diumenge, 20 de gener de 2019

40 anys de la massacre de Jonestown

Aquest passat 18 de novembre s'han complit 40 anys del pitjor suïcidi col·lectiu de la Història. Uns fets sobre els qual encara a data d'avui hi ha més ombres que llums. I sempre que això passa, l'oblit és l'alternativa més usual a la qual se'ns inclina a optar.

Us deixem el fragment de la novel·la Els àngels de Sóar on el Temple del Poble, el seu gurú Jim Jones i la seva maleïda ciutat Jonestown en són protagonistes, tot pretenent de plantejar una explicació a tot plegat, amb dades que són secrets a crits, per molt que s'hagin intentat de silenciar.


---------------------------

[...]
—Ets un bon alumne i tens la lliçó apresa —en Jordy seguia la veta al seu amic—, així m’agrada. Però no volia parlar de l’MKULTRA, sinó que volia parlar de la seva continuïtat. Quedava clar que una vegada va ser destapat tot el programa, calia una nova estratègia de treball per passar desapercebut, i quina millor que la d’amagar-se entre la multitud, en la societat. D’altra banda, ja estava bé de fer petits experiments en laboratoris secrets i amb casos individuals, amb resultats de generalització limitada; ara calia fer experiments en massa i a la Califòrnia del moment hi havia desenes de sectes que constituïen escenaris immillorables per executar-los. De per si, una secta no és perillosa per a l’Estat; ans al contrari, l’existència de moltes sectes dispersa les forces d’aquells que pateixen de malestar social, tot evitant que conflueixin en una sola organització, la qual sí que resultaria perillosa en cas de superar una massa crítica de membres. És evident aleshores qui promocionava que a la Califòrnia del moment hi hagués tanta multitud de grups marxistes divergents i tantes sectes religioses que captaven sonats abans que es posessin en política real. No només això, les sectes poden fàcilment acabar a mans de les agències si el guru de torn treballa prèviament per a aquestes. Hi ha qui creu que una d’aquestes sectes manegades per la CIA fou el Temple del Poble, que suposadament sincretitzava hippisme, cristianisme i comunisme marxista sota els auspicis d’un messies d’opereta que responia al vulgar nom de Jim Jones. Malgrat que sospitosament son pare havia estat membre del Ku Klux Klan, l’Església que en Jones va formar advocava no només per la igualtat dels negres, sinó que prometia que el futur de la humanitat seria seu; el futur, perquè el present estava en mans de blancs, fins i tot en la direcció de la secta. Mentre que més de la meitat dels seus membres de base eren negres, la directiva pràcticament al complet estava formada per blancs. El favor que el Temple del Poble feia a la CIA era doble; primer que res era una organització més per ajudar a canalitzar potencials membres descontents dels panteres negres, els quals sí que constituïen un problema real; i segon, reclutava imbècils per a proves d’experiments amb armes químiques, que si de pas eren negres millor que millor. Però evidentment, tot això s’amagava, i tot i que Jim Jones tenia molts de detractors, també eren abundants aquells qui el defensaven. Les seves obres de beneficència entre els pobres i els seus discursos contra la segregació racial van resultar creïbles per a molta gent. Va guanyar molta respectabilitat social, fins al punt que el batlle Moscone el va fer responsable d’un projecte d’habitatges socials. També en Harvey Milk —en Jordy va remarcar totes les lletres en dir aquest nom— va ser un altre dels ingenus que el van defensar, fins i tot quan ja ningú ho feia; alguns diran que era perquè els carallots del Temple del Poble havien fet de voluntaris de campanya per a l’elecció de Milk, però també alguns amics de Milk van afirmar en el seu moment que allò que el movia a parlar bé d’ell era la por. Alguna cosa d’això deu haver de certa, perquè el primer que l’Anne Kronenberg va preguntar quan li van comunicar l’assassinat de Milk fou si havien estat els membres irredempts del Temple del Poble.

—Qui era l’Anne Kronenberg? —preguntava la Margaret—. I per què dius «membres irredempts del Temple del Poble»?

—L’Anne Kronenberg, que encara viu aquí a la ciutat, per aquells temps havia estat la directora de campanya de Harvey Milk, per la qual cosa és molt possible que hagués hagut d’interactuar amb els voluntaris del Temple del Poble i sabia de quin peu calçaven, així com de què podien arribar a ser capaços. I això dels «irredempts» ho dic perquè, deu dies abans de la mort de Milk, gairebé un miler de membres del Temple del Poble morien en un suposat suïcidi col·lectiu…

—Hòsties! —va exclamar en Garcés en català, sense que això fos impediment per fer entendre el seu estupor.

—Era aquí on volia anar a parar: a la cèlebre tragèdia de Jonestown, ciutat que seguint l’estil dels dictadors megalòmans prenia el nom del seu guru, que suposadament la funda per emportar-se allà els seus seguidors i protegir-los d’una apocalipsi que no es cansava de pronosticar com a imminent. El cert és que el projecte es remuntava al 1974, quan Jim Jones va comprar dotze hectàrees enmig de la selva de Guyana. Tant per part de les autoritats guyaneses com de les estatunidenques va rebre totes les facilitats per executar l’operació… diguem-ne «immobiliària», com també les va rebre totes per organitzar-hi una migració massiva dels seus membres, ja el 1977, malgrat que les seves activitats com a guru eren posades en entredit, principalment per exadeptes i parents d’adeptes. Això va fer que els periodistes li posessin l’ull damunt, i amb ells la policia i el fisc, amb qui tenia problemes de pagament d’impostos. Però ningú li va parar els peus, i quan això passa és perquè tens bons padrins; el Departament d’Estat i la CIA en aquest cas. D’una forma o altra, la realitat és que a Jonestown es va muntar el major laboratori encobert per a experiments de control mental de masses. Van arribar a viure-hi vora un miler de persones, totes sotmeses a condicions de treball extremes, amb jornades extenuants sis dies a la setmana, privació del son, mala alimentació… sempre vigilades pels de la Brigada Roja, una mena de guàrdies pretorians d’en Jones que patrullaven tothora mostrant els seus fusells d’assalt en bandolera. Els càstigs que infringien eren freqüents, ja sigui per reprimir queixes o per castigar suposades negligències. Ni els nens s’escapaven de la tortura. Era com una Cambodja dels khmers rojos en miniatura, o com un camp de presoners ianquis al Vietnam… Informació molt valuosa, com es pot comprovar. Però la cosa era encara més sofisticada, ja que aquest modus vivendi es combinava periòdicament amb la ingesta massiva de drogues com la metacualona, el diazepam, la petidina, l’hidrat de cloral, la clorpromazina… i molt possiblement d’altres en període de prova que no coneixerem mai. Aquest procediment s’executava durant les anomenades Nits Blanques; sense previ avís i enmig de la nit, els altaveus instal·lats al llarg i ample del camp llevaven tots els feligresos del llit, cridant-los davant la presència de Jim Jones. Aquest, embriagat de vanitat, els vomitava sermons paranoics en què vaticinava immediats atacs de l’exterior, executats per les autoritats americanes o aquells que eren enemics d’ells. Davant d’aquest perill, en Jones concloïa fent una invitació a la immolació col·lectiva, com a «acte revolucionari», deia ell, que impressionaria la humanitat sencera. Imagina’t escoltar mig adormit i, a sobre, drogat fins al cul un discurset d’aquest tipus; per tornar-se boig. Aquests suïcidis en massa eren simulacres, però era així com posava a prova la fe dels seus seguidors; la majoria s’empassava el beuratge sense gaire recança, però d’altres dubtaven i eren obligats a fer-ho a punta de pistola. Els qui s’hi negaven en rodó eren castigats a pous d’aïllament durant dies. Per fer més creïble l’amenaça, els de la Brigada Roja disparaven trets al poblat des de la selva, simulant que es tractava d’atacs externs. I mentre això passava, de tot això se’n feia informe; víctimes i botxins eren els conillets d’Índies d’aquest experiment, dissenyat per avaluar com reaccionava la ment humana en situacions de pressió extrema o quan li era atorgat el poder absolut sobre el proïsme.

—Espera, espera, espera… —aturava l’Isaiah el discurs—. Com em passa amb totes les teories de conspiracions encobertes, m’assalta el mateix dubte: si l’operació era tan i tan secreta, ¿com és que els van trobar i que se’n saben tantes coses i de tot plegat?

—Bona apreciació, tot i que una mica sobrera, ja que és obvi que si ara estic parlant com estic parlant és que no es va aconseguir que el secret fos tan secret. De fet ja us he avançat que el Temple del Poble havia despertat suspicàcies sobre les seves activitats arran de denúncies d’antics adeptes i parents d’altres que encara ho eren. La seva indignació era tal que es van arribar a organitzar i moure’s per donar rebombori al tema. Els parents no en van tenir prou amb el suport de la premsa, que publicava les seves denúncies, entre les quals cal reconèixer que no s’esmentava la implicació de la CIA, però no deixa de ser curiós que per perseguir el Temple del Poble recorreguessin a les instàncies del congressista Leo Ryan, demòcrata, és clar.

—Qui era aquest paio? —ara era en Garcés qui demanava l’incís.

—El major inquisidor contra els abusos de la CIA que hi havia en aquell moment als Estats Units; junt amb Harold E. Hughes van donar nom a l’acta que obligava l’agència a retre comptes davant del Congrés. Malgrat tot, els parents dels adeptes del Temple del Poble van recórrer a ell perquè també tenia l’ull clavat sobre l’activitat de les sectes, un tema en aparença aliè a les agències secretes, tot i que sota el meu criteri no deixa de ser curiós que en la mateixa persona es reculli aquesta doble faceta temàtica.

—¿Vols dir que a Leo Ryan li interessava el tema de les sectes perquè sabia que eren, o podien ser, tapadores de les activitats encobertes de les agències? —entenia el detectiu Garcés.

—Per aquí vaig. Un congressista del seu nivell, carregat de feina fins a les celles, no perd el temps dispersant energies en dues investigacions paral·leles si no sap del segur que guarden relació. Concretant, el cas és que a petició dels parents Leo Ryan va acceptar de viatjar a Guyana per inspeccionar sobre el terreny el quefer dels vilatans de Jonestown. L’acompanyaren un grup de parents d’exadeptes, periodistes i col·laboradors; una nodrida expedició… Potser massa nodrida. La CIA va mirar de posar entrebancs per evitar la investigació, però aquesta no només tenia l’autorització del govern dels Estats Units, sinó que s’executaria en el seu nom. És en aquestes ocasions quan la CIA mostra una professionalitat que va d’acord amb la seva feina; si des del govern no li permeten el boicot directe, saben que el millor és mostrar disposició col·laboradora per continuar boicotejant, ara des de dins i, en conseqüència, de forma més eficient. Així, fou Richard Dwyer la persona que va rebre la comitiva de Leo Ryan a l’aeroport de Georgetown. Per a més dades, Richard Dwyer era el segon de l’ambaixada americana a Guyana i reconegut agent de la CIA en repugnants operacions al Con Sud; un bona peça, vaja! El bo d’en Leo hi va caure de quatre potes, permetent que en Dwyer li fes de cicerone del viatge i fos ell qui el portés de visita a Jonestown. A partir d’aquest moment, el que sabem és molt confús. I la confusió s’incrementa com més va avançant tot fins al moment de la tragèdia final. Ningú no sap res del segur sobre què va passar des que Ryan aterra a Guyana. Segons sembla, la rebuda de la comitiva va ser cordial per part de Jim Jones i els seus acòlits; això és contrastat fins i tot per una filmació on Leo Ryan fa un discurs davant dels fidels del Temple del Poble, tot dient que a la colònia ha vist gent feliç i satisfeta de ser allí. Mai sabrem si Leo Ryan va dir aquestes paraules creient-se-les o, precisament, coaccionat pel que estava veient allí. En tot cas, si en Leo va amagar dubtes, se li devien esvair l’endemà; donada per acabada la seva estada allà, un grup de setze residents a la colònia li van sol·licitar de poder acompanyar-lo, tot demanant-li protecció contra Jim Jones. Aquest darrer, tot i plorar molt, no té més remei que acceptar; però el fill de mala mare d’en Jim no es mama el dit i entre els dissidents que fugen infiltra un devot seu; un tal Larry Layton. Molt de l’estil dels agents secrets aquesta manera de procedir; ¿de qui ho podia aprendre? —feia ironia en Jordy, com tota l’estona—. Quan arriben a l’avió que s’havia d’endur tota l’expedició junt amb els dissidents, el tal Larry Layton arremet a trets a tort i a dret. Mentrestant, fora de l’avió arribava una patrulla d’homes d’en Jones, armats fins a les dents, i comencen a metrallar l’avió. En Leo Ryan i unes quantes persones més cauen en el tiroteig. En Richard Dwyer, present, queda indemne i encara no se sap per quina xamba. Ni se sap ben bé el paper que allí feia, però va poder escapar amb l’avió i la resta dels supervivents. Molt estrany tot plegat… potser se’ls van acabar les bales, als de la Brigada Roja —ironitzava de nou en Jordy—. Aquí no acaba la broma; segons ha quedat escrit, després d’aquest incident en Jim Jones va disposar de temps suficient per organitzar el suïcidi de tots els seus fidels. Nou-centes i escaig persones que, suposadament de forma voluntària, van decidir empassar-se un beuratge de cianur per no caure en les mans de les autoritats. Sobre això hi ha moltes informacions contradictòries. El nombre de víctimes va ballar durant uns quants dies. Soldats estatunidencs, que van anar a Jonestown per cobrir l’operatiu de repatriació dels cossos, deien que hi havia molts morts per trets de bala, molts d’ells espargits arreu del camp, com si haguessin estat caçats en la fugida; en altres cossos es feia evident que el verí havia estat injectat i no begut, sobretot en nens i ancians. No es van fer autòpsies a tot el gruix de cadàvers; només a set, entre aquests el de Jim Jones, en el qual es desvela sense donar lloc al dubte que no va morir enverinat, sinó que a resultes d’un tret de bala infringit per una tercera persona. Qui el va matar? No se sap. I encara hi ha una cosa que clama més al cel. En Jones acostumava a fer enregistraments d’àudio dels seus sermons i aquell dia no va ser una excepció. En la investigació posterior va sortir a la llum el seu contingut; en un fragment, s’hi va poder sentir com en Jones deia ben clar: «Feu fora en Dwyer d’aquí abans que li passi res». Richard Dwyer hi era present! Això va ser desmentit posteriorment amb un argument tan matusser com que Jones es devia haver errat de persona, perquè Dwyer ja havia tocat el dos d’allí feia estona i hi havia gent que ho podia testificar. Poc creïble és que Jones es confongués de persona, tot tenint en compte que a Dwyer el tenia ben vist de l’ambaixada a Georgetown i eren bons amics. Però és que fins i tot acceptant que en Jones es confongués, hi ha una altra qüestió a fer-se sobre la frase d’en Jones: per quina raó pateix davant la possibilitat que en Dwyer prengui mal? Una preocupació altruista molt extravagant en un home que just en aquell moment està provocant la mort de més de nou-cents acòlits.

—Tot això està molt bé i li’n dono credibilitat, Jordy —interrompia ara l’Isaiah—; però concretament, què va passar a Jonestown? Es van suïcidar o es van matar entre ells?

—T’has deixat una possibilitat, que és si els van matar des de fora —afegia en Jordy.

—No fotis, Jordy! —exclamava l’Isaiah, incrèdul.

—No ho afirmo, però no seria del tot descabellada la intervenció de grups d’operacions especials.

—No te’n vagis per la tangent —reclamava l’Isaiah— i respon-me què va passar, o dit d’una altra manera, qui va matar tota aquella gent.

—La CIA, però la manera que els van matar… encara és un secret que s’ha quedat a la selva de Guyana.

—Així sí que és fàcil fer teories de conspiració —es befava l’Isaiah, però sense malícia.

—És el que tenen les conspiracions, que per la seva naturalesa secreta sempre serà difícil de treure’n l’aigua clara del tot.

—I per això mateix deixen via lliure a la imaginació del públic —completava incisiu l’Isaiah—; tot s’hi val a l’hora d’aportar elements que ho facin lligar tot.

—Però oi que si tot lliga com a mínim és inquietant?

—Però manquen proves —insistia l’Isaiah.

—En aquest cas està clar que Dwyer estava present a Jonestown en el moment de la tragèdia —contraatacava en Jordy, segur de si mateix—. Això és pràcticament una prova i la resta són indicis, però tots els tribunals saben que una acumulació d’indicis acaba pesant el mateix que una prova. Perquè quantes casualitats! Oi que sí?

—Quants d’innocents hi hauria a les presons si ho jutgéssim tot per les casualitats —tornava l’Isaiah el sarcasme, amb ganes de brega dialèctica.

—Si ens perdéssim en aquests escrúpols, seríem incapaços de sobreviure en el dia a dia. —En Jordy tenia respostes per a tot, constatava jo—. Potser per això mateix va caure a la gola del llop el pobre desgraciat d’en Leo Ryan, perquè no es va deixar portar per l’instint. Estic segur que ell sí que va tenir les proves i no només indicis; mai sabrem què va veure en Leo Ryan allà a Jonestown, però havia de ser tan gros que va fer necessari que l’eliminessin. Després de la seva escandalosa execució, l’única sortida possible era clausurar el laboratori i matar totes les rates allà engabiades. Després ja diran que el cap de les rates és qui va matar el congressista; i morts tots, ningú no podrà negar-ho. I no en desaprofiten res, perquè a partir del seu relat dels fets el Temple del Poble passa per ser una secta d’extrema esquerra que va intentar fer un experiment de falansteri a l’estil del socialisme utòpic i, per la maldat de la pròpia ideologia de base (el marxisme), tot té un desenllaç fatal. El missatge de fons és que una combinació de negres i blancs en relació d’igualtat no podia desembocar en res de bo. Els negres eren la gran preocupació de l’ordre públic en aquell moment, i la sensació que les coses estaven canviant en favor d’ells havia arrelat en la consciència de la gent, o bé acceptant-ho, o bé en forma de por [...]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada