Matar a la Terra Alta: l'obra "negra" de Sílvia Mayans... fins ara.

El passat 3 de febrer vaig tenir l'honor de presentar la novel·la

Cendra, de l'escriptora Sílvia Mayans. L'acte va ser a la Biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver, de Barcelona, amb molt de públic. Com sol succeir en aquestes ocasions, no és casualitat que un (l'autor d'aquest blog) fos la persona triada per a tal menester de presentador. Per una banda, amb l'escriptora Sílvia Mayans tenim una amistat estrenada de no fa gaire temps, arran de les Jornades de les Lletres Ebrenques (organitzades també per una gran biblioteca, la Sebastià Juan Arbó, i bibliotecària, la Joana Serret) i el Tiana Negra 2017.
Sumant circumstàncies que han facilitat l'elecció, està que un és escriptor d'orígens a l'Ebre català assentat a Barcelona i la Sílvia Mayans va fer un viatge invers des de Barcelona a la Terra Alta, concretament Arnes. I hom sap que allò invers és idèntic segons ens diu l'espill diverses vegades al dia.
Aquest camí idèntic ha dut a coincidir en certs enfocaments que un i l'altre hem fet de les nostres obres respectives, més concretament que no hem fet fàstics de recórrer als ambients "via fora" per ambientar les nostres narracions. Hi ha la dèria d'identificar el gènere negre amb narracions que es desenvolupen en ambients metropolitans, herència primordial dels primers escriptors de folletins de sèrie B per al consum popular que van conrear el gènere. Els humans sembla mentida com s'aferren a aquesta mena de conceptes i els costa sortir-ne. Tanmateix, algú deia fa no gaire que la novel·la negra en català és la que més recorre, comparat amb el que es fa a l'orb internacional, als ambients rurals per desenvolupar les seves trames... No m'ho crec massa de forma categòrica, però sé que volen dir amb això. Tampoc no estic d'acord amb això de "rural". Avui dia els ambients "rurals" són els afores de les grans ciutats, pel mode de vida compartit i per la immediatesa que permeten les vies de comunicació. Les formes no canvien tant, però en aquest "tant" que sí canvien, els ambients forans a les àrees metropolitanes només poden fer que aportar riquesa argumental al gènere negre. És per això que no hi podem renunciar, potser a països petits com el nostre menys encara, on tot se solapa tant.
Una cosa semblant ens passa amb la llengua emprada i això sí que és beure de la teoria implícita en les fonts primordials del gènere negre. Com si fossin acadèmics de la llei del carrer, els escriptors de gènere negre han estat fins i tot presumptuosos en la seva cura per reproduir a les seves pàgines la parla segons el nivell social al qual pertany cadascun dels seus personatges. En certs casos paradigmàtics, hi ha hagut una obsessió pel realisme i la versemblança en aquest sentit. Traslladat al nostre context català, hauria de resultar evident que no ens oblidéssim dels dialectes estesos al llarg i ample del territori, més quan precisament en aquests ambients extramurs dels límits metropolitans és on la llengua nostra és més dinàmica, més viva, on les expressions són més genuïnes i on existeix un autèntic parlar col·loquial, vulgar i fins i tot argot. Sí, argot català, allò que coincideixen a negar que existeix tants de patriotes noucentistes de verb excels i tants ignorants castellanoparlants assentats aquí i que viuen en una dimensió paral·lela. Com també s'acostuma a negar que hi hagi pobres i delinqüents catalanoparlants. Quanta ignorància!
No s'entengui que el que dic és cap reivindicació, sinó que tan sols es tracta de constatar el que realment un coneix, però si al final algú ho vol entendre com reivindicació perquè tan poques vegades se sent el que ara dic, doncs endavant! Reivindiquem! En aquest país tot ens ho prenem a la tremenda.
Aquesta naturalitat en l'ús del paisatge i de la llengua és omnipresent en l'obra de gènere negre de Sílvia Mayans, fins al punt que el crim es dilueix en la quotidianitat de la narració, totalment versemblant... tot i l'aparició de certs elements "sobrenaturals" que em nego a especificar. 
En les darreres Jornades de les Lletres Ebrenques, vaig poder fer-me amb un exemplar de Cap llàgrima sobre la tomba, opera prima de l'autora en el camp del gènere negre i finalista al Premi Joan Canyameres. El títol i la sinopsi del llibre van semblar-me suggeridors i acabar de conèixer l'autora personalment feia pensar que valia la pena aprofundir coneixent l'obra. Normalment sóc de pensar que  per l'obra coneixes dels escriptors aspectes que mai no coneixeries d'ells simplement parlant.
Cap llàgrima sobre la tomba arrenca fort com ja indica el títol, amb el protagonista (narrador en primera persona) que, un dia d'excursió boletaire al bosc, es troba el cadàver d'un desconegut penjant d'una soga. A partir d'aquest punt, el protagonista es veurà arrossegat pels esdeveniments, empès pel que ell creu que és curiositat i voluntat pròpia, però que en el fons és la "forza del destino". No diré més.
Una trama genial que en el seu desenvolupament té com a principal defecte l'excés de rapidesa en la resolució. No s'entengui amb aquest darrer comentari que no recomani la lectura, ans al contrari; al darrer festival de Tiana Negra, en Lluís Llort va confessar que quan al diari on treballa fa, o fan, crítica sempre trien novel·les que poden deixar bé, i aquest és el meu cas ara quan parlo de Cap llàgrima sobre la tomba.
En aquesta tesitura d'haver-ne acabat la lectura i de transmetre-li el meu parer a la Sílvia Mayans, va ser que als pocs dies ella mateix em va proposar que fes la presentació de Cendra. Vaig acceptar sense pensar-m'ho, honorat per la confiança dipositada en mi.
Acceptada la missió, en uns dies vaig rebre un exemplar de la novel·la. Vaig llegir-la més ràpid que l'anterior, tot i tenir major volum.
Cendra s'inicia un any després del final de Cap llàgrima sobre la tomba, situant els mateixos personatges en un nou context. S'hi desenvolupen dues trames paral·leles, en les quals el protagonista desplega les seves dots detectivesques. Una de les trames és viscuda pel protagonista i narrada per ell mateix en primera persona, tot i que alhora és un temps passat per a ell. L'altra trama enfonsa arrels en un passat d'aquest propi passat, que alhora és totalment aliè al protagonista. Això que sembla un embolic, crea un joc de prismes temporals curiós, més si el contemplem des del nostre present, que alhora pot ser el temps des d'on narra el protagonista. Ambdues novel·les transcorren en els anys d'allò que li'n van dir "la Transición"; la vida política del país està molt alterada, però en els llogarrets de les Terres de l'Ebre això no es nota gaire. Un dia li haig de preguntar a la Sílvia Mayans si això vol tenir un significat... o si no se n'adona del significat que té. El temps mou tan poc en segons quins llocs que el solatge del fets genera estrats tan fins que entre si transpiren i costa delimitar-los. I si bé els fets concrets potser no es recorden, perquè per voluntat es volen oblidar, sí que les vides passades influencien en les presents de forma més intensa, alhora que inconscient.
Noto en Cendra un text més meditat que en la seva predecessora. Treballar amb dues trames no ha desordenat el desenvolupament dels fets, sinó que tot el contrari. Es manté un ritme de narració més estable. La ment no es tortura havent de mantenir l'atenció mentre s'avança en la lectura. Està clar que l'autora s'ha amarat tant amb els seus personatges que aquesta segona novel·la li ha sortit més sola.
Diu la Sílvia Mayans que de ben segur farà una tercera entrega, amb els mateixos personatges i el mateix context. Penso que sí cal fer-la, perquè tinc la sensació que ella s'ha quedat amb ganes de contar més coses. I per això mateix estic segur que caldrà fer-ne una quarta, però amb un Elíades Bel (ja he hagut de dir el nom del protagonista!) ja més vell, parlant quaranta anys després de les seves anteriors aventures. Estic segur que sabrà perquè ho dic... i si no, ja li ho explicaré.

-----------------------

El blog de la Sílvia Mayans és: http://silviamaians.blogspot.com.es/