dimarts, 29 de desembre de 2015

"Sodom and Gomorrah": Les pel·lícules d'"Els àngels de Sóar" (3)

Sense ànims de seguir la tradició franquista de posar pel·lícules de tema bíblic per Nadal o Setmana Santa, l'entrada que l'autor d'Els àngels de Sóar ha triat és Sodom and Gomorrah, producció franco-italiano-estatunidenca de 1962, amb Robert Aldrich com a director (The Dirty Dozen,  a l'Estat Espanyol Doce del patíbulo). Com a estrella d'excepció, tenim a Stewart Granger en el paper principal de Lot, massa ben pentinat i afaitat per ser que es tracta d'un pastor hebreu del desert.

A destacar que l'adaptació de la pel·lícula pateix desviacions respecte al text bíblic original, desviacions ben considerables fins al punt que a l'Edat Mitjana hagués estat cas de tribunal inquisitorial... Per explicar-ho, millor us posarem un fragment d'Els àngels de Sóar -on just la mormona Margaret parla amb l'empresari Miquel Garriga- i  la pel·lícula original, de la qual recomanem les escenes de la destrucció de la ciutat de Sodoma (a partir del punt 2:17:43), amb evidents limitacions pel que fa als efectes especials...





Els àngels de Sóar, pgs. 120 i 121:

La Margaret va prendre aire; semblava que el que m’havia d’explicar anava per a llarg.
            —Suposo que dintre de la seva ignorància supina sobre el contingut de la Bíblia, deu tenir alguna noció bàsica de les seves històries. Li sona la ciutat de Sodoma?
            —Sí; d’alguna pel·lícula de les que quan era petit passaven per la tele en Setmana Santa.
            —Jo també l’he vist, amb l’Stewart Granger de protagonista. I recorda què passava?
            —Més o menys. El més destacat era que Déu destruïa la ciutat amb una immensa explosió estil nuclear. —Dient això, al rostre de la Margaret es va perfilar un somriure burleta—. Però em pot dir a què treu tot això?
            Sense treure’s el somriure dels llavis, va prendre la paraula.
            —Miraré de ser breu per aclarir-li-ho, perquè la història és una mica llarga. Segons narren les escriptures, Sodoma va ser arrasada per Déu a causa de la perversió incorregible dels seus habitants. Malgrat que aquesta perversió no s’especifica en què consisteix, a la tradició judeocristiana posterior se l’ha vinculat a la pràctica de la homosexualitat. Així, les pràctiques de sexe anal se les ha passat a denominar sodomia i als seus suposats practicants, sodomites.
            —Això també em sona del col·legi de capellans on…
            —Calli, que no he acabat —va interrompre’m en sec—. En la narració bíblica dels fets, abans de la destrucció de la ciutat, Déu va voler salvar una única família que hi habitava; la del seu serf Lot.
            —L’Stewart Granger, oi?
            —Exacte. Per fer que abandonés la ciutat abans de la seva destrucció, Déu va enviar-hi dos àngels amb el missatge de les intencions que tenia. De fet, mentre feien la visita a Lot, les turbes de sodomites van intentar agredir aquests dos àngels. En defensa, els àngels els van deixar a tots cecs.
            —Quin geni gasta, Nostre Senyor.
            —Cert, no va amb miraments quan es tracta de pecadors. Vigili! —va afegir, fent broma—. De fet el tracte sever també era per als seus, ja que abans d’anar-se’n els àngels van advertir a tots els membres de la família de Lot que mentre fugissin no es tombessin per contemplar allò que deixaven endarrere; l’esposa de Lot va ser l’única que no va fer cas d’aquest advertiment, per la qual cosa va rebre el càstig de transformar-se en estàtua de sal.
            —Cert! Ara ho recordo de la pel·lícula. És la muller de l’Stewart Granger la qui no fa cas del consell. Per cert, els efectes especials per representar com la senyora es queda erta eren prou penosos.
            —Més penosa és la representació de com és destruïda la ciutat. El text bíblic diu que va ser una pluja de foc i sofre, res de vents, terratrèmols i explosions de dinamita. Ja sabem que les adaptacions de Hollywood deixen molt a desitjar. Però no em distregui ara, que a pesar de les giragonses he aconseguit arribar on volia.
            —On?
            —A la dona de Lot. Sap com s’apel·lava?
            —No; ja li he dit que sóc ignorant en històries bíbliques.
            —La Bíblia l’ajudaria poc a esbrinar el nom de la senyora en qüestió. No s’hi esmenta en cap moment.
            —Aleshores…
            —Aleshores, hem de recordar que amb l’altre poble que els cristians compartim la tradició de l’Antic Testament és el jueu. Els hebreus compten amb unes genealogies del seu poble que es remunten als temps bíblics, molt completes. I en aquestes queda registrat que el nom de la dona de Lot és Adit.
            —Adit! Com l’Adam Adit.
            —Exacte.
            —Però i això què vol dir? Per què vol emular la personalitat de la dona de Lot?
            —Perquè té Lot al seu costat i amb ell està casat.
            —Què?
            La Margaret va mirar-me amb cara de perplexitat, com tractant-me d’imbècil.
            —Encara no ho entén, Miquel? Si ho té davant dels nassos. Charles Slott. És Lot.
            Realment era imbècil per costar-me tant de pillar-ho.
            —Ho entén ara, Miquel?
            —Sí… però només a mitges. Fins on jo he arribat, l’únic que demostren el seu germà i l’Adam és odi contra els homosexuals. I pel que ara m’està dient… —Vaig deixar la frase en suspens; era evident què era el que volia dir, tot i no saber trobar-hi les paraules.
            En lloc de respondre’m, va posar-me el dietari a la falda i va dir:
            —Continuï llegint.
            Després va perdre de nou la mirada a través del vidre, donant per acabada la conversa de moment. I jo de nou em vaig guardar el dietari dintre de l’equipatge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada