La pluja, tot i donar un bon ambient de novel·la negra, amenaçava que la gent es quedés vora el caliu de la llar. Teníem, això sí, la presència d'excepció d'Àngels Oró, Consellera d'Esports del Districte de Sant Andreu, sense desmerèixer la de la resta de soferts concorrents que no els ha aturat l'oratge.
Va obrir l'acte en Joan Pallarés-Personat, Conseller del Districte. L'autor present -Jordi Pijoan-López- se'l mira atent i li agraeix que si bé les lloances del llibre són múltiples, aquestes són de base analítica sobre el text i no estan basades en les vàcues ensabonades als autors, usuals en actes d'aquesta mena. També parla dels autors, això sí, però des de la seva propera coneixença de veïns del barri i de militància nacional, la qual també explica molts trets de la novel·la.
Continua l'editor, que insisteix una vegada més en les capacitats premonitòries dels autors, comparant-les amb les de Nostradamus (un pèl d'hipèrbole histriònica potser...). Si ja amb Tu no m'estimes van demostrar que el seu eren les càbales polítiques, amb Sang Culé sembla que hagin fet el programa del Sr. Laporta. Insisteix que en el llibre trobaran més realitat que en la realitat aparent que es reflecteix en els mitjans, tenint en compte que en estar davant d'una novel·la, els escriptors tenen la possibilitat d'explicar-ho tot sense por; subsegüentment, el lector ha de posar la interpretació i el pas del temps, potser, si els escriptors anaven errats o no.
Tot seguit, a Jordi Pijoan-López, li toca parlar del seu propi llibre, situació molt incòmoda per a qualsevol mortal que no li agradi fer-se petons quan es mira a l'espill. Opta per parlar del llibre a partir de com va ser la seva gestació -completant el que abans havia dit l'editor al respecte- i dels temes de la realitat social i política que es tracten al llibre, insistint que, a banda d'una novel·la negra, Sang Culé és una sàtira del present de la societat catalana i no tan catalana. Picabaralles a la directiva del Barça, connivències de les penyes en les eleccions, els ultres i les seves connexions, el fútbol i el diner, el futbol i el diner negre, el futbol i el Tercer Món, el futbol i la corrupció, el futbol i la política... passant per molts temes fins arribar a el Barça "més que un club" i el significat d'aquesta frase.
Mentrestant parlaven, ha anat arribant gent a l'acte, possiblement perquè la pluja ho ha permés i la puntualitat no és una virtut humana. Per tancar l'acte, pensar de forma improvisada però oporturna per en Joan Pallarés, li donem la paraula a la Sra. Àngels Oró, que amablement la pren. Reflexiona sobre si seria possible que un llibre de tal mena com aquest l'escrivissin a Madrid sent el Real Madrid el protagonista, arribant a la conclusió que no, ja que aquesta capacitat d'autocrítica nacional, que també és saber riure d'un mateix, només és possible al nostre país. Com a punt final, també fa una reflexió sobre què passaria si una dona, ja d'una vegada, presidís un equip de futbol, al·ludint sobretot a la presència minusvalorada de les dones en aquest esport. L'autor, més amb sorna que seriosament, li recorda que va haver una presidenta al Rayo Vallecano; la Consellera d'Esports aclareix, sàviament, que quan deia dona volia dir una altra cosa. I tota la raó que té si recordem el perfil vampírico-ranci de la Sra. Ruiz Mateos.
Acabat l'acte, es va passar a la signatura de llibres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada