UE ajudant Ucraïna

 

Presentació oficial "Assassins de l'Ebre" a Falset

EBRE NEGRE 2019

Dissabte 2 de març, Falset

Presentació del recull

Assassins de l'Ebre

Programa:

10:00 Trobada d'autors a la llibreria El Llapis
Mentrestant a Calaix de Sastre es podrà degustar un esmorzar negre: cafè negre i croissantet de xocolata negra

12:00 Visita teatralitzada“negra”al celler de la Cooperativa Falset-Marçà (cal apuntar-se a la botiga de la cooperativa*)

13:00 Presentació oficial del recull Assassins de l'Ebre a la sala de botes de la Cooperativa: Entrada lliure

* Per a inscriure's a la visita a la Cooperativa trucar a 977 830 105 - 696 545 254

"Els àngels de Sóar" a l'ateneu L'Harmonia de Sant Andreu del Palomar

L'Associació Grup d'Amics Gais m'ha convidat a parlar de la meva novel·la, Els àngels de Sóar, el proper dissabte 16 de febrer, a les 6 de la tarda a l'ateneu L'Harmonia de St. Andreu de Palomar.

Sobra dir que hi esteu tots convidats!

"Assassins de l'Ebre": recull de gènere negre d'autors dels territoris centrals dels Països Catalans

Ja està aquí Assassins de l'Ebre, recull d'autors de les

terres vora el riu dins la col·lecció Llibres del Delicte de Marc Moreno.


Hi participen Francesca Aliern Pons, Cinta Arasa Carot, Andreu Carranza, Fede Cortés, Montserrat Espallargas, Miquel Esteve, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, Pilar Romera Aguilà, Vicent Sanz Arnau, Jesús M Tibau i jo mateix, Jordi Pijoan-López, que a banda d'escriure-hi un relat he tingut el goig de coordinar-lo junt amb Fede Cortés.


A les llibreries a partir de l'11 de febrer.

"Sang Culé" l'encerta de nou: pederàstia a Montserrat

Deu anys després de la seva publicació (10 anys JA!?), Sang Culé continua semblant més un llibre d'endevinació que una novel·la de gènere negre. Si ja vam encertar que un president del Barça es dedicaria a la política, els negocis del club blaugrana amb Qatar, els "espiatges" creuats entres partits i empreses en l'entramat català, sent el Barça i Joan Oliver al darrere un dels agents destacats... ara, tal com sortia a la novel·la, es desvela l'existència de pederàstia en el si de la muntanya sagrada dels catalans. Si bé nosaltres vam parlar de l'escolania i el cas refereix al moviment escolta, la coincidència no fa més que esfereir.

Clicant AQUÍ, la notícia publicada a El Periódico sobre el tema i un dels fragments de Sang Culé on es descriu la situació de pederàstia "fictícia".

Tan de bo no haguéssim de parlar d'aquesta xacra social mai més. Tots els ànims a les víctimes denunciants

-------------------------------------

[...] “Cel·les”, la paraula es clava en la ment de l’Espartac. Pensa en l’Eulogi Caseres, el monjo de Montserrat al qual han anat avui a visitar. L’imagina dintre de la seva cel·la, turmentat. I la imatge se li fa tan viva que per moments l’interpreta com un record propi. L’imagina callant, tement. I el seu cap caient per terra esdevé metàfora d’un destí indefugible. No l’aterra el fet que el cap caigui pel terra, l’aterra la manca d’oportunitat que aquest home ha tingut per defugir aquest destí.

“Fes-te fotre, monjo”, conclou l’Espartac abans de decidir-se a llevar-se del llit. L’alba comença a trencar. Abandona en Vladimiro al llit que comparteixen, nu i dormint com un nen.

Sang Culé, pgs. 67 a 68

40 anys de la massacre de Jonestown

Aquest passat 18 de novembre s'han complit 40 anys del pitjor suïcidi col·lectiu de la Història. Uns fets sobre els qual encara a data d'avui hi ha més ombres que llums. I sempre que això passa, l'oblit és l'alternativa més usual a la qual se'ns inclina a optar.

Us deixem el fragment de la novel·la Els àngels de Sóar on el Temple del Poble, el seu gurú Jim Jones i la seva maleïda ciutat Jonestown en són protagonistes, tot pretenent de plantejar una explicació a tot plegat, amb dades que són secrets a crits, per molt que s'hagin intentat de silenciar.

---------------------------

[...]

—Ets un bon alumne i tens la lliçó apresa —en Jordy seguia la veta al seu amic—, així m’agrada. Però no volia parlar de l’MKULTRA, sinó que volia parlar de la seva continuïtat. Quedava clar que una vegada va ser destapat tot el programa, calia una nova estratègia de treball per passar desapercebut, i quina millor que la d’amagar-se entre la multitud, en la societat. D’altra banda, ja estava bé de fer petits experiments en laboratoris secrets i amb casos individuals, amb resultats de generalització limitada; ara calia fer experiments en massa i a la Califòrnia del moment hi havia desenes de sectes que constituïen escenaris immillorables per executar-los. De per si, una secta no és perillosa per a l’Estat; ans al contrari, l’existència de moltes sectes dispersa les forces d’aquells que pateixen de malestar social, tot evitant que conflueixin en una sola organització, la qual sí que resultaria perillosa en cas de superar una massa crítica de membres. És evident aleshores qui promocionava que a la Califòrnia del moment hi hagués tanta multitud de grups marxistes divergents i tantes sectes religioses que captaven sonats abans que es posessin en política real. No només això, les sectes poden fàcilment acabar a mans de les agències si el guru de torn treballa prèviament per a aquestes. Hi ha qui creu que una d’aquestes sectes manegades per la CIA fou el Temple del Poble, que suposadament sincretitzava hippisme, cristianisme i comunisme marxista sota els auspicis d’un messies d’opereta que responia al vulgar nom de Jim Jones. Malgrat que sospitosament son pare havia estat membre del Ku Klux Klan, l’Església que en Jones va formar advocava no només per la igualtat dels negres, sinó que prometia que el futur de la humanitat seria seu; el futur, perquè el present estava en mans de blancs, fins i tot en la direcció de la secta. Mentre que més de la meitat dels seus membres de base eren negres, la directiva pràcticament al complet estava formada per blancs. El favor que el Temple del Poble feia a la CIA era doble; primer que res era una organització més per ajudar a canalitzar potencials membres descontents dels panteres negres, els quals sí que constituïen un problema real; i segon, reclutava imbècils per a proves d’experiments amb armes químiques, que si de pas eren negres millor que millor. Però evidentment, tot això s’amagava, i tot i que Jim Jones tenia molts de detractors, també eren abundants aquells qui el defensaven. Les seves obres de beneficència entre els pobres i els seus discursos contra la segregació racial van resultar creïbles per a molta gent. Va guanyar molta respectabilitat social, fins al punt que el batlle Moscone el va fer responsable d’un projecte d’habitatges socials. També en Harvey Milk —en Jordy va remarcar totes les lletres en dir aquest nom— va ser un altre dels ingenus que el van defensar, fins i tot quan ja ningú ho feia; alguns diran que era perquè els carallots del Temple del Poble havien fet de voluntaris de campanya per a l’elecció de Milk, però també alguns amics de Milk van afirmar en el seu moment que allò que el movia a parlar bé d’ell era la por. Alguna cosa d’això deu haver de certa, perquè el primer que l’Anne Kronenberg va preguntar quan li van comunicar l’assassinat de Milk fou si havien estat els membres irredempts del Temple del Poble.

—Qui era l’Anne Kronenberg? —preguntava la Margaret—. I per què dius «membres irredempts del Temple del Poble»?

—L’Anne Kronenberg, que encara viu aquí a la ciutat, per aquells temps havia estat la directora de campanya de Harvey Milk, per la qual cosa és molt possible que hagués hagut d’interactuar amb els voluntaris del Temple del Poble i sabia de quin peu calçaven, així com de què podien arribar a ser capaços. I això dels «irredempts» ho dic perquè, deu dies abans de la mort de Milk, gairebé un miler de membres del Temple del Poble morien en un suposat suïcidi col·lectiu…

—Hòsties! —va exclamar en Garcés en català, sense que això fos impediment per fer entendre el seu estupor.

—Era aquí on volia anar a parar: a la cèlebre tragèdia de Jonestown, ciutat que seguint l’estil dels dictadors megalòmans prenia el nom del seu guru, que suposadament la funda per emportar-se allà els seus seguidors i protegir-los d’una apocalipsi que no es cansava de pronosticar com a imminent. El cert és que el projecte es remuntava al 1974, quan Jim Jones va comprar dotze hectàrees enmig de la selva de Guyana. Tant per part de les autoritats guyaneses com de les estatunidenques va rebre totes les facilitats per executar l’operació… diguem-ne «immobiliària», com també les va rebre totes per organitzar-hi una migració massiva dels seus membres, ja el 1977, malgrat que les seves activitats com a guru eren posades en entredit, principalment per exadeptes i parents d’adeptes. Això va fer que els periodistes li posessin l’ull damunt, i amb ells la policia i el fisc, amb qui tenia problemes de pagament d’impostos. Però ningú li va parar els peus, i quan això passa és perquè tens bons padrins; el Departament d’Estat i la CIA en aquest cas. D’una forma o altra, la realitat és que a Jonestown es va muntar el major laboratori encobert per a experiments de control mental de masses. Van arribar a viure-hi vora un miler de persones, totes sotmeses a condicions de treball extremes, amb jornades extenuants sis dies a la setmana, privació del son, mala alimentació… sempre vigilades pels de la Brigada Roja, una mena de guàrdies pretorians d’en Jones que patrullaven tothora mostrant els seus fusells d’assalt en bandolera. Els càstigs que infringien eren freqüents, ja sigui per reprimir queixes o per castigar suposades negligències. Ni els nens s’escapaven de la tortura. Era com una Cambodja dels khmers rojos en miniatura, o com un camp de presoners ianquis al Vietnam… Informació molt valuosa, com es pot comprovar. Però la cosa era encara més sofisticada, ja que aquest modus vivendi es combinava periòdicament amb la ingesta massiva de drogues com la metacualona, el diazepam, la petidina, l’hidrat de cloral, la clorpromazina… i molt possiblement d’altres en període de prova que no coneixerem mai. Aquest procediment s’executava durant les anomenades Nits Blanques; sense previ avís i enmig de la nit, els altaveus instal·lats al llarg i ample del camp llevaven tots els feligresos del llit, cridant-los davant la presència de Jim Jones. Aquest, embriagat de vanitat, els vomitava sermons paranoics en què vaticinava immediats atacs de l’exterior, executats per les autoritats americanes o aquells que eren enemics d’ells. Davant d’aquest perill, en Jones concloïa fent una invitació a la immolació col·lectiva, com a «acte revolucionari», deia ell, que impressionaria la humanitat sencera. Imagina’t escoltar mig adormit i, a sobre, drogat fins al cul un discurset d’aquest tipus; per tornar-se boig. Aquests suïcidis en massa eren simulacres, però era així com posava a prova la fe dels seus seguidors; la majoria s’empassava el beuratge sense gaire recança, però d’altres dubtaven i eren obligats a fer-ho a punta de pistola. Els qui s’hi negaven en rodó eren castigats a pous d’aïllament durant dies. Per fer més creïble l’amenaça, els de la Brigada Roja disparaven trets al poblat des de la selva, simulant que es tractava d’atacs externs. I mentre això passava, de tot això se’n feia informe; víctimes i botxins eren els conillets d’Índies d’aquest experiment, dissenyat per avaluar com reaccionava la ment humana en situacions de pressió extrema o quan li era atorgat el poder absolut sobre el proïsme.

—Espera, espera, espera… —aturava l’Isaiah el discurs—. Com em passa amb totes les teories de conspiracions encobertes, m’assalta el mateix dubte: si l’operació era tan i tan secreta, ¿com és que els van trobar i que se’n saben tantes coses i de tot plegat?

—Bona apreciació, tot i que una mica sobrera, ja que és obvi que si ara estic parlant com estic parlant és que no es va aconseguir que el secret fos tan secret. De fet ja us he avançat que el Temple del Poble havia despertat suspicàcies sobre les seves activitats arran de denúncies d’antics adeptes i parents d’altres que encara ho eren. La seva indignació era tal que es van arribar a organitzar i moure’s per donar rebombori al tema. Els parents no en van tenir prou amb el suport de la premsa, que publicava les seves denúncies, entre les quals cal reconèixer que no s’esmentava la implicació de la CIA, però no deixa de ser curiós que per perseguir el Temple del Poble recorreguessin a les instàncies del congressista Leo Ryan, demòcrata, és clar.

—Qui era aquest paio? —ara era en Garcés qui demanava l’incís.

—El major inquisidor contra els abusos de la CIA que hi havia en aquell moment als Estats Units; junt amb Harold E. Hughes van donar nom a l’acta que obligava l’agència a retre comptes davant del Congrés. Malgrat tot, els parents dels adeptes del Temple del Poble van recórrer a ell perquè també tenia l’ull clavat sobre l’activitat de les sectes, un tema en aparença aliè a les agències secretes, tot i que sota el meu criteri no deixa de ser curiós que en la mateixa persona es reculli aquesta doble faceta temàtica.

—¿Vols dir que a Leo Ryan li interessava el tema de les sectes perquè sabia que eren, o podien ser, tapadores de les activitats encobertes de les agències? —entenia el detectiu Garcés.

—Per aquí vaig. Un congressista del seu nivell, carregat de feina fins a les celles, no perd el temps dispersant energies en dues investigacions paral·leles si no sap del segur que guarden relació. Concretant, el cas és que a petició dels parents Leo Ryan va acceptar de viatjar a Guyana per inspeccionar sobre el terreny el quefer dels vilatans de Jonestown. L’acompanyaren un grup de parents d’exadeptes, periodistes i col·laboradors; una nodrida expedició… Potser massa nodrida. La CIA va mirar de posar entrebancs per evitar la investigació, però aquesta no només tenia l’autorització del govern dels Estats Units, sinó que s’executaria en el seu nom. És en aquestes ocasions quan la CIA mostra una professionalitat que va d’acord amb la seva feina; si des del govern no li permeten el boicot directe, saben que el millor és mostrar disposició col·laboradora per continuar boicotejant, ara des de dins i, en conseqüència, de forma més eficient. Així, fou Richard Dwyer la persona que va rebre la comitiva de Leo Ryan a l’aeroport de Georgetown. Per a més dades, Richard Dwyer era el segon de l’ambaixada americana a Guyana i reconegut agent de la CIA en repugnants operacions al Con Sud; un bona peça, vaja! El bo d’en Leo hi va caure de quatre potes, permetent que en Dwyer li fes de cicerone del viatge i fos ell qui el portés de visita a Jonestown. A partir d’aquest moment, el que sabem és molt confús. I la confusió s’incrementa com més va avançant tot fins al moment de la tragèdia final. Ningú no sap res del segur sobre què va passar des que Ryan aterra a Guyana. Segons sembla, la rebuda de la comitiva va ser cordial per part de Jim Jones i els seus acòlits; això és contrastat fins i tot per una filmació on Leo Ryan fa un discurs davant dels fidels del Temple del Poble, tot dient que a la colònia ha vist gent feliç i satisfeta de ser allí. Mai sabrem si Leo Ryan va dir aquestes paraules creient-se-les o, precisament, coaccionat pel que estava veient allí. En tot cas, si en Leo va amagar dubtes, se li devien esvair l’endemà; donada per acabada la seva estada allà, un grup de setze residents a la colònia li van sol·licitar de poder acompanyar-lo, tot demanant-li protecció contra Jim Jones. Aquest darrer, tot i plorar molt, no té més remei que acceptar; però el fill de mala mare d’en Jim no es mama el dit i entre els dissidents que fugen infiltra un devot seu; un tal Larry Layton. Molt de l’estil dels agents secrets aquesta manera de procedir; ¿de qui ho podia aprendre? —feia ironia en Jordy, com tota l’estona—. Quan arriben a l’avió que s’havia d’endur tota l’expedició junt amb els dissidents, el tal Larry Layton arremet a trets a tort i a dret. Mentrestant, fora de l’avió arribava una patrulla d’homes d’en Jones, armats fins a les dents, i comencen a metrallar l’avió. En Leo Ryan i unes quantes persones més cauen en el tiroteig. En Richard Dwyer, present, queda indemne i encara no se sap per quina xamba. Ni se sap ben bé el paper que allí feia, però va poder escapar amb l’avió i la resta dels supervivents. Molt estrany tot plegat… potser se’ls van acabar les bales, als de la Brigada Roja —ironitzava de nou en Jordy—. Aquí no acaba la broma; segons ha quedat escrit, després d’aquest incident en Jim Jones va disposar de temps suficient per organitzar el suïcidi de tots els seus fidels. Nou-centes i escaig persones que, suposadament de forma voluntària, van decidir empassar-se un beuratge de cianur per no caure en les mans de les autoritats. Sobre això hi ha moltes informacions contradictòries. El nombre de víctimes va ballar durant uns quants dies. Soldats estatunidencs, que van anar a Jonestown per cobrir l’operatiu de repatriació dels cossos, deien que hi havia molts morts per trets de bala, molts d’ells espargits arreu del camp, com si haguessin estat caçats en la fugida; en altres cossos es feia evident que el verí havia estat injectat i no begut, sobretot en nens i ancians. No es van fer autòpsies a tot el gruix de cadàvers; només a set, entre aquests el de Jim Jones, en el qual es desvela sense donar lloc al dubte que no va morir enverinat, sinó que a resultes d’un tret de bala infringit per una tercera persona. Qui el va matar? No se sap. I encara hi ha una cosa que clama més al cel. En Jones acostumava a fer enregistraments d’àudio dels seus sermons i aquell dia no va ser una excepció. En la investigació posterior va sortir a la llum el seu contingut; en un fragment, s’hi va poder sentir com en Jones deia ben clar: «Feu fora en Dwyer d’aquí abans que li passi res». Richard Dwyer hi era present! Això va ser desmentit posteriorment amb un argument tan matusser com que Jones es devia haver errat de persona, perquè Dwyer ja havia tocat el dos d’allí feia estona i hi havia gent que ho podia testificar. Poc creïble és que Jones es confongués de persona, tot tenint en compte que a Dwyer el tenia ben vist de l’ambaixada a Georgetown i eren bons amics. Però és que fins i tot acceptant que en Jones es confongués, hi ha una altra qüestió a fer-se sobre la frase d’en Jones: per quina raó pateix davant la possibilitat que en Dwyer prengui mal? Una preocupació altruista molt extravagant en un home que just en aquell moment està provocant la mort de més de nou-cents acòlits.

—Tot això està molt bé i li’n dono credibilitat, Jordy —interrompia ara l’Isaiah—; però concretament, què va passar a Jonestown? Es van suïcidar o es van matar entre ells?

—T’has deixat una possibilitat, que és si els van matar des de fora —afegia en Jordy.

—No fotis, Jordy! —exclamava l’Isaiah, incrèdul.

—No ho afirmo, però no seria del tot descabellada la intervenció de grups d’operacions especials.

—No te’n vagis per la tangent —reclamava l’Isaiah— i respon-me què va passar, o dit d’una altra manera, qui va matar tota aquella gent.

—La CIA, però la manera que els van matar… encara és un secret que s’ha quedat a la selva de Guyana.

—Així sí que és fàcil fer teories de conspiració —es befava l’Isaiah, però sense malícia.

—És el que tenen les conspiracions, que per la seva naturalesa secreta sempre serà difícil de treure’n l’aigua clara del tot.

—I per això mateix deixen via lliure a la imaginació del públic —completava incisiu l’Isaiah—; tot s’hi val a l’hora d’aportar elements que ho facin lligar tot.

—Però oi que si tot lliga com a mínim és inquietant?

—Però manquen proves —insistia l’Isaiah.

—En aquest cas està clar que Dwyer estava present a Jonestown en el moment de la tragèdia —contraatacava en Jordy, segur de si mateix—. Això és pràcticament una prova i la resta són indicis, però tots els tribunals saben que una acumulació d’indicis acaba pesant el mateix que una prova. Perquè quantes casualitats! Oi que sí?

—Quants d’innocents hi hauria a les presons si ho jutgéssim tot per les casualitats —tornava l’Isaiah el sarcasme, amb ganes de brega dialèctica.

—Si ens perdéssim en aquests escrúpols, seríem incapaços de sobreviure en el dia a dia. —En Jordy tenia respostes per a tot, constatava jo—. Potser per això mateix va caure a la gola del llop el pobre desgraciat d’en Leo Ryan, perquè no es va deixar portar per l’instint. Estic segur que ell sí que va tenir les proves i no només indicis; mai sabrem què va veure en Leo Ryan allà a Jonestown, però havia de ser tan gros que va fer necessari que l’eliminessin. Després de la seva escandalosa execució, l’única sortida possible era clausurar el laboratori i matar totes les rates allà engabiades. Després ja diran que el cap de les rates és qui va matar el congressista; i morts tots, ningú no podrà negar-ho. I no en desaprofiten res, perquè a partir del seu relat dels fets el Temple del Poble passa per ser una secta d’extrema esquerra que va intentar fer un experiment de falansteri a l’estil del socialisme utòpic i, per la maldat de la pròpia ideologia de base (el marxisme), tot té un desenllaç fatal. El missatge de fons és que una combinació de negres i blancs en relació d’igualtat no podia desembocar en res de bo. Els negres eren la gran preocupació de l’ordre públic en aquell moment, i la sensació que les coses estaven canviant en favor d’ells havia arrelat en la consciència de la gent, o bé acceptant-ho, o bé en forma de por [...]

"Els àngels de Sóar" al Triticària de Vicent Sanz

Si un bloggaire literari com Vicent Sanz en el seu Triticària

dedica una crítica a una novel·la teva (en aquest cas, Els àngels de Sóar) te l'has de llegir amb atenció. En Vicent no és d'aquells que t'ensabonarà; el millor favor que et pot fer per aprendre més com a escriptor i, sobretot, per avaluar si has tingut èxit en allò que pretenies suscitar en el lector. I és en aquest sentit que puc sentir-me més que satisfet.

Podeu llegir la crítica clicant AQUÍ i aprofitar tot seguit per fer un passeig per la resta de continguts del blog. Molt recomanable.

"Els àngels de Sóar" a "La màgia dels llibres"

La Núria Martínez és una crítica literària amb una capacitat de lectura i d'anàlisi que molts que estan enxufats a diaris ja voldrien. Per això, que dediqui un espai a una novel·la teva és una satisfacció absoluta. Si voleu llegir la que ha escrit per a Els àngels de Sóar, cliqueu AQUÍ.

Entrevista a Infogai 201

Entrevista realitzada per Alejandro San Rafael a Jordi Pijoan-López per parlar de la seva novel·la Els àngels de Sóar, apareguda en el número 201 de la revista Infogai, editada per l'estiu de 2017.

Si cliqueu a sobre de la imatge, aquesta se us obre per separat i aleshores clicant de nou al damunt amb el botó dret del ratolí podeu obrir-la en una pestanya nova, ampliar-la i veure-la en una mida major, molt millor per permetre'n la lectura.

"Els àngels de Sóar": Novel·la de novel·les

(Traducció al català de l'article que va aparèixer a la web de Mucho Más Que Un Libro el proppassat 19 de juliol, a l'enllaç: http://www.muchomasqueunlibro.com/els-angels-de-soar-novela-de-novelas/)

Jordi Pijoan-López - Barcelona, juny de 2017

Recentment, vaig tenir el plaer de ser convidat com a escriptor del trimestre a la Biblioteca Municipal de Campredó per parlar d'Els àngels de Sóar, novel·la de la meva autoria per la qual ja vaig ser entrevistat en aquest mateix portal farà uns mesos (http://www.muchomasqueunlibro.com/entrevista-a-jordi-pijoan-lopez/). La taula de debat va ser dirigida per Emigdi Subirats, escriptor i notori activista cultural del sud de Catalunya, qui al seu torn és director del club. Com és usual, aquest tipus de trobades són molt més agradables per als escriptors que les típiques presentacions, bàsicament per la proximitat que permeten en el tracte amb els lectors, que intervenen plantejant qüestions sobre el llibre, evitant que l'escriptor doni la seva conferència magistral i sovint rollàs per a l'oient però sobretot per a l'emissor del missatge, el propi escriptor en aquest cas.

Les Tres Llebres a l'església d'Anjeux, França

Ja més concretament, aquesta taula va resultar especialment agradable al redactor d'aquestes línies, ja que les preguntes i temes que sorgien denotaven un interès pel tema tractat, a grans trets, el comportament del capitalisme salvatge des de les últimes cuejades de la Guerra Freda, amb l'ignominiós Devil Empire de Ronald Reagan, que ha deixat d'herència aquest món tan desigual amb poques envistes de solució. Recollim ara  el que en el seu moment es va sembrar. L'imperialisme en la pitjor de les seves accepcions i la col·laboració d'“agents” diversos per executar aquest pla maligne: espies, falses oenagés, governs tercemundistes titelles, integristes religiosos en croada contra el comunisme... entre d'altres col·laboradors, fins a arribar a les imprescindibles corporacions de la indústria alimentària i, tractades amb més èmfasi a la meva novel·la, farmacèutica. Si en algun moment la meva intenció va ser la de transmetre un missatge, puc afirmar que estic satisfet i puc dir que l'objectiu va ser complert.

Dibuix que il·lustra l'epíleg de la novel·la (per Manuel Clavero)

Haig d'agrair a Emigdi Subirats que, havent llegit la novel·la a títol personal, la trobés prou interessant com per proposar-la als membres del club, que són els que en última instància aproven les lectures que duran a terme. El fet que fos la primera novel·la de gènere negre que es llegia al club, no va fer més que animar-los, i que el volum fos de més de set-centes pàgines no va ser una crida a la peresa. Comento aquesta circumstància no per la presumpció com a autor d'haver escrit una obra de tal extensió, sinó per una pregunta que em va plantejar Emigdi Subirats en referència a la redacció del text. Concretament, entrant en els aspectes més purament literaris de l'obra, Emigdi em va demanar que explicités quina havia estat l'estratègia, o mètode, o mecanisme... en definitiva, com m'ho havia fet per organitzar una trama ben tancada en un text tan extens, aconseguint que el lector no es perdés en el camí mentre ho llegia, però tampoc jo mateix durant l'escriptura, sobretot tenint en compte que el temps emprat en la redacció s'havia dilatat tres anys.

Arribava el moment de les confessions, començant pel fet que el primer projecte “mental” de la novel·la era tant temàticament com en extensió, molt més reduït. El que al principi era una trama limitada al context del moviment pels drets civils de la comunitat gai als Estats Units dels 70 del segle XX, calculant que donaria de si per materialitzar dues-centes pàgines, es va anar ampliant durant el procés de recopilació d'informació per contextualitzar els fets, fins al punt que San Francisco em va portar a Haití, d'aquest país vaig saltar a la castigada Àfrica Negra de la post-descolonització, i ja per tancar el cercle em vaig dirigir a les entranyes dels Estats Units i als nuclis de poder d'Europa, on es defineix el destí més sinistre de la fracció majoritària de la humanitat depauperada.

Visita al Club de Lectura de la Biblioteca de Campredó

Es va multiplicar la informació, però just els nous paisatges descoberts em van inspirar sobre quina podia ser l'organització textual de tot allò que havia anat aprenent i que em sentia amb l'obligació de compartir.

Va ser així que la novel·la es va organitzar en parts segons la geografia per on es desenvolupen els fets: Barcelona, San Francisco, Haití, una altra vegada un enganyós San Francisco que és Àfrica, Montana i Salt Lake City com l'Amèrica més profunda, i per finalitzar la Ginebra que és màscara de progrés i el Munic que en un altre temps va crear monstres que encara romanen latents, prests a l'atac. Cadascuna de les parts constitueix un relat tancat en si que alhora aporta elements clau per comprendre el que vindrà a continuació, així com el secret que tanca el conjunt de la trama.

En aquest sentit, es recorre a la figura retòrica del viatge, en aquest cas sensu stricto, però que comporta que el viatge més important no és el que es desenvolupa sobre el sòl terraqüi, sinó el que transita en tota l'amplitud de la ment. El viatge com a iniciació, que obre portes al coneixement; tal com desvetlla un dels dolents de la novel·la (perquè en aquesta novel·la els dolents són molts), en què defineix als tres protagonistes sota el símbol de les tres llebres, el qual remitent al trànsit etern del Sol en el firmament, dia després de dia. Ouroboros on el principi acaba sent el mateix final.

Per tancar, la cita de Nietzche que obre amb l'epíleg de la novel·la: “L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols”.

A la Casa Golferichs

El proppassat divendres 16 de juny, vaig ser convidat al taller d'escriptura que dirigeix l'escriptora i treballadora de la lletra Raquel Picolo (qui m'acompanya a la foto, veieu el seu blog https://raquelpicolo.wordpress.com/). La raó va ser parlar del procés d'escriptura d'Els àngels de Sóar, de les meves anteriors novel·les i en general de la meva trajectòria literària.

Si vaig deixar tant com me'n vaig endur ja puc estar content, perquè són el tipus de trobades que els que escrivim necessitem per saber què fem, mirar-nos a l'espill i saber si fem més o menys bé les coses. Les preguntes que et fan porten una resposta molt sovint, i obligar-te a la resposta t'obliga a autoorganitzar-te mentalment les idees. Tan de bo repetim en aquest taller o en altres.

Com a crònica de l'acte, deixo l'enllaç a l'article publicat a Mucho Más Que Un Libro per la Rosa Querol, clicant AQUÍ.

El profeta Donald Trump

L'estultícia de Trump, assumida fins i tot (o sobretot) pel seus partidaris, sembla jugar en favor seu. També el beneficia la resistència de la població en general per creure en l'existència de trames conspiratòries. El cas és que ningú ha trobat sospitós que a febrer en Donald Trump fes referència a un atemptat islamista a Suècia, no succeït en aquell moment, i que encara no dos mesos després un atemptat a Estocolm mitjançant el sistema del Trailer Boig ja sigui una realitat.

El que tinc molt clar és que Donald Trump no és cap profeta. Sí que tinc molt clar que Donald Trump té accés a informació privilegiada d'intel·ligència. Sospito que per davant d'ell passen operatius preparats a un temps vista. Sé que és un bocamoll i bastant imbècil, sense saber distingir massa en un moment donat entre present, passat i futur. Amb aquest còctel poden passar accidents com que, sense adonar-se'n gaire del que fa, Donald Trump l'espifiï i desvetlli informació dels seus serveis secrets.

Dit això, hi ha moltes altres alternatives per afinar què va poder

succeir. L'atemptat de Suècia és un atemptat de bandera falsa, estil el Maine de Cuba? L'atemptat de Suècia estava planejat de feia temps i la intel·ligència ianqui ho sabia i no va compartir informació amb les autoritats sueques? Ho sabia i no va fer res perquè ja els anava bé o la van cagar i no van saber parar-ho finalment? L'atemptat havia de ser en aquella data de febrer i es va posposar, causant una descoordinació entre fets i comunicació d'aquests que conduí a declaracions avançades d'un mandatari idiota?


Qualsevol alternativa d'aquestes se m'antulla com a més plausible que l'oficial, que es basa en la matusseria congènita de Trump.

Dues notícies:

La de les declaracions de febrer clicant:
Suecia pide explicaciones a Trump por citar un atentado terrorista que nunca sucedió El País, 20 de febrer de 2017.

La de l'atemptat de Suècia clicant:
Atentado en Estocolmo: Última hora en directo La Vanguardia, 7 d'abril de 2017.

Resultat del sorteig d'un exemplar d'"Els àngels de Sóar"

Pel que es veu, ja hi ha guanyadora del sorteig d'un exemplar d'Els àngels de Sóar que organitzava Mucho Más Que Un Libro. Esperant que en gaudeixi de la seva lectura.

Tota la informació clicant AQUÍ.

Concurs per fer-vos amb un exemplar d'"Els àngels de Sóar"

Participeu al concurs per guanyar un exemplar d'Els àngels de Sóar que munta Mucho Más Que Un Libro. Vinga! que les dues preguntes de fan són molt senzilles. Només entrar als enllaços que indica el post o entrar al meu blog, les responeu.

¡Sorteamos Els àngels de Sóar!

Llega la primavera y Mucho Más Que Un Libro quiere darle la bienvenida con un nuevo sorteo literario. En esta ocasión hablamos de Els àngels de Sóar, de Jordi Pijoan-López, dedicada al lector de Mucho Más Que Un Libro por gentileza del autor y de la editorial Llibres de l’Índex.

Como siempre, para participar en el sorteo solo tienes que responder dos preguntas muy fáciles:

1) La novela parte del inicio y expansión de una enfermedad en las principales ciudades de Estados Unidos, una enfermedad que quizás fue provocada... ¿De qué enfermedad estamos hablando?

2) ¿Cómo se llama el cínico empresario barcelonés protagonista y narrador de Els àngels de Sóar?

Para más información puedes consultar estos links:

http://www.muchomasqueunlibro.com/els-angels-de-soar-en-lobrador-dhistories/

http://www.muchomasqueunlibro.com/entrevista-a-jordi-pijoan-lopez/

Envía las respuestas a info@muchomasqueunlibro.com con los datos personales, dirección y teléfono de contacto.

¡¡Tienes tiempo hasta el 31 de marzo de 2017!!

Anirem a l'Espluga de Francolí: "El Vi Fa Sang 2017"

La 3ª edició d'El Vi Fa Sang ja està a tocar i de nou han convidat l'autor d'aquest blog perquè participi a una taula; de fet, serà la primera, acte seguit de la inauguració del festival, a 2/4 de 8 del vespre, sota el nom El costat fosc en la literatura criminal, participant-hi Joan Maria Arenas, Pep Coll, Toni Hill i qui escriu aquestes línies, moderats pel gran Salvador Balcells a la Sala d’actes del Celler Cooperatiu.

Parlarem de la permeabilitat del gènere negre amb el fantàstic. La trajectòria ens precedeix i que estiguem a aquesta taula no és casualitat, però com si els organitzadors del festival siguin vidents, just ara l'autor d'Els àngels de Sóar està escrivint una novel·la que entra de ple en aquest mestissatge de gèneres. No penso dir res més de moment.

El programa del festival el podeu trobar clicant AQUÍ.

La Sílvia Mayans parla d'"Els àngels de Sóar"

La Sílvia Mayans, escriptora i poetessa, ha llegit Els àngels de Sóar i n'ha fet una ressenya al seu bloc.

Podeu llegir-la clicant AQUÍ.

Matar a la Terra Alta: l'obra "negra" de Sílvia Mayans... fins ara.

El passat 3 de febrer vaig tenir l'honor de presentar la novel·la

Cendra, de l'escriptora Sílvia Mayans. L'acte va ser a la Biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver, de Barcelona, amb molt de públic. Com sol succeir en aquestes ocasions, no és casualitat que un (l'autor d'aquest blog) fos la persona triada per a tal menester de presentador. Per una banda, amb l'escriptora Sílvia Mayans tenim una amistat estrenada de no fa gaire temps, arran de les Jornades de les Lletres Ebrenques (organitzades també per una gran biblioteca, la Sebastià Juan Arbó, i bibliotecària, la Joana Serret) i el Tiana Negra 2017.
Sumant circumstàncies que han facilitat l'elecció, està que un és escriptor d'orígens a l'Ebre català assentat a Barcelona i la Sílvia Mayans va fer un viatge invers des de Barcelona a la Terra Alta, concretament Arnes. I hom sap que allò invers és idèntic segons ens diu l'espill diverses vegades al dia.
Aquest camí idèntic ha dut a coincidir en certs enfocaments que un i l'altre hem fet de les nostres obres respectives, més concretament que no hem fet fàstics de recórrer als ambients "via fora" per ambientar les nostres narracions. Hi ha la dèria d'identificar el gènere negre amb narracions que es desenvolupen en ambients metropolitans, herència primordial dels primers escriptors de folletins de sèrie B per al consum popular que van conrear el gènere. Els humans sembla mentida com s'aferren a aquesta mena de conceptes i els costa sortir-ne. Tanmateix, algú deia fa no gaire que la novel·la negra en català és la que més recorre, comparat amb el que es fa a l'orb internacional, als ambients rurals per desenvolupar les seves trames... No m'ho crec massa de forma categòrica, però sé que volen dir amb això. Tampoc no estic d'acord amb això de "rural". Avui dia els ambients "rurals" són els afores de les grans ciutats, pel mode de vida compartit i per la immediatesa que permeten les vies de comunicació. Les formes no canvien tant, però en aquest "tant" que sí canvien, els ambients forans a les àrees metropolitanes només poden fer que aportar riquesa argumental al gènere negre. És per això que no hi podem renunciar, potser a països petits com el nostre menys encara, on tot se solapa tant.
Una cosa semblant ens passa amb la llengua emprada i això sí que és beure de la teoria implícita en les fonts primordials del gènere negre. Com si fossin acadèmics de la llei del carrer, els escriptors de gènere negre han estat fins i tot presumptuosos en la seva cura per reproduir a les seves pàgines la parla segons el nivell social al qual pertany cadascun dels seus personatges. En certs casos paradigmàtics, hi ha hagut una obsessió pel realisme i la versemblança en aquest sentit. Traslladat al nostre context català, hauria de resultar evident que no ens oblidéssim dels dialectes estesos al llarg i ample del territori, més quan precisament en aquests ambients extramurs dels límits metropolitans és on la llengua nostra és més dinàmica, més viva, on les expressions són més genuïnes i on existeix un autèntic parlar col·loquial, vulgar i fins i tot argot. Sí, argot català, allò que coincideixen a negar que existeix tants de patriotes noucentistes de verb excels i tants ignorants castellanoparlants assentats aquí i que viuen en una dimensió paral·lela. Com també s'acostuma a negar que hi hagi pobres i delinqüents catalanoparlants. Quanta ignorància!
No s'entengui que el que dic és cap reivindicació, sinó que tan sols es tracta de constatar el que realment un coneix, però si al final algú ho vol entendre com reivindicació perquè tan poques vegades se sent el que ara dic, doncs endavant! Reivindiquem! En aquest país tot ens ho prenem a la tremenda.
Aquesta naturalitat en l'ús del paisatge i de la llengua és omnipresent en l'obra de gènere negre de Sílvia Mayans, fins al punt que el crim es dilueix en la quotidianitat de la narració, totalment versemblant... tot i l'aparició de certs elements "sobrenaturals" que em nego a especificar. 
En les darreres Jornades de les Lletres Ebrenques, vaig poder fer-me amb un exemplar de Cap llàgrima sobre la tomba, opera prima de l'autora en el camp del gènere negre i finalista al Premi Joan Canyameres. El títol i la sinopsi del llibre van semblar-me suggeridors i acabar de conèixer l'autora personalment feia pensar que valia la pena aprofundir coneixent l'obra. Normalment sóc de pensar que  per l'obra coneixes dels escriptors aspectes que mai no coneixeries d'ells simplement parlant.
Cap llàgrima sobre la tomba arrenca fort com ja indica el títol, amb el protagonista (narrador en primera persona) que, un dia d'excursió boletaire al bosc, es troba el cadàver d'un desconegut penjant d'una soga. A partir d'aquest punt, el protagonista es veurà arrossegat pels esdeveniments, empès pel que ell creu que és curiositat i voluntat pròpia, però que en el fons és la "forza del destino". No diré més.
Una trama genial que en el seu desenvolupament té com a principal defecte l'excés de rapidesa en la resolució. No s'entengui amb aquest darrer comentari que no recomani la lectura, ans al contrari; al darrer festival de Tiana Negra, en Lluís Llort va confessar que quan al diari on treballa fa, o fan, crítica sempre trien novel·les que poden deixar bé, i aquest és el meu cas ara quan parlo de Cap llàgrima sobre la tomba.
En aquesta tesitura d'haver-ne acabat la lectura i de transmetre-li el meu parer a la Sílvia Mayans, va ser que als pocs dies ella mateix em va proposar que fes la presentació de Cendra. Vaig acceptar sense pensar-m'ho, honorat per la confiança dipositada en mi.
Acceptada la missió, en uns dies vaig rebre un exemplar de la novel·la. Vaig llegir-la més ràpid que l'anterior, tot i tenir major volum.
Cendra s'inicia un any després del final de Cap llàgrima sobre la tomba, situant els mateixos personatges en un nou context. S'hi desenvolupen dues trames paral·leles, en les quals el protagonista desplega les seves dots detectivesques. Una de les trames és viscuda pel protagonista i narrada per ell mateix en primera persona, tot i que alhora és un temps passat per a ell. L'altra trama enfonsa arrels en un passat d'aquest propi passat, que alhora és totalment aliè al protagonista. Això que sembla un embolic, crea un joc de prismes temporals curiós, més si el contemplem des del nostre present, que alhora pot ser el temps des d'on narra el protagonista. Ambdues novel·les transcorren en els anys d'allò que li'n van dir "la Transición"; la vida política del país està molt alterada, però en els llogarrets de les Terres de l'Ebre això no es nota gaire. Un dia li haig de preguntar a la Sílvia Mayans si això vol tenir un significat... o si no se n'adona del significat que té. El temps mou tan poc en segons quins llocs que el solatge del fets genera estrats tan fins que entre si transpiren i costa delimitar-los. I si bé els fets concrets potser no es recorden, perquè per voluntat es volen oblidar, sí que les vides passades influencien en les presents de forma més intensa, alhora que inconscient.
Noto en Cendra un text més meditat que en la seva predecessora. Treballar amb dues trames no ha desordenat el desenvolupament dels fets, sinó que tot el contrari. Es manté un ritme de narració més estable. La ment no es tortura havent de mantenir l'atenció mentre s'avança en la lectura. Està clar que l'autora s'ha amarat tant amb els seus personatges que aquesta segona novel·la li ha sortit més sola.
Diu la Sílvia Mayans que de ben segur farà una tercera entrega, amb els mateixos personatges i el mateix context. Penso que sí cal fer-la, perquè tinc la sensació que ella s'ha quedat amb ganes de contar més coses. I per això mateix estic segur que caldrà fer-ne una quarta, però amb un Elíades Bel (ja he hagut de dir el nom del protagonista!) ja més vell, parlant quaranta anys després de les seves anteriors aventures. Estic segur que sabrà perquè ho dic... i si no, ja li ho explicaré.

-----------------------

El blog de la Sílvia Mayans és: http://silviamaians.blogspot.com.es/