Qatar: un dels països de "Sang Culé"

Un fragment de Sang Culé, relatant com un dels directius del Barça arriba al país àrab amb el PIB més alt de tot el món:

Capítol 10, pgs. 58-60

A en Xavier li agrada viatjar sol, sense ulls que l’observin. Així, la seva ment pot meditar òptimament i anticipar potencials situacions puntuals en la negociació que l’espera en quan aterri, la qual es promet àrdua.

Quan arribi a destí, el seus amfitrions li facilitaran una guàrdia personal de luxe asiàtic, mai millor dit. L’hostatjaran en una suite d’alt standing en un dels millors hotels de la ciutat. Li preguntaran si vol ser acompanyat a la nit per alguna senyoreta de bon veure. I tot a càrrec d’ells, que com deia Francesc Pujols és un dels millors presents que et poden fer sent català. El faran sentir còmode, que és un dels principis bàsics de la negociació. I ell sap que és un parany, i més venint d’aquesta colla de moros hipòcrites descendents de nòmades pastors de cabres. Amb això està tranquil; sap que no es deixarà enganyar. Hi està avesat.

[...]

En Xavier contempla per la finestra el cel net de núvols, sec i aràbic, molt diferent del que han trobat a la sortida de Barcelona. Ara ja no toca esplaiar-se pensant en el Petit Buda, ja que arriba l’hora de la veritat. La lleu sotragada de l’aeronau indica que comença el descens. De forma bastant ràpida, els elements que poblen el terra adopten una mida superior. Els petits bastonets que es veien des del cel, envoltats de sorra i més sorra a no gaire distància, es van engrandint i transformant-se en gratacels majestuosos que emulen la grandiositat del país amb el PIB més alt del Món. I tot seguit, el Nou Aeroport Internacional de Doha s’interpreta com una autopista de quitrà en la qual costa atalaiar el final. “I tot això en una ciutat de poc més de mig milió d’habitants”, valora en Xavier, trist en recordar l’aldea de dos milions d’habitants d’on prové, amb les seves ridícules Torres Bessones del Port Olímpic. I s’oblida que fa una estona els havia qualificat com els hereus de nòmades pastors de cabres, sentint-se en aquests instants un vulgar pageset barretinaire.

El tren d’aterratge ja ha tocat terra. L’avió va frenant i des de l’ull de bou ja veu la comitiva que el rebrà a peu d’avió, encapçalada per cinc àrabs amb els típics ghutra i thawb cobrint-los cap i cos, als quals els guarden les espatlles una caterva de goril·les amb trajos i corbates lleugers, i d’altres individus, vestits al mode tradicional i que s’endevina que són servents.

L’avió s’atura just davant de la comitiva. La porta s’obre i el directiu hi baixa maleta en mà amb aire falsament distès, a escassos trenta metres. Seguint el protocol hospitalari, tota la comitiva s’hi atansa, però sense escarafalls tampoc. Ja enfront d’ell, l’àrab més gras que encapçala la comitiva li atansa la mà per encaixar mentre declama:

—Salam Alikum. Welcome to Doha. I’m Abdullah al-Thani.
—Salam Alikum. I’m Mister John Gil i Porta. I’m very glad to meet you.
—My too... But you don’t look like as in the pictures that I saw about you.
—Yes. When people meet me the first time, people make the same comment —respon en Xavier un xic nerviós, amb un somriure al llavis i sense encara haver amollat la mà de l’àrab.