Memòria històrica: El fitxatge de Di Stefano per part del Madrid

Un article molt interessant de La Jornada (http://lajornada.cat/)


La jugada bruta que va canviar la història, la mà franquista en el Cas Di Stefano

06/01/2011 Per Jordi Calls

Ens situem al 1953, en un país en plena dictadura franquista on el FC Barcelona liderat per Laszi Kubala estava vivint una època plena d’èxits. Era l’equip conegut com “El Barça de les 5 copes”. La tuberculosi de l’hongarès va fer que el club li busqués un substitut, un tal Alfredo Di Stefano, i tot i que Kubala es va recuperar abans d’hora, el club el va fitxar. Els dos formaven una parella letal però la dictadura franquista va fer mans i mànigues per emportar-se l’argentí a l’equip de la capital, que s’acabaria convertint en el líder d’aquell Madrid que guanyaria 5 Copes d’Europa consecutives. Una jugada bruta que, sens dubte, va canviar la història.

El juny del 1950 marcaria un punt d’inflexió en la història del FC Barcelona, i és que gràcies a les gestions de Josep Samitier el club va incorporar a la seva plantilla a Laszi Kubala, un dels grans artífexs dels anys d’èxits que vindrien. No va poder debutar amb el conjunt blaugrana fins la temporada següent, però ho va fer de forma magistral ja que va conduir el club a realitzar un dels millors exercicis de la seva història. Aquella temporada 1951-1952 l’equip va guanyar la lliga, la Copa, la Copa Llatina, la Copa Eva Duarte (l’actual Supercopa) i la Copa Martini. Aquell conjunt conegut com “el Barça de les 5 copes” va fer que el camp de Les Corts es quedés petit i és que l’hongarès va ser tot un fenomen a la capital catalana.Durant la tardor de 1952 li van diagnosticar una tubercolosis, de la qual es va recuperar molt més ràpid del que els metges es pensaven. Tot i així, el club ja l’hi havia buscat un substitut, un argentí que llavors no era gaire conegut. El mateix Josep Samitier es va fixar amb ell el març del 1952, quan va disputar un partit contra el Real Madrid, amb el seu equip, el Millonarios de Bogotà, i va començar a moure fils. Amb tot, Kubala va tornar als terrenys de joc el febrer del 1953 i va ajudar a l’equip a revalidar el títol de lliga. Aquella temporada 1952-1953 també guanyarien la Copa, la Copa Eva Duarte i la Copa Martini. No van poder tornar a fer un quintet ja que la Federació Espanyola va decidir que la Copa Llatina la jugués el València.

El club portava dos anys guanyant molts títols i el número de socis va incrementar d’una manera espectacular, es va arribar als 30.000, fet que va fer pensar als dirigents del club a construir un nou camp. Però abans de tirar endavant aquest projecte, l’estiu del 1953, el club va fitxar Alfredo Di Stefano, l’argentí que Josep Samitier tenia en cartera. Llavors ja era un dels millors jugadors del moment. El fitxatge va causar molta expectació i, sobretot, molta il·lusió als aficionats culers, i més, tenint en compte que en el primer i únic partit en que va jugar amb el conjunt blaugrana, juntament amb Kubala, va realitzar un partit magnífic i van golejar el conjunt brasiler del Vasco de Gama per 6-2. Realment formaven una parella imparable i, l’argentí era el complement perfecte per l’hongarès per continuar així amb l’època gloriosa del conjunt català.

El fitxatge es trunca, la jugada bruta de la història

Josep Samitier, l’etern capità blaugrana i llavors secretari tècnic, va arribar a un acord amb el jugador i, l’advocat català Ramon Trias Fargas va negociar amb River Plate – el club que tenia els drets – i amb Millonarios -l’equip en el que jugava l’argentí- per tal de fitxar-lo. Amb el jugador el club s’hi va posar d’acord de seguida i ,fins i tot, el 24 de Juliol del 1953, quan ja havia aterrat a Barcelona i abans que comencessin els problemes, el mateix Di Stefano va declarar al diari Marca: “Jo vull jugar amb el Barcelona, per això he vingut”. Amb el club que tenia el transfer del jugador, River, també s’hi van posar d’acord de seguida, però amb el Millonarios de Colòmbia, les coses es van començar a truncar, i més, quan el govern franquista hi va posar cullerada. Tot i que el Barça va pagar els drets del jugador a l’equip de Buenos Aires, va cometre un greu error: no cedir a les pretensions econòmiques del Millonarios ( 2 milions de pessetes) i no preveure a temps la reacció del règim franquista, clarament favorable als interessos del Real Madrid. El fet és que el president blaugrana, Enric Martí Carreto, va rebre pressions i amenaces del règim autoritari perquè deixés fitxar l’argenti per l’equip blanc. Carreto era un empresari català del tèxtil i ,tenint en compte les circumstàncies del règim, va haver de cedir a les seves pretensions per no tenir “problemes majors”.

La mà de Santiago Bernabéu, el llavors president del Real Madrid i militar durant la guerra civil amb el bàndol colpista, també va ser important ja que va ser l’encarregat de viatjar a Barcelona i intentar convèncer a Di Stefano perquè fitxés pel club blanc. Precisament, i arribats a aquest punt, cal destacar que en el llibre “Santiago Bernabéu, el presidente” de Julián García Candau, s’aporten testimonis personals de l’època que reconeixen obertament que “el règim franquista no podia consentir que Di Stefano i Kubala juguessin junts en el FC Barcelona”. A més hi ha una carta de Ramon Trias Fargas – la persona que va negociar amb River Plate- dirigida a Enric Martí Carreto, que demostra clarament que el president blaugrana va actuar com va actuar perquè va rebre amenaces: “Me consta ahora que si a lo largo de todo aquel asunto actuó Vd. como lo hizo fue únicamente con miras a la prosperidad del Club de Fútbol Barcelona y sin consideraciones que no fueran altruistas, al extremo que no vaciló en tomar decisiones que sabía habían de perjudicarle personalmente.”

Un règim peculiar i oportunista.

Tot i que la FIFA donava la raó al Barça i l’argentí ja s’havia incorporat a l’equip català, la Federació Espanyola pressionada per la dictadura franquista i pel Real Madrid va retenir la fitxa del jugador, impedint així que Di Stefano pogués debutar oficialment amb l’equip català. Aquesta situació es va mantenir durant tres mesos fins que la “Delegación Nacional de Educación Física y Deportes” va dictar una sentència que afirmava que els clubs ja no podien fitxar jugadors estrangers. Amb aquesta decisió el règim pretenia que un cop acabés la cessió de Di Stefano al Millonarios, el 14 d’Octubre del 1954, el club català no el pogués fitxar. Més endavant es farien enrere i afirmarien que aquesta sentència no afectava Di Stefano. Però la cosa no va quedar aquí, i és que el 15 de setembre, la Federació Espanyola, representada per Moscardó, un General militar franquista, va decidir que l’argentí jugaria dues temporades amb el Madrid i dues temporades amb el Barça. La salomònica decisió va fer que el president blaugrana, Enric Martí Carreto, pressionat per la massa social que ja veia el jugador amb la samarreta blaugrana i, sobretot, pressionat, i amenaçat pel règim, dimitís i “regalés” a l’argentí al conjunt blanc. Com hem dit anteriorment, aquell govern autoritari i antidemocràtic no podia permetre que els millors jugadors de futbol del moment juguessin en el club que representava un poble i un sentiment que portaven anys intentant eliminar. Se’n van sortir, i Carreto, davant l’amenaça d’aquells, que per aconseguir els seus objectius utilitzaven els mètodes que fessin falta, va haver de cedir. Sens dubte, però, aquella jugada bruta i llefiscosa va canviar la història del futbol.

Què hagués passat si unes mans tacades d’imposició no s’haguessin emportat a Di Stefano cap a la capital d’Espanya? Què hagués passat si haguessin jugat juntes dues llegendes del futbol com Kubala i Di Stefano? Això no ho sabrem mai, però el que si podem dir és que després d’aquell “fitxatge forçat”, l’equip blanc va guanyar cinc Copes d’Europa consecutives, curiosament, liderat indiscutiblement per aquell jugador que hauria d’haver sigut blaugrana.

- Realment és molt trist que una dictadura feixista i autoritària, a part de destrossar un país durant més de 40 anys, també posés la seva mà bruta i tacada de sang en assumptes merament esportius per tal de trepitjar als “enemics” i fer gran l’equip del règim mitjançant l’amenaça i la coacció. Veritablement creieu que les cinc Copes d’Europa que va guanyar el Real Madrid els anys següents són legítimes?


Extret de: http://lajornada.cat/2011/01/06/la-jugada-bruta-que-va-canviar-la-historia-la-ma-franquista-en-el-cas-di-stefano/