Democràcies i altres bèsties de fira

 
Amb el seu posat de comptable alemany, en Marcel Graupera “el Teutònic”, com l’anomenàvem, va començar a llegir una llarga llista de punts per a la seva discussió i aprovació. El Marcel procedia de la comarca d’Osona. S’havia instal·lat a Barcelona feia un bon grapat d’anys i, malgrat tot, conservava aquell aire boirós de molts habitants de la Plana de Vic. [...] Va trencar el gel l’home de les finances, en Valentí Tusquets, sempre des del seu posat d’empresari setciències amb la cansalada embolcallada en el seu Armani i amb la permanent engominada; em resultava certament llefiscós. En la seva peroració, carregada de paraules tècniques d’economista, perseverà en l’objectiu de trobar més fonts de finançament, una paraula que darrerament era en boca de tothom. El tema va provocar un guirigall de dimensions considerables. L’osonenc s’enfrontà a la situació amb gestos i cops a la taula i va insistir que calia respectar l’ordre de les intervencions ja que, d’una altra manera, la reunió es faria interminable, com venia succeint en els darrers temps. En aquell partit les assemblees s’havien convertit darrerament en un orgue de grills. I és que tothom estava molt histèric des que en les darreres eleccions vam saltar del no-res a tenir 15 regidors repartits arreu dels municipis de Catalunya, un d’ells en la segona ciutat més important demogràficament del país: l’Hospitalet de Llobregat. I val a dir que estar tant a tocar de la capital ens feia, millor dit “els feia”, tenir les millor expectatives per a les properes eleccions.


Aquest text és el principi de la novel·la Tu no m'estimes. La novel·la va ser escrita entre el 2005-2006 i avui ho llegeixes i sembla una crònica que guarda un paregut raonable amb allò que ha passat en les darreres eleccions municipals del 22 de maig amb un "partit" que, com el del nostre llibre, s'estima més autodenominar-se com "plataforma".

Quan amb en Manel Barrera vam començar a escriure Tu no m'estimes, no teníem un full de ruta estrictament clar de per on havia d'anar la novel·la. Tanmateix, dos cervells i quatre mans que es preocupaven per la existència d'aquest país sota una perspectiva molt similar, la qual era mútuament coneguda i enriquida per converses contínues, havia de conduir a parlar de temes molt concrets amb un ordre molt donat. Perquè del caos sorgeix l'ordre, si l'ordre es cerca i existeix prèviament. Més quan les coses a veure allí fora són objectives i clamen al cel.


Dues portes i amb les mateixes frontisses
Per aquells temps, al 2004, quan ens vam conèixer amb en Manel, eren els primers mesos del Tripartit, fórmula que havia permés sumar la majoria suficient com per expulsar un partit que continuava guanyant les eleccions després de 23 anys. Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya, tot i ser minoritaris, marcarien el seu estil al govern i obligarien al seu soci majoritari a fer girs tant cap al catalanisme com a polítiques més ecologistes. Fou aleshores que es va instaurar el concepte de "partit frontissa", que seria aquell partit que, tot i minoritari parlamentàriament parlant, compta amb els vots suficients com perquè mitjançant un pacte amb el partit majoritari faci possible que aquest darrer governi. El cas és que, d'una forma o altra s'obre la caixa de trons. Normalment, el segon partit majoritari que ha quedat exclòs del govern (CiU en aquest cas va ser) criticarà el pacte, argüint discursos diversos i sempre posant èmfasi en el fet que el pacte que l'ha deixat fora del govern és contranatura... i bla, bla, bla... Rabieta de no tenir el poder  i tota la resta és discurs falsari.

Més enllà d'això, la fórmula del partit frontissa va encendre la llumeta a moltes ments pensants, normalment pocavergonyes que han quedat exclosos del joc de la política visible i parlamentària. I és aleshores que es fundaran o potenciaran nous partits amb noves o velles propostes polítiques, però sempre dissenyades especialment per donar resposta a porcions de població més o menys suficients com per donar una representació parlamentària que s'intueix que queden fora de les propostes estàndard majoritàries. L'aspiració final d'aquests partidets que treuen el morro en la política no és la de governar amb majoria el país (els seus líders no són tan imbècils o megalómans com per creure-s'ho), però sí que saben que una aspiració més a l'abast és la de permetre pactes de govern a partits majoritaris, bé sigui a nivell d'ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat... i tot això ho oferiran a un mòdic preu de càrrecs i cotes de poder... i molt possiblement amb pagament en metàl·lic en un àmbit secret que no es veu ni es fa públic.


Un jove Josep Anglada, amb l'efígie del seu líder espiritual
En els temps que vam escriure Tu no m'estimes, es perfilaven dues propostes d'aquest tipus, prou nítidament. Una era Plataforma Per Catalunya, ja constituïda i sotjant les batllies d'uns pocs municipis catalans. Poc representativa era encara, però el discurs xenòfob que gastava, amb reminiscències d'ultradreta i franquisme boca del seu líder, augurava que "con Cristo como comandante" la cosa aniria a més en pocs anys. I així ha sigut.

Albert Rivera, després dels
darrers resultats electorals
L'altra proposta que s'anava perfilant en aquells temps, tot i que no encara constituïda era Ciudadanos. Sorgida de l'empipamenta dels sectors més rànciament espanyolistes i xusqueros del PSC, als diaris apareixien una colla de mediocritats amb ínfules d'intel·lectuals que abominaven del pacte contranatura del seu partit amb els independentistes d'ERC. Es devien ensumar que amb aquest pacte perdrien accés a les subvencions de cultura per a les seves produccions d'ínfima qualitat i demodés (la major part d'aquests intel·lectualets eren velles glòries progres dels 80). Es veien marginats a curt termini del discurs oficial del PSC. Així va ser, però diguem que amb la seva actitud ho van posar fàcil que els marginessin de tot. D'una forma o altra, amb ànsia de continuar fent bullir la cassola d'uns quants dropos, va nèixer Ciudadanos - Partido de la Ciudadania.

Amb aquests dos referents, en Manel i jo vam inventar-nos una fictícia formació política que responia al nom de Plataforma Per la Reforma Cívica. Cal afegir també que la paraula Reforma era un record pel que fa ser un anterior projecte de partit frontissa a nivell espanyol als anys 80, el célebre Partido Reformista de Miquel Roca Junyent, format amb l'única aspiració d'influir en la política estatal i que va ser un fracàs estrepitós. Eren els temps que CiU, seguint l'anciana i caduca fórmula de Cambó, creia que el futur de Catalunya passava per influenciar la política del Govern Central a partir de la presència i pactes parlamentaris. I així ens va...

La paraula "Plataforma" ja hem dit d'on va ser presa i la de "Cívica" la vam encertar de ple, gràcies però als discursos reiteratius dels politburó intel·lectual del pre-Ciudadanos, que durant mesos va anar fent referències a la paraula ciutadania, societat civil, civilització... argüint que es basaven en llenguatge hereu de la Revolució Francesa. Jacobins sí que ho eren, i ho són, una estona llarga. L'orgue de grills inicial ha conduït al fracàs electoral de la fórmula Ciudadanos. Molt possiblement, qui ha recollit de la seva desfeta és la mateixa Plataforma Per Catalunya, amb un perfil d'ultradreta molt més clar i sense els complexos políticament correctes de Ciudadanos, que presumeix de ser socialdemócrata, malgrat que tots sabem (ells inclosos) que el seu rating electoral és la ultradreta espanyola a Catalunya, formada majoritàriament per colons espanyols a Catalunya, castellanoparlants i eternament inadaptats al seu entorn. Un perfil de votant pel qual també han competit sempre amb el Partit Popular, que veient per on anaven els trets, en aquesta darrera campanya electoral van exaltar el discurs xenòfob, a veure si no perdien tant per la seva dreta. Ho han aconseguit a mitges. Ciudadanos s'ha desfet, però Plataforma Per Catalunya, com era previsible, ha crescut i s'ha consolidat com a proposta política. Proper objectiu: la Generalitat, on ja podrà fer pactes de més alt abast.

 
I curiosament, en els darrers anys, s'ha afegit un altre partit que respon al mateix leitmotiv d'actuar com a partit frontissa, però partint d'un perfil ideològic oposat a l'espanyolisme. Ens referim a Democràcia Catalana, o el xiringuito electoral de Joan Laporta, com vulgarment es coneix. Casualitat o burla del destí, també personatges semblants a Laporta van estar retratats per nosaltres en la segona part del Tu no m'estimes: Sang Culé, la novel·la negra del Barça. Partit sorgit del no-res i amb la intenció simple i planera de recollir entre les runes deixades en la seva desfeta per Esquerra Republicana de Catalunya (paradoxalment una formació política que va inspirar el concepte de "partit frontissa"). Molt oportunista tot plegat... com oportunista ha estat que uns i altres hagin anat junts a les eleccions municipals de Barcelona el 2011...

Un context idoni per inspirar novel·les de gènere negre... mentre el país se'n va a la merda!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada