Us deixem el fragment de la novel·la Els àngels de Sóar on el Temple del Poble, el seu gurú Jim Jones i la seva maleïda ciutat Jonestown en són protagonistes, tot pretenent de plantejar una explicació a tot plegat, amb dades que són secrets a crits, per molt que s'hagin intentat de silenciar.
---------------------------
[...]
—Ets
un bon alumne i tens la lliçó apresa —en Jordy seguia la veta al
seu amic—, així m’agrada. Però no volia parlar de l’MKULTRA,
sinó que volia parlar de la seva continuïtat. Quedava clar que una
vegada va ser destapat tot el programa, calia una nova estratègia de
treball per passar desapercebut, i quina millor que la d’amagar-se
entre la multitud, en la societat. D’altra banda, ja estava bé de
fer petits experiments en laboratoris secrets i amb casos
individuals, amb resultats de generalització limitada; ara calia fer
experiments en massa i a la Califòrnia del moment hi havia desenes
de sectes que constituïen escenaris immillorables per executar-los.
De per si, una secta no és perillosa per a l’Estat; ans al
contrari, l’existència de moltes sectes dispersa les forces
d’aquells que pateixen de malestar social, tot evitant que
conflueixin en una sola organització, la qual sí que resultaria
perillosa en cas de superar una massa crítica de membres. És
evident aleshores qui promocionava que a la Califòrnia del moment hi
hagués tanta multitud de grups marxistes divergents i tantes sectes
religioses que captaven sonats abans que es posessin en política
real. No només això, les sectes poden fàcilment acabar a mans de
les agències si el guru de torn treballa prèviament per a aquestes.
Hi ha qui creu que una d’aquestes sectes manegades per la CIA fou
el Temple del Poble, que suposadament sincretitzava hippisme,
cristianisme i comunisme marxista sota els auspicis d’un messies
d’opereta que responia al vulgar nom de Jim Jones. Malgrat que
sospitosament son pare havia estat membre del Ku Klux Klan,
l’Església que en Jones va formar advocava no només per la
igualtat dels negres, sinó que prometia que el futur de la humanitat
seria seu; el futur, perquè el present estava en mans de blancs,
fins i tot en la direcció de la secta. Mentre que més de la meitat
dels seus membres de base eren negres, la directiva pràcticament al
complet estava formada per blancs. El favor que el Temple del Poble
feia a la CIA era doble; primer que res era una organització més
per ajudar a canalitzar potencials membres descontents dels panteres
negres, els quals sí que constituïen un problema real; i segon,
reclutava imbècils per a proves d’experiments amb armes químiques,
que si de pas eren negres millor que millor. Però evidentment, tot
això s’amagava, i tot i que Jim Jones tenia molts de detractors,
també eren abundants aquells qui el defensaven. Les seves obres de
beneficència entre els pobres i els seus discursos contra la
segregació racial van resultar creïbles per a molta gent. Va
guanyar molta respectabilitat social, fins al punt que el batlle
Moscone el va fer responsable d’un projecte d’habitatges socials.
També en Harvey Milk —en Jordy va remarcar totes les lletres en
dir aquest nom— va ser un altre dels ingenus que el van defensar,
fins i tot quan ja ningú ho feia; alguns diran que era perquè els
carallots del Temple del Poble havien fet de voluntaris de campanya
per a l’elecció de Milk, però també alguns amics de Milk van
afirmar en el seu moment que allò que el movia a parlar bé d’ell
era la por. Alguna cosa d’això deu haver de certa, perquè el
primer que l’Anne Kronenberg va preguntar quan li van comunicar
l’assassinat de Milk fou si havien estat els membres irredempts del
Temple del Poble.
—Qui
era l’Anne Kronenberg? —preguntava la Margaret—. I per què
dius «membres irredempts del Temple del Poble»?
—L’Anne
Kronenberg, que encara viu aquí a la ciutat, per aquells temps havia
estat la directora de campanya de Harvey Milk, per la qual cosa és
molt possible que hagués hagut d’interactuar amb els voluntaris
del Temple del Poble i sabia de quin peu calçaven, així com de què
podien arribar a ser capaços. I això dels «irredempts» ho dic
perquè, deu dies abans de la mort de Milk, gairebé un miler de
membres del Temple del Poble morien en un suposat suïcidi
col·lectiu…
—Hòsties!
—va exclamar en Garcés en català, sense que això fos impediment
per fer entendre el seu estupor.
—Era
aquí on volia anar a parar: a la cèlebre tragèdia de Jonestown,
ciutat que seguint l’estil dels dictadors megalòmans prenia el nom
del seu guru, que suposadament la funda per emportar-se allà els
seus seguidors i protegir-los d’una apocalipsi que no es cansava de
pronosticar com a imminent. El cert és que el projecte es remuntava
al 1974, quan Jim Jones va comprar dotze hectàrees enmig de la selva
de Guyana. Tant per part de les autoritats guyaneses com de les
estatunidenques va rebre totes les facilitats per executar
l’operació… diguem-ne «immobiliària», com també les va rebre
totes per organitzar-hi una migració massiva dels seus membres, ja
el 1977, malgrat que les seves activitats com a guru eren posades en
entredit, principalment per exadeptes i parents d’adeptes. Això va
fer que els periodistes li posessin l’ull damunt, i amb ells la
policia i el fisc, amb qui tenia problemes de pagament d’impostos.
Però ningú li va parar els peus, i quan això passa és perquè
tens bons padrins; el Departament d’Estat i la CIA en aquest cas.
D’una forma o altra, la realitat és que a Jonestown es va muntar
el major laboratori encobert per a experiments de control mental de
masses. Van arribar a viure-hi vora un miler de persones, totes
sotmeses a condicions de treball extremes, amb jornades extenuants
sis dies a la setmana, privació del son, mala alimentació… sempre
vigilades pels de la Brigada Roja, una mena de guàrdies pretorians
d’en Jones que patrullaven tothora mostrant els seus fusells
d’assalt en bandolera. Els càstigs que infringien eren freqüents,
ja sigui per reprimir queixes o per castigar suposades negligències.
Ni els nens s’escapaven de la tortura. Era com una Cambodja dels
khmers rojos en miniatura, o com un camp de presoners ianquis al
Vietnam… Informació molt valuosa, com es pot comprovar. Però la
cosa era encara més sofisticada, ja que aquest modus
vivendi es combinava periòdicament amb la
ingesta massiva de drogues com la metacualona, el diazepam, la
petidina, l’hidrat de cloral, la clorpromazina… i molt
possiblement d’altres en període de prova que no coneixerem mai.
Aquest procediment s’executava durant les anomenades Nits Blanques;
sense previ avís i enmig de la nit, els altaveus instal·lats al
llarg i ample del camp llevaven tots els feligresos del llit,
cridant-los davant la presència de Jim Jones. Aquest, embriagat de
vanitat, els vomitava sermons paranoics en què vaticinava immediats
atacs de l’exterior, executats per les autoritats americanes o
aquells que eren enemics d’ells. Davant d’aquest perill, en Jones
concloïa fent una invitació a la immolació col·lectiva, com a
«acte revolucionari», deia ell, que impressionaria la humanitat
sencera. Imagina’t escoltar mig adormit i, a sobre, drogat fins al
cul un discurset d’aquest tipus; per tornar-se boig. Aquests
suïcidis en massa eren simulacres, però era així com posava a
prova la fe dels seus seguidors; la majoria s’empassava el beuratge
sense gaire recança, però d’altres dubtaven i eren obligats a
fer-ho a punta de pistola. Els qui s’hi negaven en rodó eren
castigats a pous d’aïllament durant dies. Per fer més creïble
l’amenaça, els de la Brigada Roja disparaven trets al poblat des
de la selva, simulant que es tractava d’atacs externs. I mentre
això passava, de tot això se’n feia informe; víctimes i botxins
eren els conillets d’Índies d’aquest experiment, dissenyat per
avaluar com reaccionava la ment humana en situacions de pressió
extrema o quan li era atorgat el poder absolut sobre el proïsme.
—Espera,
espera, espera… —aturava l’Isaiah el discurs—. Com em passa
amb totes les teories de conspiracions encobertes, m’assalta el
mateix dubte: si l’operació era tan i tan secreta, ¿com és que
els van trobar i que se’n saben tantes coses i de tot plegat?
—Bona
apreciació, tot i que una mica sobrera, ja que és obvi que si ara
estic parlant com estic parlant és que no es va aconseguir que el
secret fos tan secret. De fet ja us he avançat que el Temple del
Poble havia despertat suspicàcies sobre les seves activitats arran
de denúncies d’antics adeptes i parents d’altres que encara ho
eren. La seva indignació era tal que es van arribar a organitzar i
moure’s per donar rebombori al tema. Els parents no en van tenir
prou amb el suport de la premsa, que publicava les seves denúncies,
entre les quals cal reconèixer que no s’esmentava la implicació
de la CIA, però no deixa de ser curiós que per perseguir el Temple
del Poble recorreguessin a les instàncies del congressista Leo Ryan,
demòcrata, és clar.
—Qui
era aquest paio? —ara era en Garcés qui demanava l’incís.
—El
major inquisidor contra els abusos de la CIA que hi havia en aquell
moment als Estats Units; junt amb Harold E. Hughes van donar nom a
l’acta que obligava l’agència a retre comptes davant del
Congrés. Malgrat tot, els parents dels adeptes del Temple del Poble
van recórrer a ell perquè també tenia l’ull clavat sobre
l’activitat de les sectes, un tema en aparença aliè a les
agències secretes, tot i que sota el meu criteri no deixa de ser
curiós que en la mateixa persona es reculli aquesta doble faceta
temàtica.
—¿Vols
dir que a Leo Ryan li interessava el tema de les sectes perquè sabia
que eren, o podien ser, tapadores de les activitats encobertes de les
agències? —entenia el detectiu Garcés.
—Per
aquí vaig. Un congressista del seu nivell, carregat de feina fins a
les celles, no perd el temps dispersant energies en dues
investigacions paral·leles si no sap del segur que guarden relació.
Concretant, el cas és que a petició dels parents Leo Ryan va
acceptar de viatjar a Guyana per inspeccionar sobre el terreny el
quefer dels vilatans de Jonestown. L’acompanyaren un grup de
parents d’exadeptes, periodistes i col·laboradors; una nodrida
expedició… Potser massa nodrida. La CIA va mirar de posar
entrebancs per evitar la investigació, però aquesta no només tenia
l’autorització del govern dels Estats Units, sinó que
s’executaria en el seu nom. És en aquestes ocasions quan la CIA
mostra una professionalitat que va d’acord amb la seva feina; si
des del govern no li permeten el boicot directe, saben que el millor
és mostrar disposició col·laboradora per continuar boicotejant,
ara des de dins i, en conseqüència, de forma més eficient. Així,
fou Richard Dwyer la persona que va rebre la comitiva de Leo Ryan a
l’aeroport de Georgetown. Per a més dades, Richard Dwyer era el
segon de l’ambaixada americana a Guyana i reconegut agent de la CIA
en repugnants operacions al Con Sud; un bona peça, vaja! El bo d’en
Leo hi va caure de quatre potes, permetent que en Dwyer li fes de
cicerone del viatge i fos ell qui el portés de visita a Jonestown. A
partir d’aquest moment, el que sabem és molt confús. I la
confusió s’incrementa com més va avançant tot fins al moment de
la tragèdia final. Ningú no sap res del segur sobre què va passar
des que Ryan aterra a Guyana. Segons sembla, la rebuda de la comitiva
va ser cordial per part de Jim Jones i els seus acòlits; això és
contrastat fins i tot per una filmació on Leo Ryan fa un discurs
davant dels fidels del Temple del Poble, tot dient que a la colònia
ha vist gent feliç i satisfeta de ser allí. Mai sabrem si Leo Ryan
va dir aquestes paraules creient-se-les o, precisament, coaccionat
pel que estava veient allí. En tot cas, si en Leo va amagar dubtes,
se li devien esvair l’endemà; donada per acabada la seva estada
allà, un grup de setze residents a la colònia li van sol·licitar
de poder acompanyar-lo, tot demanant-li protecció contra Jim Jones.
Aquest darrer, tot i plorar molt, no té més remei que acceptar;
però el fill de mala mare d’en Jim no es mama el dit i entre els
dissidents que fugen infiltra un devot seu; un tal Larry Layton. Molt
de l’estil dels agents secrets aquesta manera de procedir; ¿de qui
ho podia aprendre? —feia ironia en Jordy, com tota l’estona—.
Quan arriben a l’avió que s’havia d’endur tota l’expedició
junt amb els dissidents, el tal Larry Layton arremet a trets a tort i
a dret. Mentrestant, fora de l’avió arribava una patrulla d’homes
d’en Jones, armats fins a les dents, i comencen a metrallar l’avió.
En Leo Ryan i unes quantes persones més cauen en el tiroteig. En
Richard Dwyer, present, queda indemne i encara no se sap per quina
xamba. Ni se sap ben bé el paper que allí feia, però va poder
escapar amb l’avió i la resta dels supervivents. Molt estrany tot
plegat… potser se’ls van acabar les bales, als de la Brigada Roja
—ironitzava de nou en Jordy—. Aquí no acaba la broma; segons ha
quedat escrit, després d’aquest incident en Jim Jones va disposar
de temps suficient per organitzar el suïcidi de tots els seus
fidels. Nou-centes i escaig persones que, suposadament de forma
voluntària, van decidir empassar-se un beuratge de cianur per no
caure en les mans de les autoritats. Sobre això hi ha moltes
informacions contradictòries. El nombre de víctimes va ballar
durant uns quants dies. Soldats estatunidencs, que van anar a
Jonestown per cobrir l’operatiu de repatriació dels cossos, deien
que hi havia molts morts per trets de bala, molts d’ells espargits
arreu del camp, com si haguessin estat caçats en la fugida; en
altres cossos es feia evident que el verí havia estat injectat i no
begut, sobretot en nens i ancians. No es van fer autòpsies a tot el
gruix de cadàvers; només a set, entre aquests el de Jim Jones, en
el qual es desvela sense donar lloc al dubte que no va morir
enverinat, sinó que a resultes d’un tret de bala infringit per una
tercera persona. Qui el va matar? No se sap. I encara hi ha una cosa
que clama més al cel. En Jones acostumava a fer enregistraments
d’àudio dels seus sermons i aquell dia no va ser una excepció. En
la investigació posterior va sortir a la llum el seu contingut; en
un fragment, s’hi va poder sentir com en Jones deia ben clar: «Feu
fora en Dwyer d’aquí abans que li passi res». Richard Dwyer hi
era present! Això va ser desmentit posteriorment amb un argument tan
matusser com que Jones es devia haver errat de persona, perquè Dwyer
ja havia tocat el dos d’allí feia estona i hi havia gent que ho
podia testificar. Poc creïble és que Jones es confongués de
persona, tot tenint en compte que a Dwyer el tenia ben vist de
l’ambaixada a Georgetown i eren bons amics. Però és que fins i
tot acceptant que en Jones es confongués, hi ha una altra qüestió
a fer-se sobre la frase d’en Jones: per quina raó pateix davant la
possibilitat que en Dwyer prengui mal? Una preocupació altruista
molt extravagant en un home que just en aquell moment està provocant
la mort de més de nou-cents acòlits.
—Tot
això està molt bé i li’n dono credibilitat, Jordy —interrompia
ara l’Isaiah—; però concretament, què va passar a Jonestown? Es
van suïcidar o es van matar entre ells?
—T’has
deixat una possibilitat, que és si els van matar des de fora —afegia
en Jordy.
—No
fotis, Jordy! —exclamava l’Isaiah, incrèdul.
—No
ho afirmo, però no seria del tot descabellada la intervenció de
grups d’operacions especials.
—No
te’n vagis per la tangent —reclamava l’Isaiah— i respon-me
què va passar, o dit d’una altra manera, qui va matar tota aquella
gent.
—La
CIA, però la manera que els van matar… encara és un secret que
s’ha quedat a la selva de Guyana.
—Així
sí que és fàcil fer teories de conspiració —es befava l’Isaiah,
però sense malícia.
—És
el que tenen les conspiracions, que per la seva naturalesa secreta
sempre serà difícil de treure’n l’aigua clara del tot.
—I
per això mateix deixen via lliure a la imaginació del públic
—completava incisiu l’Isaiah—; tot s’hi val a l’hora
d’aportar elements que ho facin lligar tot.
—Però
oi que si tot lliga com a mínim és inquietant?
—Però
manquen proves —insistia l’Isaiah.
—En
aquest cas està clar que Dwyer estava present a Jonestown en el
moment de la tragèdia —contraatacava en Jordy, segur de si
mateix—. Això és pràcticament una prova i la resta són indicis,
però tots els tribunals saben que una acumulació d’indicis acaba
pesant el mateix que una prova. Perquè quantes casualitats! Oi que
sí?
—Quants
d’innocents hi hauria a les presons si ho jutgéssim tot per les
casualitats —tornava l’Isaiah el sarcasme, amb ganes de brega
dialèctica.
—Si
ens perdéssim en aquests escrúpols, seríem incapaços de
sobreviure en el dia a dia. —En Jordy tenia respostes per a tot,
constatava jo—. Potser per això mateix va caure a la gola del llop
el pobre desgraciat d’en Leo Ryan, perquè no es va deixar portar
per l’instint. Estic segur que ell sí que va tenir les proves i no
només indicis; mai sabrem què va veure en Leo Ryan allà a
Jonestown, però havia de ser tan gros que va fer necessari que
l’eliminessin. Després de la seva escandalosa execució, l’única
sortida possible era clausurar el laboratori i matar totes les rates
allà engabiades. Després ja diran que el cap de les rates és qui
va matar el congressista; i morts tots, ningú no podrà negar-ho. I
no en desaprofiten res, perquè a partir del seu relat dels fets el
Temple del Poble passa per ser una secta d’extrema esquerra que va
intentar fer un experiment de falansteri a l’estil del socialisme
utòpic i, per la maldat de la pròpia ideologia de base (el
marxisme), tot té un desenllaç fatal. El missatge de fons és que
una combinació de negres i blancs en relació d’igualtat no podia
desembocar en res de bo. Els negres eren la gran preocupació de
l’ordre públic en aquell moment, i la sensació que les coses
estaven canviant en favor d’ells havia arrelat en la consciència
de la gent, o bé acceptant-ho, o bé en forma de por [...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada