dimarts, 5 de gener del 2010

L'entrevista de Laporta a "El Mundo"

Vistes les aspiracions político-mesiàniques que confessa i les desviacions etíliques que mostra els caps de setmana al Luz de Gas, des de Sang Culé hem gosat de proposar-li un original cartell electoral adequat a la seva personalitat.

Amb el retard d’un dia, tenim l’entrevista entranyable del diari estrella de la caverna mediàtica espanyola, entrevista perpetrada per Salvador Sostres, aquell periodista que es diu nacionalista radical català, que dina i sopa al Via Veneto quan vol, pijo que no ha fotut brot en sa vida i convergent que no s’ha prodigat gaire en el seu partit perquè li han vist el llautó i la vàlua (dels convergents se pot dir el que sia, menys que siguin burros). Ell, junt amb la Pilar Rahola (que s’hi assembla sospitosament a un personatge de Sang Culé), són més famosos per ser tertulians del prestigiós i catalaníssim programa d’anàlisi de la realitat política Crónicas Marcianas (per si algun cap de tito no ho entén, això darrer ho diem amb ironia) que no per l’extensió del seu ideari indepa-nacionalista-ambigu-depén-qui-pagui. El Sostres ha passat de l’Avui (ara que el porta el sí nacionalista català El Punt) a El Mundo (que no cal especificar quina ideologia gasta). Quin oblit el nostre de no fer un personatge com ell per a Sang Culé!! Amb aquest currículum!!

Bé, passem a l’entrevista que no es pot veure a la plana web de El Mundo si no és pagant. Durant l'entrevista, davant de tanta barra per part d’entrevistador i entrevistat (i alguna coincidència amb l’argument del nostre llibre), els autors de Sang Culé no hem pogut evitar d’afegir comentaris propis al llarg de l’entrevista, remarcats (entre parèntesi, negreta i cursiva).



El Mundo – 04/01/2010
Vull saber si el milió de persones que busca estat propi em seguirà

Salvador Sostres

Li truco per explicar-li que he començat a escriure al diari El Mundo i em dóna la entrevista al dia següent. “Podré dir tot el que vulgui, a El Mundo?” Em cita al seu despatx d’advocat, però el fotògraf, Joan Manuel Baliellas, vol fer la foto amb les 6 copes. Està d’un humor excel·lent, així que ens desplacem al club. Des de que els Boixos Nois intentaren assassinar-lo, porta escorta i un cotxe de seguretat el segueix allà on va.

Laporta és un nervi que no cap en ell mateix ni en cap pauta de comportament prèviament establerta. Hormones i míssils. Encara que com tothom, pot ser que s’equivoqui, poca gent en aquests temps tan grisos i vulgars (Crónicas Marcianas, en canvi era una mostra d’excel·lència i llum enmig d’això que denuncies, Salvador. Au vés!) és capaç de jugar-se el tipus per allò en el que creu. No desvetlla la incògnita de si es dedicarà a la política, però dóna algunes pistes. Si hagués de fer un pronòstic, diria que en Joan Laporta no és dels que als 49 anys se’n va a casa sense més i torna a fer d’advocat com si res hagués passat. “Podré dir tot el que vulgui a El Mundo?” (Aquí faltava que en Sostres li digués: “fins i tot podràs mentir”) Bé, cap diari de Catalunya ha publicat mai una entrevista tan clara, tan sincera i tan absoluta, ni amb en Joan Laporta ni amb ningú (Oh, Sostres! Salvador de la llibertat d’expressió a Catalunya, això sí, via el diari El Mundo. Què seríem els catalans sense El Mundo que, a banda de pel sac, tant ens ha donat als catalans? Ja veurem la sinceritat que es gasta al llarg de l’entrevista). I no pas perquè es censurin les respostes, sinó perquè ni s’atreveixen a fer les preguntes.

Pregunta – Després d’haver estat el millor president de la història del Barça, ara vol ser de Catalunya?

El millor president del Barça va ser [Hans] Gamper, que va fundar el club i el va salvar de la desaparició dues vegades i en circumstàncies molt greus. El seu esperit ha estat sempre una referència. Un suís que va venir a Barcelona, es va fer catalanista i va pagar un preu per defensar les seves idees. El esperit de Gamper ens empeny a lluitar per allò que creiem.

Pregunta- Senyor president (Salvador: aquesta denominació de càrrec, per antonomàsia, es reserva al President de la Generalitat. No li facis propaganda encoberta), parlem de Catalunya.

No, de Catalunya ja parlarem més endavant. Això que li vull explicar és important: el Barça no és el que hem guanyat, sinó com ho hem guanyat. Un futbol que estima al futbol, un futbol que es basa en tenir la pilota i en saber què fer amb ella. Un futbol que dóna prioritat a la bellesa i a l’espectacle, a la velocitat, a l’atac creatiu i intel·ligent, als gols. Així hem guanyat (Joan: heu guanyat el que heu guanyat aquest any perquè vas voler fitxar Mourinho i et va donar carabasses. Llavors, vau posar un entrenador suplent que es deia Pep Guardiola i pel qui no donàveu un duro ni tu, ni ningú de la directiva, ni valga dir la major part dels catalans. Ara no et posis medalles amb la xamba que vas tenir).

Pregunta – Senyor president, això ja és passat. El seu magnífic llegat. Parlem del futur. La política.

De seguida (Que murri que ets, Joan!). Però deixi’m dir-li que l’èxit d’aquest any i dels anteriors no ha estat la sort i tampoc està basat només en que la pilota hagi entrat. És una qüestió de model de club. Un model amb ideals. Sense ideals no som ningú. Ideals futbolístics i nacionals (No t’embossis! Els triomfs són per Guardiola i bons jugadors). Pel que es refereix a la identitat futbolística, la nostra idea del futbol s’ensenya i es practica des de la Masia (Exacte! Ningú des de Cruyff havia fet cas de la Masia com en Guardiola). El Barça més catalanista de la història és també el Barça més universal de tots els temps i el que més èxits esportius ha estat capaç d’aconseguir. El Barça que ha guanyat és més que un club i representa una forma de pensar i de viure. Va més enllà del futbol. Som portadors de l’èpica més emocionant de la història: la que guia als pobles sotmesos cap a la llibertat (Renoi! Aquesta és la frase estrella! A partir d’ara totes les nacions oprimides del món –irlandesos del nord, escocesos, bretons, corsos, txetxens, armenis, palestins,...– cridaran “Barça, Barça, Barça!”).

Pregunta- Vostè barreja futbol i política

Tot el món barreja futbol amb política. Si Catalunya no pot competir amb les seves pròpies seleccions és perquè Espanya ha decidit políticament, vetar aquesta possibilitat; de la mateixa manera que si Escòcia pot competir amb les seves seleccions és perquè el Regne Unit, també políticament ho ha acceptat (Això sí. Quan tens la raó se t’ha de donar, Joan).

Pregunta- Bé. Però vostè barreja.

Jo mai he fet política de partit des de la Presidència del Barça: he fet país, que és molt diferent (M'ho expliqui, que no m'entero!). El Barça ha estat sempre una manera més de defensar els interessos i les llibertats de Catalunya. Evidentment que el Barça també és futbol: i hem donat molt futbol. I molt bo. Hem donat el millor futbol que mai s’hagi vist en una temporada històrica. Fins hi tot hem donat el 2 a 6 del Bernabeu: aquest resultat que la caverna mediàtica espanyolista no podrà digerir mai. Per això hi ha tanta ràbia contra mi (No et passis Joan! A nosaltres en vas fer ràbia quan celebraves l’1-0 amb xampany de França –país opressor de la catalanitat– i fotent-te’l per damunt. I a molts catalans també els has fet ràbia per moltes altres fatxenderies).

Pregunta- Res és culpa seva.

Només dic que no hi ha proporció entre el que hem guanyat i el que he hagut d’aguantar i patir.

Pregunta – Espanya contra Laporta.

No tota Espanya. Només el sector cavernícola i espanyolista. He conegut a molts espanyols que a través del seu amor pel Barça han après a entendre i a respectar als catalans i a Catalunya (ON!?!? Anirem ràpid a rescatar-los abans que els perverteixin Pedro J., Losantos i demés bèsties). I això jo ho vull agrair molt sincerament (I nosaltres també ho volem agrair si aquest sentiment espanyol fou sincer i va anar més enllà de la murri i cortès llepada de cul que us fan per Espanya als catalans que moveu virolla. És una història molt antiga. A Pujol li feien el mateix i mira com estem).

Pregunta – D’acord però tot això ja va ser. El que la gent vol saber és què farà a partir d’ara.

No va ser. És i serà. Aquest equip marcarà una època, no només una temporada. Els jugadors ho saben i treballaran dur per estar a l’alçada del que ja han aconseguit.

Pregunta- Ja no poden millorar la seva marca.

Però podem igualar-la. I de fet sí que l’equip podria fins i tot millorar-la: perquè sempre es pot millorar; però s’ha de reconèixer que és molt difícil.

Pregunta- Senyor president, és la una i a les tres els seus fills l’esperen a casa per dinar. Sap perfectament que no li deixaré aixecar-se de la cadira fins que em digui si, quan deixi la Presidència del Barça, es dedicarà a la política.

Tenim dues hores i per tant, una mica de temps perquè li expliqui que hem estat tan generosos com hem pogut a l’hora d’administrar els nostres èxits. La Fundació ha desenvolupat programes propis a llocs com el Marroc, l’Índia, Mali, Burkina Fasso, Camerun, Equador, Senegal, Brasil, Mèxic etc. Fins a 15 projectes en 15 països de tot el món, sempre vinculats a jugadors emblemàtics del club. A través d’Unicef, la tasca solidària que hem pogut fer ha estat també remarcable El Barça és l’únic club del món que enlloc de cobrar per portar publicitat a la samarreta, paga. (En aquest moment de l’entrevista intuïm el vòmit de Salvador Sostres; ell!, que ha demostrat manta vegades en entrevistes televisives que mama de la sensibilitat social del Mein Kampf d’Adolf Hitler). La idea irrenunciable de fer un món millor a través del futbol.

Pregunta- Parlem del demà, senyor president… (Salvador, encara torcant-se les boceres dels llavis, encerta a articular, sempre canviant de tema per evitar les nàusees).

El primer que s’haurà d’aclarir serà qui serà el proper president del Barça. Els que vulguin canviar de model de club hauran d’explicar molt bé perquè ho volen canviar, a la vista dels resultats que hem aconseguit treballant com fins ara. Saps? És molt important per al Barça que el debat de la campanya sigui sobre el model de club. Apel·lo a la responsabilitat de tots els candidats perquè així sigui, perquè hi ha molt en joc. Estem vivint els millors moments de la nostra història i seria una llàstima trencar aquesta dinàmica (Per a saber què n’opinem del tema, cliqueu aquí).

Pregunta- Vostè no podrà tornar-se a presentar però podrà votar.

Clar i ho faré per una opció determinada. Però el meu paper serà organitzar aquestes eleccions garantint tota la puresa del procés electoral. Vull que siguin unes eleccions modèliques.

Pregunta- Gairebé tots els que es presenten, per no dir tots, han sortit de la seva primera candidatura.

La vida et dóna moltes lliçons i hi ha algunes que les he apreses al Barça i no les oblidaré mai. Més que pensar en els que marxaren, m’agrada pensar en els que s’han quedat. El nostre objectiu era aconseguir que els barcelonistes fossin feliços i ho hem aconseguit. Hem passat moments de grans triomfs i moments perillosos i difícils. No hem abandonat el vaixell ni hem actuat anteposant el ressentiment al projecte, com fan els nens consentits (Fent gala de la seva sinceritat durant l’entrevista, amaga el nom de Sandro Rosell, de qui en Joan deia que era un pijo que parlava amb frases fetes com: “Quan menges caviar tots els dies, et fa gust de pollastre” o “Els moments en què tot va bé són els que cal prendre grans decisions”. Si les frases són certament emeses per Sandro, que s’ho faci mirar en una clínica per a la desintoxicació de la pijonitis aguda). Hem aguantat com a valents.

Pregunta - I amb xampany.

Aquelles fotos van ser una canallada. Tot el món té un dret a la intimitat (Qui vol intimitat no es mama al Luz de Gas –de gom a gom– ruixant amb xampany francès al personal i a si mateix. Ah!, i amb la querida). Una vegada més, la caverna mediàtica espanyolista va actuar sense cap escrúpol i sense cap ètica (Vinga! A embolicar-se amb la Senyera!).

Pregunta- Els espanyols contra Laporta, volum 150.

No poden suportar que parli clar. Som molts catalans que pensem que la nostra nació necessita un Estat propi per administrar els nostres recursos. I no poden sofrir-ho. Com el 2 a 6 al Bernabeu, que tampoc poden sofrir-ho. És aquesta caverna. Reitero que estic convençut que també existeix una Espanya de persones de bé, demòcrates i que respectarien una majoria electoral sense estridències ni agressions. Una Espanya que ens deixaria en pau si Catalunya guanyés el sí a la llibertat en un referèndum.

Pregunta – Està segur que existeix aquesta Espanya? (Ara vas bé, Salvador).

El que tinc molt clar és que som una nació i ens fa falta un Estat (És a dir, que no sap on són els “bons espanyols”). Ja s’ha demostrat que l’Estat Espanyol no resol els problemes dels catalans. Ni els problemes econòmics, ni els socials, ni culturals, ni lingüístics. Hem intentat dialogar, pactar, cedir i fins hi tot ens hem convertit en la seva catifa per veure si ens acceptaven tal i com som. I cada cop ens tornen més pobres, i cada cop ens volen més diluïts, com el sucre en un cafè. Ja només faltava la humiliació final de que el Tribunal Constitucional es vegi en dret a corregir una sola coma del que ha aprovat en referèndum el poble de Catalunya. Quin concepte de democràcia tenen? Així no anem enlloc. Ho hem intentat moltes vegades i cada cop ens va pitjor, i cada cop es retrocedeix en l’ús de la nostra llengua (Com quan en el teu mandat a la sala de premsa del Barça s'obliga a jugadors catalans a parlar en castellà quan se’ls hi adrecen en aquesta llengua). Espanya utilitza amb nosaltres la vella estratègia del Conde-Duque [de Olivares]: “Con disimulo, sin que se note el cuidado” (I utilitzen aquesta estratègia amb tu i aconsegueixen ensarronar-te quan et llepen el cul per les Espanyes i et diuen el que vols sentir i t'empasses que són demócrates que acceptarien la independència de Catalunya).

Pregunta- Bé, sembla que anem entrant en matèria. Me’n alegro perquè ja són les 2. Pensi en els seus fills esperant-lo a taula, senyor president.

Catalunya necessita despertar. Depèn de nosaltres. És la lluita per la nostra llibertat, és la lluita més romàntica, la més bella que pot lliurar un grup d’homes i dones, un poble. Els catalans encara tenim el nostre somni: hi ha molts pobles que ja no el tenen.

Pregunta- La gran pregunta és quin paper tindrà vostè en aquest despertar.

Encara no ho he decidit (Fot-li que fa baixada! Ho decidiràs tu o els catalans que et votin, o no, en unes eleccions!?). Ho decidiré abans de Setmana Santa i ho anunciaré quan acabi el meu mandat amb el Barça.

Pregunta – Si en Montilla avança les eleccions pot ésser que no arribi a temps.

Si això passa, ho hauré d’anunciar abans (Aclareix-te, Joan! A vegades la realitat no s'adapta als teus plans... o a la teva ficció).

Pregunta- Es presentarà amb Esquerra?

Hem parlat però no m’han proposat res en concret (Manta anys tenen gent que treballa pel projecte que tu dius defensar  i no voldràs que ara et facin cap de llista. Per què no comences de militant de base com tothom que és decent?).

Pregunta - Es presentarà amb Convergència?

També hem parlat i tampoc m’han proposat res en concret (Ídem que el dèiem amb Esquerra i només afegim que els convergents tenen el cul més pelat. Tanmateix, amb més gent com en Sostres o en Colom dintre d'aquest partit potser, potser, tens alguna possibilitat. Aquí suggerim de llegir Sang Culé).

Pregunta- Es presentarà amb Reagrupament?

En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi (I que a més és un partit nou on és més fàcil grimpar). Tenim les condicions per ser un gran país d’Europa. Seria molt trist que no lluitéssim per allò que és nostre. Pel que podríem ser.

Pregunta – En el fons, ja té decidit que es presentarà.

Li puc assegurar que encara no. La política no és qualsevol cosa i li tinc tot el respecte del món. Em vaig presentar a president del Barça perquè pensava que sabia suficient del Barça. El meu pare em va educar en el barcelonisme i en el catalanisme. Sempre votava Catalunya (Quin partit era aquest? No ens ho diguis, que ja ho sabem. Són els mateixos que ara no t’han volgut al seu si) i ens explicava el perquè.

Pregunta – Fa temps que tots els seus gestos són polítics.

Aquests gestos s’han entès políticament però no eren polítics, sinó nacionals. Estaven fets amb el cor. El dia 11 de setembre, un dia abans del referèndum d’Arenys, vaig assistir a una manifestació amb una pancarta que deia: Som una nació. Volem un Estat propi. M’ho va agrair tanta gent que vaig començar un procés de reflexió. Després vaig assistir a un homenatge d’Esquerra al president Companys. El Barça sempre ha contribuït a les llibertat de Catalunya (Per cert: Per què vau fer fora l'Oleguer Pressas seguint el boicot a què el va condemnar la caverna per ser indepa?). Hi ha un aire, una intuïció que em diu que hauria de fer alguna cosa més quan acabi el meu temps al Barça (Joan!: a això se li diu “mesianisme”).

Pregunta – Ja té decidit presentar-se.

Llavors vaig tenir converses amb diversos polítics i diferents persones que entenen de política. Estic consultant a professionals de la estratègia política per treure les meves conclusions respecte a si és possible fer a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un Estat propi. Serà amb el mateix esperit que hem tingut al Barça, amb una gent professional, capacitada i per un projecte innovador. Encara no sé si Catalunya vol un líder o un màrtir. Jo no vull ser un màrtir (És a dir, que no vols tornar a fer el ridícul com amb el PI, que com Reagrupament fou una escissió d'Esquerra on anàveu tu, en Colom i la Pilar Rahola. I no vols fer dues vegades el préssec). Si que puc ser un líder, que em sembla molt bella l’aspiració nacional d’aconseguir la llibertat pel meu país. Això és el que vull pel meu país. Però com he après algunes lliçons a base de pals, vull saber si hi ha una base real que estigui per la feina. Hi ha un milió de catalans, un 20% que ja pensem el mateix, amb la mateixa contundència. Un 20% com a mínim, encara que ja hi ha enquestes que diuen que els vots afirmatius en un referèndum per tenir un Estat propi arribarien al 49%, Bé, vull saber si aquest milió de persones vol seguir-me.

Pregunta- Està fent enquestes.

Estic estudiant el terreny de totes les maneres possibles i fiables. Si entenc que la gent està disposada, tinc clar l’equip de persones capaces i el primer nivell professional que podrien portar a bon port aquesta tasca i per tant em presentaria. Catalunya s’està morint i hi ha un 35% dels nostres recursos que els envien a Espanya i mai tornen.

Pregunta- El poble català ja expressa el que vol: Montilla president.

Més enllà del present, el somni català existeix, però no l’han adormit, no l’han narcotitzat. El que hem de fer és despertar. Som un país de gent que treballa, que integra, que és capaç de tenir una capital de referència mundial com Barcelona. Hem de despertar. Hem de reaccionar. Ens estem morint. El govern tripartit no ha demostrat que pugui resoldre els problemes de la nació (Això és un míssil contra Esquerra perquè no et van oferir res?). Durant els anys de la meva presidència moltes vegades he tingut la sensació que només érem nosaltres, que només era el Barça que lluitava per Catalunya (Permet-nos que riguem i que tot seguit et recordem que precisament les Plataformes pel Dret a Decidir -que estan des de fa uns quants anys- et van convidar a TU a molts actes. Sabies qui t’invitava o et pensaves que era un aplec de penyes blaugrana?). L’antídot és la llibertat.

Pregunta – No li sembla que hem patit bastant?

El desgast personal que m’ha causat ser president del Barça ha estat molt dur, però segueixo resistint. Sé que el que patiré en política no serà menys. Però si tinc elements de judici que em diguin que la gent em percep com a líder (No generalitzis, sisplau. Recorda allò que deia en Tarradellas que en política pots fer el que vulguis, però el més important és no fer el ridícul) i que tenir un Estat propi és possible, és possible, no penso negar-me a servir el meu país perquè no m’agradaria pensar que no he fet tot el que podia, que no he lluitat fins al final pel que penso i vull.

Pregunta – Tindrà un pla suposo.

Tinc bastant clar que si decideixo presentar-me serà per ser president (Aupa! Ambiciós el noi. President a la primera de canvi i amb els anyells de Reagrupament).

Pregunta – I si guanya, la independència.

La llibertat (Ja comença amb l’ambigüitat enfront la pregunta directa. Molt en la línia dels polítics catalans). I que els espanyols no es preocupin el més mínim: tindrem unes relacions excel·lents, serà un veïnatge modèlic (Serà si ells també volen, oi?).

Pregunta – Gràcies, senyor president. Té un quart d’hora per no fer esperar els seus fills. Sort amb el Sevilla.

Fixi’s que els espanyols són els primers que saben que ells són una nació i nosaltres una altra. Demà ens visita el Sevilla, com vostè diu. A la samarreta del Barça nosaltres duem la senyera. El Sevilla quina bandera porta a la samarreta? I el Madrid? La espanyola. Perquè ells són espanyols i nosaltres catalans. No hauria de ser tan difícil d'acceptar-ho. I no es preocupin per nosaltres, que estarem bé. I una vegada lliures, ja veuran com per fi tenim una relació meravellosa. (Mare de Déu Senyor! Salva els catalans dels seus "líders"!)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada