"Els àngels de Sóar": Novel·la de novel·les

(Traducció al català de l'article que va aparèixer a la web de Mucho Más Que Un Libro el proppassat 19 de juliol, a l'enllaç: http://www.muchomasqueunlibro.com/els-angels-de-soar-novela-de-novelas/)

Jordi Pijoan-López - Barcelona, juny de 2017

Recentment, vaig tenir el plaer de ser convidat com a escriptor del trimestre a la Biblioteca Municipal de Campredó per parlar d'Els àngels de Sóar, novel·la de la meva autoria per la qual ja vaig ser entrevistat en aquest mateix portal farà uns mesos (http://www.muchomasqueunlibro.com/entrevista-a-jordi-pijoan-lopez/). La taula de debat va ser dirigida per Emigdi Subirats, escriptor i notori activista cultural del sud de Catalunya, qui al seu torn és director del club. Com és usual, aquest tipus de trobades són molt més agradables per als escriptors que les típiques presentacions, bàsicament per la proximitat que permeten en el tracte amb els lectors, que intervenen plantejant qüestions sobre el llibre, evitant que l'escriptor doni la seva conferència magistral i sovint rollàs per a l'oient però sobretot per a l'emissor del missatge, el propi escriptor en aquest cas.

Les Tres Llebres a l'església d'Anjeux, França

Ja més concretament, aquesta taula va resultar especialment agradable al redactor d'aquestes línies, ja que les preguntes i temes que sorgien denotaven un interès pel tema tractat, a grans trets, el comportament del capitalisme salvatge des de les últimes cuejades de la Guerra Freda, amb l'ignominiós Devil Empire de Ronald Reagan, que ha deixat d'herència aquest món tan desigual amb poques envistes de solució. Recollim ara  el que en el seu moment es va sembrar. L'imperialisme en la pitjor de les seves accepcions i la col·laboració d'“agents” diversos per executar aquest pla maligne: espies, falses oenagés, governs tercemundistes titelles, integristes religiosos en croada contra el comunisme... entre d'altres col·laboradors, fins a arribar a les imprescindibles corporacions de la indústria alimentària i, tractades amb més èmfasi a la meva novel·la, farmacèutica. Si en algun moment la meva intenció va ser la de transmetre un missatge, puc afirmar que estic satisfet i puc dir que l'objectiu va ser complert.

Dibuix que il·lustra l'epíleg de la novel·la (per Manuel Clavero)

Haig d'agrair a Emigdi Subirats que, havent llegit la novel·la a títol personal, la trobés prou interessant com per proposar-la als membres del club, que són els que en última instància aproven les lectures que duran a terme. El fet que fos la primera novel·la de gènere negre que es llegia al club, no va fer més que animar-los, i que el volum fos de més de set-centes pàgines no va ser una crida a la peresa. Comento aquesta circumstància no per la presumpció com a autor d'haver escrit una obra de tal extensió, sinó per una pregunta que em va plantejar Emigdi Subirats en referència a la redacció del text. Concretament, entrant en els aspectes més purament literaris de l'obra, Emigdi em va demanar que explicités quina havia estat l'estratègia, o mètode, o mecanisme... en definitiva, com m'ho havia fet per organitzar una trama ben tancada en un text tan extens, aconseguint que el lector no es perdés en el camí mentre ho llegia, però tampoc jo mateix durant l'escriptura, sobretot tenint en compte que el temps emprat en la redacció s'havia dilatat tres anys.

Arribava el moment de les confessions, començant pel fet que el primer projecte “mental” de la novel·la era tant temàticament com en extensió, molt més reduït. El que al principi era una trama limitada al context del moviment pels drets civils de la comunitat gai als Estats Units dels 70 del segle XX, calculant que donaria de si per materialitzar dues-centes pàgines, es va anar ampliant durant el procés de recopilació d'informació per contextualitzar els fets, fins al punt que San Francisco em va portar a Haití, d'aquest país vaig saltar a la castigada Àfrica Negra de la post-descolonització, i ja per tancar el cercle em vaig dirigir a les entranyes dels Estats Units i als nuclis de poder d'Europa, on es defineix el destí més sinistre de la fracció majoritària de la humanitat depauperada.

Visita al Club de Lectura de la Biblioteca de Campredó

Es va multiplicar la informació, però just els nous paisatges descoberts em van inspirar sobre quina podia ser l'organització textual de tot allò que havia anat aprenent i que em sentia amb l'obligació de compartir.

Va ser així que la novel·la es va organitzar en parts segons la geografia per on es desenvolupen els fets: Barcelona, San Francisco, Haití, una altra vegada un enganyós San Francisco que és Àfrica, Montana i Salt Lake City com l'Amèrica més profunda, i per finalitzar la Ginebra que és màscara de progrés i el Munic que en un altre temps va crear monstres que encara romanen latents, prests a l'atac. Cadascuna de les parts constitueix un relat tancat en si que alhora aporta elements clau per comprendre el que vindrà a continuació, així com el secret que tanca el conjunt de la trama.

En aquest sentit, es recorre a la figura retòrica del viatge, en aquest cas sensu stricto, però que comporta que el viatge més important no és el que es desenvolupa sobre el sòl terraqüi, sinó el que transita en tota l'amplitud de la ment. El viatge com a iniciació, que obre portes al coneixement; tal com desvetlla un dels dolents de la novel·la (perquè en aquesta novel·la els dolents són molts), en què defineix als tres protagonistes sota el símbol de les tres llebres, el qual remitent al trànsit etern del Sol en el firmament, dia després de dia. Ouroboros on el principi acaba sent el mateix final.

Per tancar, la cita de Nietzche que obre amb l'epíleg de la novel·la: “L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols”.