diumenge, 2 d’octubre de 2016

Negres com a conillets d'índies: Experiment Tuskegee

Quan en una roda de premsa al reverend Jeremiah Wright se li va preguntar si veia possible que el govern dels Estats Units estengués el VIH-SIDA entre la població negra africana, la seva resposta va ser que, tot i que no ho podia assegurar certament, després del que es va constatar l'experiment Tuskegee, ja s'ho creia tot.

El cas Tuskegee ha sigut el l'experiment sobre humans que ha tingut més rellevància en la història recent dels Estats Units. Concretament, va ser un estudi clínic dut a terme entre 1932 i 1972 a la ciutat de Tuskegee (Alabama). Els responsables: el Servei Públic de Salut d'Estats Units. En total, 626 jornalers negres van ser emprats per a un estudi de la progressió de la sífilis i els seus efectes a llarg termini. D'aquests, 399 patien la malaltia i l'experiment just consistia en no donar-los la medicació que ja existia (penicil·lina) per comprovar com avançava la malaltia si no era tractada i si fins i tot era capaç de matar.

Si bé als afectats se'ls va explicar que entrarien a formar part d'un estudi mèdic, se'ls va enganyar sobre l'abast real que tindria sobre la seva salut, a banda d'amenaçar-los amb la pèrdua de l'assistència sanitària si no consentien en signar l'autorització. La majoria d'ells eren analfabets.

L'ideòleg de l'experiment va ser un tal Dr. Taliaferro Clark, si bé el
Dr. Taliaferro Clark
seu estudi es reduïa a una observació de pocs mesos per passar immediatament al tractament mèdic dels infectats, amb penicil·lina. També en el seu favor s'ha d'al·legar que va negar-se a formar part del crim quan va comprovar que es volia estendre l'abast temporal de l'experiment i les coaccions i enganys contra les persones que formarien part dels casos d'estudi.



Dr. Eugene Dibble
Ho durien a terme el Dr. Eugene Dibble, director en cap de l'hospital de l'Institut Tuskegee, NEGRE per a més inri; el Dr. Oliver C. Wenger, que va dissenyar els protocols d'estudi i va formar part de la quadrilla de reclutament; el Dr. Kario Von Pereira-Bailey, fent les primeres revisions mèdiques i aplicacions; rellevats tots pel Dr. Raymond H. Vonderlehr, i aquest al seu torn pel Dr. Paxton Belcher-Timme. I tampoc el crim hagués estat possible sense la col·laboració de la infermera Eunice Rivers, també negra, que va atendre durant els 40 anys tots
Raymond H. Vonderlehr
els infectats
; tenir el mateix color de pell no els va salvar de res.

L'estudi es va clausurar quan al 1972 es va filtrar a la premsa la seva existència, comptant ja amb 28 defuncions per sífilis, 40 consorts infectades per la vida conjugal i 19 nounats infectats en nàixer. Tot ho va destapar al 1966 el Dr. Peter Buxtun, investigador de malalties venèries del Servei Públic de Salut, que en ser conscient de l'existència de l'estudi va escriure una carta al CDC (Centre for Disease Control, màxim organisme de control de malalties i epidèmies als Estats Units) denunciant-lo. La resposta de l'organisme estatal va ser que no es preocupés, que tot era legal, estava sota control i que, a més, calia finalitzar l'estudi. El punt final al que al·ludien era concretament la defunció de tots els membres del grup de control, després de les quals es realitzaven autòpsies per comprovar el mal intern que havia provocat la malaltia.

Buxtun no es va rendir. Al 1972, vista la poca recepció de les seves
queixes per part de les autoritats estatunidenques, va acudir a la prensa. El Washington Star va publicar-ne la notícia el 25 de juliol d'aquell any, i l'endemà era portada del New York Times. Tot seguit Edward Kennedy va muntar a Buxtun una visita al Congrés, on va explicar-ho tot fil per randa. No va passar gaire temps més que l'estudi es va clausurar. Per tirar terra a sobre, es van concedir sucoses indemnitzacions als afectats i la promesa d'atenció mèdica gratuïta per a la seva malaltia.

Amb molta pocavergonya, els metges implicats en la darrera època justificaven l'estudi. Si algú pot pensar que hi havia una intenció bona de fons entre els directors de l'estudi, cal recordar la correspondència entre el Dr. Wenger i el Dr. Vonderlehr, en què en vantaven entre befes de com enganyaven als "negrates" (niggers) que formaven part de l'estudi.

Aquest cas va fer-se públic gràcies a l'heroisme i honradesa d'un sol home, però sense ningú que els denunciï, ¿quants d'estudis de la mateixa mena es mantenen encoberts?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada