La novel·la negra del Barça

"Un crim a la biblioteca": la resolució del crim

2011-12-01T08:55:00.000-08:00

La primera part d'aquest vídeo ja es va presentar com el vídeo promocional de les VI Jornades de Lletres Ebrenques que organitza la Biblioteca Sebastià Juan Arbó.

Com no podia ser d'una altra manera, el crim va desvelar-se dissabte 22 d'octubre a les 17:30h., el mateix dia que se celebrarà la taula Negre i d'aquí: gènere negre i territori, amb la participació dels escriptors Fede Cortés, Andrea Robles, Ramon Usall i Agustí Vehí, i moderada per Jordi Pijoan-López.

ATRAMENTUM Concurs de dibuix inspirat en el gènere negre

2011-11-04T09:53:00.000-07:00

Des del comitè organitzador d'EBRE NEGRE - 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya, s'ha organitzat un concurs de dibuix cara a il·lustrar el recull de relats Negres+Històrics que s'editarà arran de la trobada: Clio: Musa i assassina.

Animem a tots els artistes a participar-hi.

BASES I TERMINIS

Poden participar-hi tots els i les artistes, professionals o amateurs, majors de 16 anys prèvia inscripció.

L’objectiu del concurs és produir les 9 il·lustracions del recull de relats de gènere negre i històric Clio, musa i assassina i donar relleu als artistes participants. Aquest llibre serà la publicació que sorgirà a partir de l'EBRE NEGRE – 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya, encontre literari organitzat amb l’objectiu de crear reflexió i gust pel gènere negre i criminal.

La inscripció és lliure i gratuïta, enviant a l’adreça electrònica concurs@marcheditor.com les dades següents: Nom, nom artístic si s’hi escau, adreça postal, telèfon mòbil i e-mail, explicitant a l’assumpte “inscripció concurs dibuix Clio”. Els participants es comprometen a permetre l’ús del seu nom a efectes de notes de premsa i promoció del concurs i de la trobada i el llibre al qual està vinculat el concurs.

Un cop inscrit al concurs, el participant rebrà les instruccions de participació i la descripció literària de 9 escenes, les quals haurà de realitzar seguint un estil figuratiu. Les 9 escenes correspondran a 9 moments històrics, vinculats a 9 novel·les històriques que seran indicades, així com els seus autors. A banda de criteris estètics i artístics, també es valorarà la versemblança i adequació dels dibuixos a l’escena.

1ª fins al 7 de desembre de 2011 rebuda de les propostes dels participants, amb 1 dibuix complet i 8 esbossos.
2ª del 7 al 14 de desembre de 2011 1er veredicte del jurat, que donarà 3 finalistes.
3ª del 14 de desembre de 2011 fins al 7 de febrer de 2012 elaboració dels 9 dibuixos per part dels finalistes.
4ª valoració del jurat entre el 8 i el 13 de febrer.

El veredicte del jurat serà públic el 14 de febrer de 2012, el qual es comunicarà als participants i mitjans de comunicació.

Posteriorment a aquest procés, el llibre amb els corresponents dibuixos del guanyador del concurs es presentarà en primícia a finals del mes d’abril a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, amb un programa obert a participants i públic en general que s’explicitarà al seu moment.

El jurat està conformat per Ester Besolí, Fede Cortés, Carme Domènech, Oscar Esquerda, Philippe Lavaill, Jordi Pijoan-López i Octavi Serret. El veredicte del jurat serà inapel·lable.

Per a la primera fase es demanarà 1 original acabat i 8 esbossos de la resta d’escenes proposades, pensats en format din A4 vertical i amb escenes desenvolupades per a ser reproduïdes en llibre.

De la primera fase quedaran tres finalistes, els quals hauran d’elaborar la seva proposta de 9 dibuixos en el termini establert per a la tercera fase. Els dibuixos han de ser en format din A4, sobre paper, en blanc i negre, tinta i/o llapis-carbó. En cap cas poden ser obres en altra tècnicam ni en color. En cada cas s’indicarà el relat a què correspon el dibuix o esbós.

Les obres que no siguin premiades i descartades en la primera fase del concurs podran ser recuperades a la seu de l’editorial, previ avís, durant un període de tres mesos a partir del 15 de desembre de 2011, l’endemà del 1er veredicte. Més enllà d’aquest termini, l’organització no es fa responsable de la devolució de les obres i esbossos.

En cas que un dels participants, en qualsevol fase del concurs, es retiri o no compleixi amb el lliurament de les obres en els terminis establerts, quedarà eliminat del concurs de forma automàtica.

El 1er premi consisteix en la publicació de les 9 obres acabades del guanyador al recull de relats de gènere negre-històric Clio, musa i assassina, il·lustrant les 9 narracions de que consta el recull i l’exposició de la seva obra en les diferents mostres que es realitzaran per a la promoció del llibre Clio, musa i assassina durant els 18 mesos posteriors al veredicte. A tal efecte, l’artista guanyador i l’editor signaran un acord de cessió de drets de reproducció de les obres, el qual implicaria tant la primera edició com possibles reedicions del llibre. Així mateix, el guanyador rebrà dos exemplars del llibre on seran publicades les seves obres, així com també tindrà l’opció d’adquirir a través de l’editorial tants exemplars com precisi a preu reduït.

Els altres dos finalistes rebran com a premi la impressió de les seves obres en materials de promoció del llibre Clio, musa i assassina -punts de llibre per exemple– i l’exposició de la seva obra en les diferents mostres que es realitzaran per a la promoció del llibre i d'EBRE NEGRE - 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya durant els 18 mesos posteriors al veredicte. A tal efecte, cadascun dels dos artistes finalistes signaran respectivament amb l’editor un acord de cessió de drets de reproducció de les obres.

Tant el guanyador com els dos finalistes estaran d’acord amb l’ús del seu nom real o artístic a efectes de la publicació i exposició de la seva obra, així com a efectes de notes de premsa i promoció tant de la seva obra com del llibre Clio, musa i assassina, com també de les accions implicades en EBRE NEGRE - 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya.

La reproducció de les 9 obres del guanyador aniran correctament referenciades amb la seva autoria com artista dintre de l’apartat de crèdits del llibre, així com també en qualsevol altre tipus de reproducció promocional de la trobada i del llibre.

Així mateix, les obres dels altres dos finalistes seran correctament referenciades amb la seva autoria com artistes en tots els elements promocionals del llibre i de la trobada que s’editin. La propietat de les obres originals quedarà sempre en mans dels artistes –guanyador i finalistes–, malgrat que tots tres es comprometen en cedir les obres per a la seva exposició i promoció fins passats els 18 mesos posteriors al veredicte del jurat. Un cop passat aquest període, els artistes guanyador i finalistes tindran tres mesos per recuperar les seves obres acudint a la seu de l’editorial, previ avís. Passat aquest període, les obres seran enviades –per missatgeria i a ports deguts– a l’artista a la corresponent adreça que hagi facilitat en el moment d’inscripció al concurs. Després d’aquest termini i seguint aquest protocol, l’organització de la trobada i l’editorial ja no es faran responsables del dipòsit i custòdia de les obres.

Els artistes amb la seva participació accepten que el comitè d’organització de la trobada i l’editorial no es fan responsables sobre possibles accidents o robatoris que puguin patir les obres que aporten al concurs. Així mateix, el fet de participar en aquest premi implica l’acceptació d’aquestes bases i la conformitat amb el veredicte del jurat.

"Clio: musa i assassina": el llibre del proper EBRE NEGRE - 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

2011-11-04T09:47:00.000-07:00

EBRE NEGRE - 3ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya ja té el seu lema: Gènere Negre i Història. L'objectiu, conjuminar tots dos gèneres en un. Per a això hem proposat a nou autors i autores habituals de la novel·la històrica perquè ens facin un relat curt de gènere negre a partir de l'ambientació històrica d'una anterior obra seva.

Els nou autors i les obres que inspiraran els seus relats són:

Maria Carme Roca - Escollida pels déus
Xulio Ricardo Trigo - El somni de Tarraco
Pere Perellon - Los inocentes hijos de Dios
Teresa Bertran - La missió secreta
Andreu Carranza - L'hivern del Tigre
Jordi Peñarroja - El President a París
Toni Orensanz - L'omnibús de la mort
Miquel Esteve - Heydrich i les agents del saló Kitty
Vicent Sanz - Partida

Si sou intuïtius, haureu vist que l'ordre dels autors és cronològic, segons es correspon amb l'època d'ambientació del seu relat. Com si d'un llibre d'història es tractés.

El nou relats es recolliran sota el títol de Clio: musa i assassina. Ja tenim la coberta (veure imatge) i una eminent prologuista del qual n'informarem al seu moment. La presentació, per a finals d'abril del 2012 en una data definitiva a concretar.

Crònica "Negre i d'aquí"; taula de gènere negre a les VI Jornades de Lletres Ebrenques

2011-10-28T08:50:00.000-07:00

Dissabte 22 d'octubre a les 18h. se va celebrar la taula Negre i d'aquí: Gènere Negre i Territori, a les VI Jornades de Lletres Ebrenques, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta. Us passem uns enllaços amb cròniques a l'acte i unes imatges.

D'esquerra a dreta Andrea Robles (Gregori Royo i Maite Enrique), Jordi Pijoan-López -moderador de la taula-, Fede Cortés, Ramon Usall i Agustí Vehí

Maite Enrique i Gregori Royo; àlies Andrea Robles

Ramon Usall

Agustí Vehí

Fede Cortés

N'han parlat també:

Andrea Robles és molt negra i criminal
Jonhson & Jonhson
Todo el mundo se pierde alguna vez

L'avionet d'en Sandrusco

2011-10-28T08:27:00.000-07:00

Qui no voldria un jet particular per viatjar arreu sense fer cues als aeroports? Diuen que en Sandrusco se n'ha comprat un al Brasil, un Cessna concretament, com el personatge Xavier Soley de Sang Culé -la novel·la negra del Barça-, personatge amb el qual també s'assimila per l'amor que tots dos guarden per Qatar.

Us deixo amb el fragment de Sang Culé, on Xavier Soley vola amb el seu Cessna, i la notícia de l'avionet d'en Sandrusco, apareguda a Vilaweb.

Sang Culé (pg. 51)
Des de dintre del jet en ple vol, un Cessna Citation Columbus nou de trinca propietat del club, en Xavier contempla els núvols des de dalt. Sempre que vola i és testimoni d’aquest paisatge, només possible des d’un angle visual antinatural per a l’ésser humà, recorda una escena similar d’El Petit Buda. I es relaxa amarat per aquesta idea.

Tant bon punt ha pujat a l’avió, s’ha dirigit al bany per a empolsar-se el nas (per dintre) i treure’s l’atordiment en el qual l’havia sumit el contacte amb la gernació de gent que ell mateix ha congregat per rebre a l’Enric Soteras. Tot seguit, s’ha assegut còmodament al sofà i ha demanat una aigua mineral sense gas a l’Estela, l’hostessa de vol, i ha pres La Vanguardia entre les mans. Directament va a buscar l’article que ell mateix ha escrit, el qual parla de la inconveniència de la inversió pública en un mercat lliure. Ha parlat manta vegades del tema, però rellegint-s’ho, considera que avui ha expressat brillantment el que pretenia. Queden unes hores fins arribar al Golf Pèrsic, circumstància la qual li dóna temps per descansar i relaxar-se.

Tanmateix, per a desencís d’ell, sona el mòbil. L’elacedé indica “alemadriz”. Se li passa pel cap de fer-se el longuis i no despenjar, però intuint el tema que es vol tractar amb ell, considera millor despenjar:

- ¡Hola, Ramiro! ¿Cómo estamos? –exclama, com si estigués cofoi de sentir-lo.

- Hola, Javier. Buenos días –contesta en un to correcte, però menys cordial. Sembla que li costa continuar–. Mira, Javier... disculpa... pero de hecho, no era contigo que quería hablar ¿Está Johan por ahí? –en la seva confusió mesetària, volent-se referir al Sr. Joan Gil i Porta– Le llamo a su móvil desde hace rato y no me contesta.

- En Joan! Pues no. Está de viaje –lacònic.

- ¡Precisamente de eso mismo quería yo hablarle! ¡Hostias! –exclama amb una mala llet d’impecable segell mesetari– ¿Qué mierda significa eso que sale en todas las portadas de los diarios deportivos?

- Tienes la respuesta en la otra noticia que sale en las mismas portadas de los mismos periódicos y que en este caso te afecta a ti –respon a la defensiva, però amb un to discret, molt català.

- ¡Pero si eso es una injuria sin ningún fundamento! La empresa implicada es del inútil de mi cuñado y yo no tengo que ver nada.

- Al abuelo con pistolas de agua, Ramiro –li retreu en Xavier–. Todos sabemos como nos manejamos. Pero aunque fuera cierto que no tienes nada que ver con el asunto, nosotros no podemos salpicarnos a dos semanas de las elecciones a la presidencia del club.

- ¡Me cago en la puta que os parió! ¡Polacos de mierda! –l’increpa ja fora de si l’espanyol.

- Ramiro, perdona, pero te oigo muy mal. Creo que estoy perdiendo cobertura –per tot seguit penjar-li– A la merda, desgraciat! –exclama quan ja no el sent.

Quan es fixa en l’estirabot que ha dit, sent un xic de vergonya per si l’hostessa de vol l’ha sentit. Es tomba i la veu endreçant quelcom a la cabina de servei. Més tranquil, retorna a la lectura del diari insígnia del Grupo Godó.

El periple de l'avió que esquitxa Rosell en un nou cas de corrupció al Brasil

L'acusen d'haver participat en una operació d'emblanquiment de diners

Un nou cas de corrupció esquitxa el president del Barça, Sandro Rosell. La policia brasilera ha cridat a declarar el president de la Federació Brasilera de Futbol, Ricardo Teixeira, perquè investiga la venda reiterada d'unaavioneta a Sandro Rosell i Cláudio Honigman (soci de Rosell a l'empresa Brasil 100% Marketing), que creu que va servir per emblanquir diners. El diari A Folha de São Paulo ha publicat la investigació sobre la compra-venda d'aquesta avioneta.

Aquesta crida de la policia es relaciona amb el fet que A Folha de São Paulo va publicar fa un parell de dies un article amb els resultats de la investigació sobre la compra-venda d'una avioneta per a emblanquir diners, efectuada per Teixeira. Segons el diari, Rosell és soci de la dona de Teixeira en l'empresa Habitat Brasil Empreendimentos Imobiliários.

Segons la investigació, la companyia d'aviació brasilera TAM va vendre a Teixeira un avió particular. Una part del preu de l'avió s'havia de satisfer amb una avioneta Cessna PT-XIB, que Teixeira deia que era seva, però que era de la TAM i que havia entrat al país per un dòlar. Aquest preu d'origen estrany ha cridat ara l'atenció de la policia, sobretot perquè l'avioneta s'ha venut manta vegada entre empreses en què participen Teixeira, Sandro Rosell i Cláudio Honigman fins a superar el preu de mercat. Finalment la va comprar un dirigent de la TAM que negociava en l'origen un contracte de patrocini amb la federació brasilera de futbol.

La cronologia dels fets

El març del 2007 la companyia aèria TAM proposa vendre un avió particular al president de la Federació Brasilera, Ricardo Teixeira, que val 12,5 milions de dòlars (19,3 milions de reals brasilers). Com a part del pagament, Teixeira donarà a TAM un avió usat, un Cessna amb matrícula PT-XIB, que comptablement equivaldrà a 7,9 milions de dòlars (12,2 milions de reals). Curiosament aquest avió no és de Teixeira, sinó de Cessna. I el representant de Cessna a Brasil és justament TAM. Per tant, Teixeira venia a TAM un avió de TAM. Els experts consultats per A Folha han trobat la documentació de l'aparell i han dit que no valia més de 3 milions de dòlars (6 milions de reals).
El maig del 2007 TAM signa un contracte d'esponsorització amb la selecció brasilera i autoritza la compra de l'avió al president de la Federació Brasilera de Futbol (i que en realitat és de TAM).
Teixeira finalment no compra l'avió nou, però l'avió PT-XIB, que teòricament era propietat seva i que havia comprat TAM, és venut finalment a Brasil Marketing 100%, propietat de Rosell i Honigman.
El juliol de 2008 Honigman signa un acord amb Rosell pel qual l'avió PT-XIB, que ja és propietat de Brasil 100% Marketing, el compra l'empresa Ailanto (que és una empresa propietat de Rosell i en un 1% de la seva secretària Vanessa Almeida Precth). El preu que paga Ailanto és de 8 milions de reals, 4 milions de dòlars.
Ailanto registra l'avió a l'Anac (Agència de l'Aviació Civil) l'agost de 2009. I en el moment del registre Ailanto diu que l'ha adquirit per 17,8 milions de reals (9,8 milions de dòlars), molt per sobre del preu que Rosell havia dit que havia pagat.
El novembre de 2009 Ailanto ven l'avió a una empresa que es diu Beydoun International per 4 milions de dòlars, aleshores equivalents a 7,2 milions de reals.
El gener del 2010 Rui el president de TAM, Thomaz de Aquino, es fa soci de Beydoun International. Aquest home és el que el març del 2007 havia fet la proposta de venda de l'avió particular a Teixeira.

El Barça: 'res a dir'

VilaWeb s'ha posat en contacte amb el Barça per poder tenir les explicacions de Rosell. Fonts del club han dit que no hi havia res a dir.

Aquesta és la segona investigació sobre corrupció en la qual es veu involucrat Sandro Rosell per la seva relació amb Teixeira. A final de setembre The Economist va implicar Rosell en un altre cas de corrupciócentrat en Teixeira i investigat per la fiscalia brasilera.

Noticia extreta de: http://www.vilaweb.cat/noticia/3943288/20111027/periple-lavio-esquitxa-rosell-cas-corrupcio-brasil.html

VI Jornades de les Lletres Ebrenques, amb taula de gènere negre inclosa

2011-10-07T09:15:00.000-07:00

Les VI Jornades de Lletres Ebrenques que organitza la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta ja tenen el seu programa definitiu (descarregar-lo AQUÍ).

A destacar en aquesta plana web de gènere negre la taula que sobre aquest tema se celebrarà dissabte 22 d'octubre a les 17:30h. Negre i d'aquí: gènere negre i territori, amb la participació dels escriptors Fede Cortés, Andrea Robles, Ramon Usall i Agustí Vehí, i moderada per Jordi Pijoan-López.

Per acabar-ho d'amanir, els de la biblioteca han assassinat un editor i ho han filmat el vídeo dessota:

La resolució del crim el mateix

dia de la taula, en viu i en directe!!!

(PS: A la prestatgeria un llibre que coneixem abastament en aquest blog: Un riu de crims, com no podia ser d'una altra manera)

Homenatge a Augusto Monterroso

2011-09-21T04:46:00.000-07:00

“Quan va despertar, el dinosaure encara estava allí, apuntant-lo i amb les pistoles carregades”

Aquesta és la meva aportació al 214è joc literari que ens proposa Jesús Maria Tibau al seu blog.

El microconte no és inèdit. Es tracta del final del pròleg que vaig escriure per al recull de gènere negre Un riu de crims. Sent aquesta la circumstància, l'homenatge havia de ser de gènere negre.

Nuclears catalanes + Barça = Qatar Foundation

2011-09-15T07:48:00.000-07:00

Quatar no només finança el Barça, sinó que també treu beneficis de les nuclears catalanes -amb més escapaments que les cafeteres italianes-. Sandro Rosell i tota la seva junta directiva què n'opina?

Podríem canviar l'inici de l'himne: "Tooooot el camp, xum, xum, xum, éééés nuclear. Som la gent radioactiva..." i així la tònica.

Us deixo amb la notícia:

Qatar Foundation té accions de Vandellòs i Ascó

SI considera "un escàndol que treguin rèdits de la nuclearització de Catalunya"

El president d'Els Verds-Alternativa Verda, Santi Vilanova, ha denunciat la participació de l'emirat de Qatar, mitjançant Qatar Holding LLC (empresa vinculada a la Qatar Foundation), en un 6,16% de les accions de l'elèctrica Iberdola, i que té el 28% de les accions de Vandellòs II i el 12% d'Ascó II.

Vilanova considera "un escàndol que l'emirat de Qatar tregui rèdits de la nuclearització de Catalunya i de l'allargament de la vida útil dels seus reactors en perjudici de la seguretat dels catalans".

També ha volgut recordar que "Qatar Holding LLC, a través del Qatar Science & Technology Park, és responsable de diverses catàstrofes ecològiques al Tercer Món especialment a Nigèria, Angola, Uganda i Tanzània" i ha aprofitat per animar als socis compromissaris del FC Barcelona "a no acceptar la publicitat de Qatar Foundation a la propera Assemblea de Compromissaris".

El diputat Toni Strubell ha insistit en relació a l'accident succeït dilluns al complex nuclear de Marcola (Occitània) que el govern de Catalunya "es renta lesmans de la possibilitat d'exigir un control sobre les nostres centrals en un moment en el qual la Unió Europea està realitzant uns stress test a totes les seves plantes atòmiques i que encara no s'ha realitzat als 3 reactors catalans, el govern espanyol i català ja han donat llum verda a la continuïtat d'aquestes instal·lacions sense disposar dels informes.

Extret de: http://societat.e-noticies.cat/qatar-foundation-te-accions-de-vandellos-i-asco-57029.html

Laporta veta una coalició independentista si no hi integra Convergència i Unió

2011-09-14T09:22:00.000-07:00

Quan els dos autors de Sang Culé vam imaginar un president del Barça com a protagonista, no vam dubtar ni un sol moment que el partit polític amb què l'havíem de vincular havia de ser un de molt semblant a Convergència i Unió (CiU). I el Sr. Laporta, amb la seva actitud ens brinda un favor més als autors de la novel·la, fent-nos passar de la categoria d'escriptors a la de profetes.

El temps sempre posa tothom al seu lloc. I Joan Laporta per molt ominipotent que es cregui no podia ser saltar-se aquesta llei de la natura. Si fins ara havia fet malabarismes amb el seu futur polític, mirant d'aparentar que era "independentista" (i, com a tal, el que ho era més que ningú altre), avui se li ha caigut definitivament la màscara. Se li veu el llautó.

Els seus malabarismes mentals són sublims. Així, en unes mateixes declaracions pot afirmar que sense CiU no hi ha independència (quan aquest partit mai s'ha declarat independentista i té personatges com Duran i Lleida que s'obsessionen en recordar-ho) i tot seguir declarar que és vergonyós que CiU pacti amb el PP (que és el que sempre ha fet).

Tot plegat, acomplerta la feina de rebentar l'independentisme català que li van encomanar, Joan Laporta ha de fer la transició definitiva cap al cau natural, que és CiU. Qui s'hagi cregut que era el nou messies de l'independentisme que ens duria a l'estat propi, que s'ho faci mirar definitivament.

Laporta: «Sense Convergència no hi ha independència»

Descarta una coalició electoral per Madrid si la federació no s'integra.
Titlla "d'intolerable que pacti amb el PP"

"La independència està en mans de CiU, o dels seus votants, per experiència puc dir que coalicions electorals sense la federació nacionalista esdevenen opcions minoritàries". Amb aquesta frase, el diputat de Democràcia Catalana, Joan Laporta, ha refredat les seves opcions d'incorporar-se a una possible candidatura unitària independentista per a les properes eleccions espanyoles formada pels partits independentistes.

Des dels faristols del Parlament, el diputat no adscrit ha insistit que sense CiU no hi ha res a fer a Madrid. De fet, ha anat més enllà i ha sentenciat que "la independència del país està en mans de Convergència i Unió".

En aquest sentit, ha instat al president de la Generalitat, Artur Mas, a concloure "la transició nacional catalana treballant per un estat propi". Ara bé, Laporta ha retret a CiU que hagi pactat amb el PP. "És intolerable,decebedor,incoherent i impropi", ha reblat Laporta.

Notícia original extreta de: http://www.naciodigital.cat/noticia/35113/laporta/sense/convergencia/independencia

El President del Col·legi d'Àrbitres EcspaÑols que voldria Mourinho: José Plaza

2011-08-20T09:00:00.000-07:00

L'amic Lluís Bagó Güell m'ha fet sabedor d'aquest repàs històric de la trajectòria de José Plaza com a president del col·legi d'àrbitres espanyols:

JOSE PLAZA PRESIDENTE DEL COLEGIO NACIONAL DE ARBITROS

13 TEMPORADAS DESIGNANDO LOS ARBITROS A DEDO
Años 1967/68/6975/76/77/78/79/85/86/87/88/89
Penaltys FCB 59 a favor y 58 en contra - RM 69 a favor y 34 en contra (34 más a favor del RM)
Amonestaciones 441 para el FCB y 363 para el RM (79 más para el FCB)
Expulsiones 40 del FCB y 25 del RM (15 más del FCB)
Campeonatos 11 para el RM , 2 para el ATM y 0 para el FCB

10 TEMPORADAS SIN DESIGNAR A DEDO
Años 1970/71/72/73/74/80/81/82/83/84
Penaltys FCB 35 a favor y 29 en contra - RM 48 a favor y 25 en contra (15 más a favor del RM)
Amonestaciones 267 para el FCB y 249 para el RM (18 más para el FCB)
Expulsiones 16 del FCB y 25 del RM (9 más del RM)
Campeonatos 2 para el RM, 2 para el FCB, 2 para RSO, 2 para ATB, 1 para VAL y 1 para ATM

José Plaza llegó a la presidencia del CNA en la temporada 1967/68 y estuvo hasta la de 1970/71. Dimitió porque no estuvo de acuerdo en que se sancionara a Guruceta por el escandaloso arbitraje de aquel famoso FCB-RM de la Copa.

Al cabo de cinco años o sea en el 1975 y viendo que que los campeonatos los ganaban diferentes equipos (VAL, ATM y FCB) Plaza volvió a presidir la CNA y designar los árbitros a dedo. Los siguientes cinco años 1975/80 4 ligas son para el RM y una para el AtM.

En esta epoca es cuando se producen las malévolas declaraciones de Plaza, "mientras yo sea presidente el Barcelona no ganará la liga" corroboradas por el árbitro Antonio Camacho y que nunca fueron desmentidas.

A partir de la temporada 1980/81 hasta la 1984/5 la designación de árbitros de hacía por votación de tres exarbitros y las ligas de estos cinco años las ganaron RSO, ATB y FCB.

Ante tal infamio en el verano del 1985 Plaza vuelve a designar a los árbitros a su gusto y antojo y las cinco ligas fueron para el RM.

En en el 1990 se vió obligado a dimitir.

CREO QUE NO HACE FALTA NINGUN TIPO DE COMENTARIO, QUIZAS SOLO UNO - VERGONZOSO

Jo sí que en faré un altre de comentari:

JOSÉ PLAZA! PODREIX-TE A L'INFERN!

Joan Laporta: "Highway to Hell" o "I want to break free"

2011-06-10T10:21:00.000-07:00

Joan Laporta deu estar trist aquests dies, ja que la seva pressa de possessió com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona s'ha hagut d'ajornar arran de queixes del PP arran del recompte de vots. Els seus assessors deuen estar acollonits, perquè ja se sap que, quan en Jan es posa nerviós, embolica que fa fort. Des de Sang Culé - la novel·la negra del Barça, per contra, no ens posem neguitosos, doncs sabem que tard o d'hora no ens defraudarà.

En la seva carrera a altes cotes polítiques, de moment ja ha fet bona lletra amb els qui tallen el bacallà de veres. De moment, ha donat suport als pressupostos de CiU i ja ha anunciat que independentment del que digui el seu soci Portabella, ell votarà a favor de la investidura de Trias com alcalde de Barcelona. Alguns es posen les mans al cap i diuen que com pot ser. La memòria dels peixos que sol gastar el lector de diaris no permet que es recordi gaire que al 2006 ja va flirtejar amb Artur Mas a quatre dies de les eleccions. Hores després, Coseret Montilla li exigia que amb ell també esmorzés. Devien ser situacions com aquesta la que exacerbaren l'ego polític d'en Jan, que se sentia desitjat per les més baixes passions dels polítics locals.

Ell ja havia fet experiments polítics amb la seva amiga Pilar Rahola, per allà quan va ser l'enésima escissió independentista que va conduir a la formació del PI. Els 20.000 vots extrets aleshores van conduir a l'enésima dissolució d'una alternativa independentista i al fet que en Jan redirigís la seva mirada a l'horitzó futbolístic elefantiàsic i elefàntic del futbol. La bèstia blava estava a punt de clavar definitivament els seus ullals al Barça nuñista, en plena decadència.

I arribaren els seus grans temps de glòria. Entrada per la porta gran en el món dels flashos i dels aduladors satel·litant al teu voltant, de les festes on ets el generós amfitrió (pagant el Barça), brindis amb xampany francès (a la merda el patriotisme amb el cava català!) i passar a ser el sex-symbol de certes senyores. Tothom li diu que és guapo i això no pot ser bo per a la seva salut mental. Fins i tot les crítiques i befes el fan gran, seguint aquell sil·logisme que diu que el bo és que parlin d'un, fins i tot quan és bé... L'espanyolisme cavernari de la Meseta el posa en el seu punt de mira; no podien fer-li major favor per crear el seu mite de líder independentista.

I totes li ponen, sense que se li tinguin en compte les contradiccions. Igual que s'asseu amb Mas i amb en Montilla, s'asseu al costat del Rei d'Espanya (mirant de no ser gasiu en la despesa de companyonia i complicitat) i més tard els d'Esquerra Republicana de Catalunya li donen el Premi Lluís Companys.

Pot representar el barcelonisme més recalcitrant i després ser amic íntim de Ramon Calderon i solidaritzar-se amb aquest quan li vénen magres. Així mateix, en Jan pot col·laborar amb la celebració del centenari de la Real Federación Española de Futbol i més tard dir que no li agrada que la selecció española guanyi, cosa que no implicarà que més tard es faci el ronser en cedir jugadors del Barça a la selecció catalana i més tard es lamenti que no tinguem selecció nacional pròpia .

Podrà fer el que sigui, que tothom repetirà com a babaus que el "SEU" Barça és el més catalanista de la història, i mentrestant donar-li l'esquena a Oleguer pel seu convenciment independentista i convidar-lo a fer les maletes direcció Ajax. I un dia es pot incloure en la directiva del Barça a un patró de la Fundación Francisco Franco (Alejandro Echevarria, son cunyat per a més inri) i un altre rentar-se la cara cridant "Visca Catalunya Lliure!".

Quant tens peles i fama és el que passa: que caus bé a tothom. Fins i tot en Jan entra en la Jet Set a doble plana del Hola per uns flirtejos amb la filla de la Duquesa de Alba, iot inclòs. Amb tants amics, els seus negocis van florint sense fronteres, a nivell madrileny i a nivell asiàtic. I demostra ser un bon amic dels seus amics que fan negocis com ell, talment siguin Macià Alavedra i Lluís Prenafeta quan els imputen pel cas Pretòria, als quals defensa per patriotisme (sic).

Però tot això és xavalla si ho compares a la sort que va tenir de ser el president blaugrana l'any que ho va guanyar tot. Molt va córrer en Jan a autoadjudicar-se tots els mèrits del Barça de les Sis Copes, com si fos ell sol qui jugués al camp. Hom podrà al·legar que va ser ell qui va construir l'equip, però ho al·legarà perquè oblidarà que prèviament a fitxar al Pep, que restava oblidat pel club al Barça B, es va voler fitxar a... Mourinho!. I també s'oblidarà que l'any anterior a guanyar-ho tot es va recórrer tant als jugadors del planter perquè no hi havia peles per fitxatges. De fet, el rescat de Pep (per qui ningú donava un duro) va ser en la línia d'estalviar diners. Fem memòria ja?

Però el futbol és eufòria passional i el que compta són els resultats. I a pilota passada, com en tot a la vida, els que estan davant s'enduen les medalles. I no ens enganyem, aquests èxits ajuden a l'amnèsia col·lectiva. Així, ningú recordarà la seva presidència conflictiva, començant per la lluita contra Sandrusco i en la qual els directius de confiança li van marxant un darrera l'altre; ni tampoc es recordarà com va nomenar successor a Alfons Godall i d'un dia per a l'altre dóna suport a la candidatura de Jaume Ferrer; ni tampoc es recordarà com totes les candidatures que es presentaven quan ell ho va deixar van estar generades per dissensions en la seva directiva.

Amb tot aquest currículum de persona de paraula i confiable, en Jan passava a ser la princesa promesa de l'independentisme. No hi ha res com que t'ataquin els espanyols perquè t'enarborin com a bon català, sumat a fer que els Barça arribi a les cotes més altes d'èxit. I decisions com declarar el seu "Sí" a l'Estatut, contra l'opinió en massa de tot l'independentisme, són oblidades immediatament també per tota la massa independentista.

Els més cautes van ser els d'Esquerra Republicana de Catalunya, no per ser més llestos (Déu ens guard!), sinó que per ja haver rebut les carabasses d'en Jan, després de sondejar si volia o no concórrer amb ells. Malgrat donar-li medalletes Lluís Companys i ell rebre-les molt de gust, en Jan no va tenir cap mania en arremetre contra ERC i qualificar-la poc menys que de botiflera.

Els qui sí que es van fotre de peus a la galleda de bon primer moment foren el Reagrupament del metge de Puigcerdà, Sr. Joan Carretero, que es desfeia en lloes al Jan i li van donar tot allò que volia perquè anessin amb ell. Però l'idili es va trencar en quan es van començar a discutir les llistes electorals, fent una nova versió del conte de la lletera a les que ens té acostumats l'independentisme català; irònic quan el que criticaven a ERC era l'amor pel càrrec. Aleshores en Jan es treu del barret una nova formació política Democràcia Catalana i sobre ell se centren les mirades del notari Alfons López Tena i de l'encara diputat d'ERC Uriel Bertran, als quals arrossega a formar Solidaritat Catalana per la Independència, nom una mica desafortunat, ja que tant pot remetre a la formació nacionalista catalana de principis del XX com a aquella d'ultradreta espanyolista que va formar per allà inicis dels 80 Juan Echevarria -"casualment" exsogre d'en Jan.

El cas és que Alfons López Tena i Uriel Bertran -segurs del fitxatge que han fet- no s'enroquen en un debat de confecció de candidatures i li entreguen l'encapçalament de la llista per Barcelona. La formació reeixeix i engega una campanya en la qual sembla que s'ho menjarà tot (com el Barça de les sis copes) i que substituirà ERC com a referent independentista. Finalment no és així, però en Jan va obtenir el que volia: l'acta de diputat al Parlament de Catalunya. Tanmateix, va adonar-se que allò li sabia a poc i un cop dins de la casa calia treure'n profit del càrrec. L'amistat amb Alfons López Tena i Uriel Bertran es trenca ràpid perquè bloquejaven les seves ànsies d'ocupar un càrrec de regidor a l'Ajuntament de Barcelona, negant-li la possibilitat de pactar amb ERC i Jordi Portabella.

Jordi Portabella creu que, amb el pacte amb en Jan, arrasarà a Barcelona. Una enquesta li diu que d'anar junts repetiran els resultats anteriors (quatre regidors) i el vaixell se salvarà. Paga la pena donar-li a en Jan el número dos de la llista... i dos en van sortir. Portabella no és queda sol, però sí mal acompanyat; a en Jan li la porta fluixa, perquè ja té el que vol. Devia riure molt quan Jordi Portabella li va suggerir que renunciés a la regidoria en favor d'ERC.

Seguint la seva vocació independentista, al crit de I want to break free s'independitza de la rémora dels diputats del SI i passa a ser diputat no adscrit al Parlament de Catalunya. Això li ha servit per no retre comptes a ningú i fer l'ullet a CiU, donant suport per no res als pressupostos de guerra (perdó!, de "crisi") que han presentat davant del Parlament.

I ja ara, també, s'independitza del solitari Jordi Portabella trencant la unitat de vot pactada en el consistori i afavoreix la investidura de Xavier Trias com Alcalde de Barcelona. Un atansament a CiU que podria resultar curiós quan mesos endarrera acusava ERC i Reagrupament de voler fer President de la Generalitat l'Artur Mas.

En el trànsit per la seva Highway to Hell particular, ara en Jan només li queda un càrrec per ostentar i ja se'l planteja: el Congreso de los Diputados de Madrid! . En Jan no té límits! I curiosament, en el seu camí no ha deixat de trobar "tontos útils" que li han fet bon servei. I tot apunta que la aixeta encara li rajarà molt de temps...

Des de Sang Culé - la novel·la negra del Barça l'animem que continuï així.

"Un riu de crims" de visita la Fira del Llibre Ebrenc 2011

2011-06-09T08:25:00.000-07:00

"Un riu de crims" a la Fira del Llibre Ebrenc de Mora

2011-05-31T01:48:00.000-07:00

La 8ena Fira del Llibre Ebrenc va forta un any més. Se celebra el 3, 4 i 5 de juny, junt amb el festival paral·lel Litteratum, en la seva 4a edició. Si voleu més informació, cliqueu AQUÍ.

Un riu de crims també hi serà present. Serà diumenge 5 de juny, a la taula de presentacions de novetats d'enguany, a les 17:45.

Ver mapa más grande

"Un riu de crims" a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa

2011-05-17T08:27:00.000-07:00

Divendres 20 de maig, a les 19:30 en l'espai de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, es presentarà de nou Un riu de crims. Jesús Tibau obrirà l'acte i parlaran Fede Cortés i Jordi Pijoan-López com a organitzadors i coordinadors del llibre i la Trobada de Gènere Negre al Matarranya.

També tindrem lectures de fragments de relats a càrrec d'Olga Besolí, Gerard Lluís Climent Garcia, Baltasar Casanova, Juanma Garcia... de moment, tots ells autors del llibre.

Per finalitzar pica i l'excel·lent vi de la Trobada.

Mostra un mapa més gran

El perquè Mou guanya o com jugar amb 12 i assistents

2011-05-16T02:58:00.000-07:00

Un àrbitre diu que el Porto de Mourinho el va subornar

Jacinto Paixao assegura que va rebre regals, diners i un viatge de luxe

L'exàrbitre portuguès, Jacinto Paixao ha penjat a YouTube una confessió en la qual reconeix que va ser subornat pel Porto diverses temporades, quan José Mourinho era el tècnic de l'equip portuguès.

L'ex col.legiat assegura que amb aquest enregistrament vol salvaguardar els seus interessos i els de la seva família després de les suposades amenaces rebudes.

En el vídeo Paixao explica que la seva intervenció va jugar un paper decisiu en tres partits de la lliga portuguesa: el Benfica-Moreirense (1-1, el 29 de febrer de 2004), el Porto-Estela Amadora (2-0, el 24 de gener de 2004), i el Porto-Acadèmica (4-1, 4 de desembre de 2002).

L'àrbitre assegura haver rebut regals, tant per a ell com per als seus assistents, i parla d'un luxós viatge al Marroc pagat pel Porto.

Extret de: http://esports.e-noticies.cat/un-arbitre-diu-que-el-porto-de-mourinho-el-va-subornar-53145.html

Jordi Pijoan-López al Festival du Polar de Perpinyà

2011-05-10T08:10:00.000-07:00

Jordi Pijoan López, l'autor de Sang Culé i Tu no m'estimes, participarà diumenge 15 de maig a la taula rodona Le Sud, terre de polars.

Dessota teniu la cartellera complerta del festival i els convidats.

"Barça ou barzakh!": el nou llibre de Gemma Pasqual va de futbol...

2011-05-06T02:01:00.000-07:00

El nou llibre de Gemma Pasqual va de futbol... i de moltes més coses. Perquè el futbol és molt més que esport i "el Barça és més que un club". Val a dir que aquesta darrera frase ha superat el significat primer de quan es va gestar i avui en dia la seva interpretació és múltiple.

A Dakar, els xiquets corren descalços darrere d’una pilota cridant «Barça ou barzakh!», una expressió que apliquen als emigrants clandestins que ixen de les costes i que significa ‘Barcelona o mort!’. Amadou i Mabale han decidit fer seu aquest crit i embarcar-se, juntament amb Umm i Noolamala, en una pastera rumb al paradís: Europa. Sense importar-los els riscos ni els perills que els hi esperen, tots quatre comparteixen el mateix somni: una vida millor. Mabale vol ser jugador del Barça, Noolamala vol muntar un saló de bellesa a Benidorm, Umm vol ser mestra i Amadou estima tant Noolamala que la seguiria fins a la fi del món.

A Sang Culé també vam parlar de l'expansió del futbol (i amb ell del Barça) arreu, amb especial incidència als països del Tercer Món; un fet que llença llums i ombres sobre aquest negoci, de les quals cal que en parlem, perquè cal ser honestos per molt que ens agradi aquest esport.

Clicant AQUÍ teniu la fitxa del llibre.

Crònica a "El Punt": "Un riu de crims" a la Fira del Vi de Falset

2011-05-02T02:48:00.000-07:00

Dissabte 30 d'abril Un riu de crims va estar a la Fira del Vi de Falset, on també es va presentar arran de la col·laboració de la Cooperativa Falset-Marçà en el projecte del llibre i, també, en la Trobada de Gènere Negre al Matarranya.

Us deixem amb la notícia publicada a El Punt de les comarques del sud del Principat, amb fotos d'Ignasi Revés.

‘Un riu de crims'

02/05/11 02:00 - Pilar Canalda

La compilació de relats de gènere negre Un riu de crims va tenir una presentació singular i divertida aquest dissabte al Celler Cooperatiu de Falset Marçà, conegut popularment com La Catedral del Vi. Un centenar de persones van acudir-hi, entre els quals hi havia part dels 24 autors participants en les 400 pàgines de la publicació, procedents del sud del Principat, del Matarranya i del Maestrat. En l'acte, el públic va poder degustar el vi Ètim Grenache, de garnatxa negra, que té un etiquetatge vinculat amb l'obra per a la venda exclusiva amb el lot del llibre. D'altra banda, a la tarda es van portar a terme les lectures negres amb tast, on els autors en van llegir diversos fragments maridats amb aquesta varietat de la DO Montsant.

En arribar a la cooperativa, construïda per Cèsar Martinell, els organitzadors van repartir un gotet davant unes imponents tines de fusta. “Ei, al millor preu, gratis!”, van apuntar a l'inici dos dels còmics que van fer la introducció a la doble presentació, guiant els presents per les instal·lacions. En arribar a la sala de bótes hi havia preparada una taula amb ampolles exclusives exposades per fer-hi la degustació i, enfront, els responsables de l'Editorial March, el director de la cooperativa i els escriptors. “No volíem que el títol fos massa unívoc, que pot ser avorrit. D'una banda, vam voler fer referència al riu que ens ubica, el qual també representa els 24 relats que van fluint al llarg de les pàgines”, explicava l'escriptor Jordi Pijoan, compilador de les narracions. “Es va deixar força llibertat als autors, però respectant el gènere criminal. De vegades apareix el punt de vista de l'assassí, d'altres són narracions on després del crim i l'intriga es resol el cas o bé fins i tot hi ha finals oberts”.

Pijoan va subratllar el caràcter original del conjunt, que té experiments literaris com els microrelats de Jesús Maria Tibau, amb una llargada de poc més de dues línies cadascun, però que contenen l'essència del gènere. La majoria de narracions estan ubicades a les Terres de l'Ebre, si bé en el cas de l'escriptor Fede Cortes, que és un dels principals impulsors de la iniciativa, va assenyalar que el seu està inspirat en Falset: “Mentre l'escrivia, a més, estava bevent vi de la mateixa població”. Amb tot, la idea va sorgir de la vinculació a la llibreria d'Octavi Serret de Cortes i Pijoan, els quals van madurar el projecte fins a convocar més autors del territori i, ja de cara a la primavera del 2012, s'està preparant un nou llibre de 7 autors de la zona, on es mescli la novel·la històrica i el gènere criminal.

El "modèlic" comportament de l'afició blanca (ironia!, per qui no ho entengui)

2011-04-29T09:09:00.000-07:00

Sang Culé, la novel·la negra del Barça, no s'hagués pogut escriure si el futbol no fos molt més que un esport. Agradi o no. És potser per això que si hi ha alguna cosa que rebenta més que la gent s'emprengui el futbol a vida o mort, és que hi hagi gent "ben pensant" que no sàpiguen entendre que el futbol es transcendeix a si mateix. La realitat és la que és.

Just ahir un dels autors de Sang Culé va haver d'assumir "esportivament" un comentari imbècil d'aquest tipus, comentari vingut d'un "intel·lectualet" d'aquests que els agrada ventar-se del fet que detesten el futbol o, bé més moderadament, que controlen a la perfecció les emocions que els genera. Em guardo el contingut del comentari. El cas és que l'autor es va emprenyar no només per l'esnobisme presumptuós que hi carregava, sinó que sobretot l'ofensa era a la intel·ligència mitjana d'un català. Perquè si en algun club sabem que el futbol (reitero: "potser" tristament) acaba sent més que un esport, és en el club que és més que un club.

El comentari de l'intel·lectualet era especialment dolorós, insensible i fora de lloc just la setmana després que un aficionat madridista n'assassinés a un de blaugrana. Va ser a Benidorm, posteriorment al partit de la Final de la Copa del Rei. A l'intel·lectualet només se li podia perdonar per ignorància, ja que s'ha fet tots els possibles perquè la notícia no transcendís als mitjans audio-visuals. Per molt que presumeixin aquests intel·lectualets, com tothom, només miren la tele i no llegeixen diaris.

Mentre Pere Artur -així s'apel·lava la víctima- estava a punt de morir a mans d'un criminal (d'un nacionalista espanyol, deixem-nos d'eufemismes) uns autistes periodistes esportius que comentaven el partit de Copa per TV3 repetien una i altra vegada el comportament modèlic de l'afició blanca. A qui diantre volen enganyar? En quin núvol de pets i fums ens volen amagar la realitat?

La violència es desferma contra el Barça, o contra els catalans, que és el mateix per a la xusma blancoespanyola, atiats per Punto Pelota, Intereconomia, Mourinho, Florentino Pérez... i quants més, boçant les seves quotidianes declaracions falaces contra el club blaugrana i el país que ells hi identiquen al darrera. Després de donar el missatge i desenterrar la destral de guerra, seran Pepes, Ramos, Marcelos, Adebayors, Arbeloes de carrer, gentussa de got i ganivet com ells, amb la permisivitat dels àrbitres de carrer -vegis policia i judicatura de l'Estat- qui s'encarregaran de fer les entrades als aficionats blaugranes, enamorats simplement de veure com el seu equip juga el millor futbol.

A continuació, un recull del "modèlic" comportament de l'afició blanca en aquesta darrera Copa del Rei, tancant amb les reflexions brillants de J.M. Solé i Sabaté, historiador que va ser director del Museu d'Història de Catalunya. Afortunadament, no tots els intel·lectuals es maneguen per tòpics antifutbol.

Per a què existeix una Comissió Antiviolència?

La policia intervé en un aldarull en el qual aficionats del Reial Madrid llançaven ampolles de vidre

20 Abr. (EUROPA PRESS)

Agents de la Policia Nacional de València s'han vist obligats a intervenir aquesta tarda en un aldarull en el qual diversos aficionats del Reial Madrid llançaven ampolles de vidre, segons han informat a Europa Press fonts policials.

Aquest incident s'ha produït unes dues hores abans del començament de la celebració del partit de la final de la Copa del Rei que enfrontarà el Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona.

Segons han indicat les mateixes fonts, l'aldarull s'ha produït al carrer Amadeu de Savoia, i la policia ha aconseguit controlar la situació sense practicar cap detenció.

Enllaç original: http://www.europapress.cat/esports/noticia-futbol-copa-policia-interve-aldarull-qual-aficionats-reial-madrid-llancaven-ampolles-vidre-20110420205419.html

Cruz Roja atiende a tres personas tras varias cargas policiales en Mestalla

20-04-2011 / 21:40 h

Valencia, 20 abr (EFE).- La Cruz Roja de Valencia ha atendido en los instantes previos de la final de la Copa del Rey a tres aficionados del Barcelona y el Real Madrid que han resultado heridos leves en las inmediaciones de Mestalla, tres de ellos tras las cargas que ha realizado la Policía Nacional al registrar incidentes.

Según ha confirmado a EFE el portavoz de esta ONG, sólo uno de los atendidos ha necesitado ser trasladado al Hospital Clínico, aunque no se ha informado del motivo.

Los tres heridos como consecuencia de la carga policial presentan hematomas, contusiones y golpes provocados por caídas y porras, según la Cruz Roja, pero ninguno ha requerido atención hospitalaria.

Por lo que respecta al resto de servicios, están relacionados con cortes, torceduras de tobillo e ingesta de alcohol, ha informado la Cruz Roja de Valencia, que ha establecido un dispositivo especial con cien efectivos y siete ambulancias.

Antes del encuentro se han producido diversos incidentes en varias zonas de Valencia protagonizados por algunos aficionados del Real Madrid y Barcelona, que han motivado la intervención de la Policía, han informado fuentes policiales.

Los principales, sin que se hayan producido detenciones antes del inicio del partido, se han producido en la zona aledaña al campo de Mestalla, donde se han registrado enfrentamientos entre los aficionados del Real Madrid, que han lanzado algunas botellas, y la Policía que ha intervenido para dispersarlos.

En otros zonas de la ciudad también se han producido enfrentamientos con aficionados de los dos clubes, sin que se tenga confirmación de heridos de consideración ni detenidos.

También se han vivido momentos de tensión en la zona aledaña al hotel en el que se han alojado los jugadores del Barcelona, justo en el itinerario principal entre la carpa del Real Madrid, situada en antiguo cauce del río Turia, y el estadio de Mestalla.

Allí se han concentrado varios centenares de aficionados madridistas esperando la salida de los futbolistas para coger el autobús que les ha transportado al campo, increpando tanto al equipo como a los seguidores del Barça que pasaban por allí.

El encuentro entre ambas aficiones, que han estado separadas durante toda la jornada en sitios alejados entre sí, ha generado continuos escarceos, ninguno de gravedad.

El mayor altercado se ha vivido cuando dos autobuses que transportaban aficionados del conjunto catalán han cruzado esta "zona blanca", de camino al estadio, momento en el que los seguidores blancos han comenzado a arrojar todo tipo de objetos contra los vehículos. EFE

Enllaç original: http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=790809

El joven de Pedreguer sólo gritó ´Visca el Barça´ antes de recibir la puñalada mortal

El agresor le atacó con un cuchillo de 26 cm de hoja sin que mediara provocación - "Me ha reventado" fue lo único que tuvo tiempo de decir la víctima antes de morir

16:29 A. PADILLA/LEVANTE-EMV, PEDREGUER

"Ha sido un asesinato a sangre fría. No tiene otro nombre". El alcalde de Pedreguer, Andrés Ferrer, expresó ayer el sentir de sus vecinos. Pere Artur (conocido en el pueblo como Pertur) Fornés Vergara, de 25 años de edad, no se enzarzó en una pelea y ni siquiera llegó a discutir con el hombre de 39 años de edad que sin más se abalanzó sobre él y le asestó una cuchillada mortal. Esa es la versión que ha mantenido ante la Policía Nacional Andriu Ortolà, el amigo que acompañaba a Pere Artur en una noche de fiesta en Benidorm que acabó en tragedia.

La agresión se produjo en la madrugada del jueves. Los dos jóvenes de Pedreguer habían acudido de marcha a la ciudad de la Marina Baixa. En principio, trascendió que Pere Artur y el hombre de 39 años de edad que le asestó la puñalada discutieron de fútbol y, en concreto, de la final de la Copa del Rey que horas antes habían disputado el Barça y el Real Madrid. Pero Andriu Ortolà ha negado incluso este extremo. Ante la policía ha declarado que su amigo simplemente gritó "Vixca Barça". Nada más.

Así pues, sin que mediara provocación el agresor "de forma sorpresiva y sin previo aviso", según la propia policía, se lanzó sobre el joven pedreguero con un puñal de 26 centímetros de hoja que hasta entonces había llevado escondido. Le apuñaló en el costado izquierdo y le dañó órganos vitales. "Me han reventado" fue lo único que Pere Artur pudo decirle a su amigo antes de fallecer.

La Policía Nacional detuvo al presunto homicida 12 horas después del crimen. Cincuenta policías de la comisaría de Benidorm, entre agentes uniformados de la brigada de seguridad ciudadana e investigadores de paisano de la policía judicial, participaron en el dispositivo de búsqueda. La pista buena la dio Andriu Ortolà, quien persiguió al agresor hasta una finca de la calle Tomás Ortuño de Benidorm, que era donde residía. Los agentes entrevistaron a más de 140 vecinos hasta identificar al agresor y localizarlo en su vivienda. Lo detuvieron tras conseguir la orden judicial de entrada y registro.

Rotos de dolor

"Ha sido un mazazo. Queremos que todo se aclare cuanto antes y que todo el peso de la justicia caiga sobre el asesino", declaró ayer a este diario el alcalde de Pedreguer. Pere Artur Fornés Vergara era un joven muy conocido y su muerte ha causado gran consternación en su pueblo. Un centenar de personas esperaba el jueves en el tanatorio a que llegara el cuerpo. Los familiares y amigos están rotos de dolor. Su padre tuvo ayer que ser ingresado por una subida de tensión.

Dado que ayer, Viernes Santo, no se podía celebrar el funeral, se ofició un responso en la iglesia de la Santa Creu al que acudieron más de 600 vecinos. En el ambiente se respiraba una mezcla de consternación e indignación. Los amigos del fallecido llevaron el ataúd a hombros hasta la iglesia y luego, de la misma forma, lo trasladaron hasta el cementerio. Durante el recorrido se escucharon gritos contra el presunto homicida de "asesino" y "cadena perpetua".

"La condena debería ser dura, ejemplar. No puede ser que el homicida esté fuera de la cárcel dentro de cinco años. No debería volver a ver la luz del sol. Mi tío y mi tía no volverán a ser nunca personas. Los han matado en vida", declaró ayer Esmeralda Vergara, que es prima del joven fallecido y concejala de Fiestas de Pedreguer.

El presunto agresor tiene antecedentes policiales. Posiblemente pasará hoy a disposición judicial en el juzgado de guardia de Benidorm. Según fuentes del caso, este hombre de 39 años declaró ante la policía que, tras apuñalar al joven de Pedreguer, no pensó que la herida que le había provocado pudiera ocasionarle la muerte.

Un chico muy sociable, involucrado en las fiestas y gran aficionado a los "bous al carrer"

Conocido como "Pertur", Pere Artur Fornés Vergara era, según sus amigos y familiares, un joven con gran vitalidad y muy sociable. Sus numerosos amigos acudieron ayer a darle el último adiós. Quisieron portar el féretro. El responso que tuvo lugar en la iglesia de la Santa Creu acabó con aplausos. Los vecinos de Pedreguer lloraron la pérdida más inesperada. "Una enfermedad o un accidente es algo que se puede asimilar. Pero esto es inconcebible. Todos en el pueblo estamos destrozados", comentó a este diario el alcalde. Pere Artur era albañil de profesión. Estaba muy involucrado en las fiestas de Pedreguer. En este municipio hay mucha afición a los "bous al carrer". Este joven no se perdía una entrada. Era un gran aficionado a este popular fiesta.Tanto por parte de padre (Fornés) como de madre (Vergara) las familias de este joven son muy largas y de Pedreguer de siempre. Pere Artur tenía dos hermanas por parte de madre más pequeñas que él.

Enllaç original: http://www.levante-emv.com/sucesos/2011/04/23/joven-pedreguer-grito-visca-barca-recibir-punalada-mortal/801134.html

Algunos aficionados del Madrid arrojan un cubalibre a Duran Lleida y agreden a un familiar

El incidente se produjo cuando el portavoz de CiU y sus acompañantes, entre ellos una hija y sobrinos, se dirigían al estadio para presenciar la final de la Copa del Rey entre el Barça y el Real Madrid

21/04/2011 - 12:19h

Aficionados del Real Madrid increparon ayer en las inmediaciones del estadio de Mestalla, en Valencia, al portavoz de CiU en el Congreso, Josep Antoni Duran Lleida, a quien además arrojaron un cubalibre y agredieron a un familiar que le acompañaba, según han explicado fuentes de Unió.

El incidente se produjo cuando Duran y sus acompañantes, entre ellos una hija y sobrinos, se dirigían al estadio para presenciar la final de la Copa del Rey entre el Barça y el Real Madrid.

Antes del partido, aficionados merengues también atacaron el autobús del Barça desde el hotel de concentración hasta el estadio y rompieron una luna del vehículo.

Enllaç original: http://www.lavanguardia.es/sucesos/20110421/54144240877/algunos-aficionados-del-madrid-arrojan-un-cubalibre-a-duran-lleida-y-agreden-a-un-familiar.html

L'ou de la serp

26/04/11 02:00 - J. M. Solé i Sabaté

Més articles ...Uns joves agredits per radicals del Madrid a Nou Barris, el mateix a diversos llocs amb gent amb banderes espanyoles i l'assassinat d'un jove de Pedreguer a Benidorm, no són cap coincidència, són el resultat tràgic de no fer de la violència tolerància zero.

Els dirigents del Madrid volen recuperar l'hegemonia esportiva com sigui: des de la calumnia fins a l'ús des dels mitjans de comunicació més primaris; la potenciació de fanàtics periodistes –alguns a sou– i les paraules displicents, despectives o de doble sentit d'un entrenador que només té per objectiu el resultat. Tot això potencia els valors primaris de la gent més agressiva i simple, per això reapareixen els Ultra Sur, que mai no han estat condemnats per Florentino, i els Boixos Nois, això sí, sempre fora del Camp Nou. El Barça ha expulsat els violents, el Madrid no ho ha fet perquè la seva història a partir del franquisme es basa precisament en la violència institucionalitzada. Pensava que Florentino ho canviaria amb la pluja de milions. En fracassar, s'ha posat en mans de la gent més tèrbola del món del futbol per desconsiderar qui el derrota en joc, prestigi i dimensió universal. El Barça és el seu enemic. I pel seguidor primari guanyar és abatre com sigui l'adversari rival, d'aquí prové la violència dels madridistes radicals.

Què s'ha de fer? Exigir que la federació espanyola intervingui vigilant declaracions de l'entrenador blanc, denunciar el silenci còmplice del Madrid no expulsant dels seus verals els Ultra Sur i posar esparadrap als bocamolls indignes. El Barça ha de continuar actuant amb seny, educació i sent campions també en la derrota si es produeix. I per sobre de tot jugar a futbol, demostrar que la lliga i la Champions s'han de guanyar amb arts nobles, el futbol més brillant i no per argúcies i joc violent que embruta d'allò més un espectacle que és festa i alegria convertint-lo en un festí de taurons famolencs.

Enllaç original: http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/402367-lou-de-la-serp.html

"Un riu de crims" a la Fira del Vi de Falset

2011-04-29T04:23:00.000-07:00

LA DATA ESTÀ MALAMENT! ÉS EL 30 D'ABRIL!!

Més informació a:

http://johnsonijohnson.blogspot.com/2011/04/falset-la-fira-del-crim-o-un-riu-de-vi.html

La Moreneta, protagonista de "Sang Culé"

2011-04-27T02:12:00.000-07:00

Avui, dia de Nostra Senyora de Montserrat, felicitats a totes les Montserrats, Montses, Muntses, Rats, Ratetes, Monts, Munts, Mons, Muns...

Com a regal un fragment de Sang Culé i el Virolai, que forma part de la banda sonora de la novel·la.

Capítol 9, pg. 54

Mentre corren, els detectius miren de fer punteria per disparar, però la possibilitat de tocar algun innocent són excessives. Tanmateix, quan la gent entén què succeeix (que és ràpidament), els obre pas a l’instant, circumstància que els permet anar guanyant passes a l’oriental en la seva carrera. Algun xiscle de pànic s’escapa, però és ensordit per l’amplitud de la melodia del Virolai, cantat per la coral d’escolanets en plena actuació.

"Sang Culé" i "Un riu de crims" al Roc de Sant Gaietà

2011-04-21T13:39:00.000-07:00

Sang Culé i Un riu de crims se presentaran la diada de Sant Jordi a les 19h., al Centre Cívic del Roc de Sant Gaietà (Roda de Barà).

Crims del territori i crims a la cúpula blaugrana; dues lectures molt adequades per a un dia del llibre tan nostrat.

Mostra un mapa més gran

Sergio Ramos Rey de Copes

2011-04-21T02:00:00.000-07:00

Sublim! Sergio Ramos, Cotolengo's King!

Signatures d'"Un riu de crims" per Sant Jordi 2011: a "La 2 de Viladrich"

2011-04-18T08:19:00.000-07:00

Per la diada de Sant Jordi d'enguany, pel matí, Un riu de crims visitarà La 2 de Viladrich (C/ Despuig 22, Tortosa) per ser signat tantes vegades com calgui per part del seu compilador.

Mostra un mapa més gran

Paraula Ebrenca, la col·lecció on s'integra "Un riu de crims", a l'Avui+El Punt

2011-04-18T07:50:00.000-07:00

La literatura ebrenca, en plena ebullició

Una vintena d'escriptors participen en una xerrada a Jesús per difondre els autors del territori

17/04/11 02:00 - Tortosa - Pilar Canalda

Una vintena d'autors es reunien ahir als Claustres de Jesús per portar a terme el cafè-tertúlia al voltant de la col·lecció Paraula Ebrenca de March Editors, constatant l'estat d'ebullició en què es troben les lletres de les comarques del sud de Catalunya. Emigdi Subirats, escriptor campredonenc afirmava: “La col·lecció Paraula Ebrenca és un pas endavant en la difusió dels nostres autors. Han sorgit molts autors com el novel·lista Miquel Esteve, de Móra la Nova, i Jordi Pijoan, de Tortosa, que s'haurien de conèixer més”. “La literatura ebrenca es troba en un moment gairebé dolç, si més no és més visible. A més, tanta quantitat d'autors, tanta varietat de gèneres i amb tanta qualitat, no els hi havia hagut mai”, apuntava el narrador tortosí Jesús M. Tibau. Tot i l'abundància de creadors i obres, encara és molt difícil parlar d'un marc conjunt i unes constants, per ara regna la diversitat en gèneres i estils, els ebrencs cultiven des de poesia postmoderna fins a novel·la històrica, passant pel gènere negre i el gènere de viatges. “A més, hi ha els escriptors que volen escriure sobre la terra i tenim altres autors que ubiquen les seves històries en diferents punts dels món”, puntualitzava Subirats. Mentrestant, una dotzena d'estands de llibreries, biblioteques, entitats i editorials van estar oberts al públic tot el matí a la plaça Pati de la Immaculada de Jesús, oferint la venda de llibres i també impartint tallers de llengua, literatura i dibuix per als més petits, coordinats per estudiants de filologia catalana de la URV i per voluntaris del Centre d'Estudis de la Indumentària de Jesús.

L'encarregada de posar el punt i final a la Fira Literària Joan Cid i Mulet va ser la cantautora Montse Castellà, amb el seu espectacle multidisciplinar Gèminis, creat especialment per a aquesta cinquena edició on s'ha homenatjat la pròpia revista Gèminis. Durant els cinc dies que ha estat oberta, per la fira han passat més d'una vintena d'escriptors de les comarques tarragonines, com la narradora Fina Anglès, de l'Aleixar. Tanmateix, han predominat els autors ebrencs, que han constatat que cultiven els més diversos gèneres i estils, com la narrativa rural de l'ulldeconenc Manel Ollé, que va inaugurar la fira amb la presentació del seu darrer llibre, Micalet Verderol.

Enllaç original: http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/398482-la-literatura-ebrenca-en-plena-ebullicio.html

Vídeo promocional d'"Un riu de crims"

2011-04-14T04:12:00.000-07:00

Aquest és el vídeo promocional que ens ha fet la Roser Amills (excel·lent!) per a Un riu de crims. Es presentarà a la Fira Literària Joan Cid i Mulet, que se celebrarà a Jesús (Tortosa, Baix Ebre) de l'11 al 16 d'abril.

S'hi recullen les fotografies de la 2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya, celebrada el proppassat 12 de febrer a la vila de Vall-de-roures (Matarranya).

"Un riu de crims" al diari "Ara"

2011-03-14T11:04:00.000-07:00

Si hi cliqueu damunt la imatge, s'obre amb una major mida

Ànima Culé

2011-03-05T02:44:00.000-08:00

Si l'ou és un dels atàvics símbols de l'ànima i de l'univers primigeni, tal com afirmem a Mitja dotzena d'ous, és prou clar el significat d'aquests ous il·lustrats ací a les imatges. Són obra de David Brunzel Casals, que estranyament encara no té blog, però que podeu trobar al facebook aquell que hi tingueu perfil obert. Des de la Novel·la Negra del Barça no podem fer més que felicitar-lo.

David Brunzel; un culé amb molts d'ous!

Riu de haikus criminals

2011-02-22T02:32:00.000-08:00

El dissabte 12 de febrer, durant la celebració de la 2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya, vam fer una lectura de haikús de gènere negre. Aquesta proposta, que en principi a algú li pot semblar un oxímoron conceptual, no era una simple conyeta marinera (que una mica també... potser, o no), sinó que un experiment per comprovar si és possible la condensació de contingut líric i d'elements distintius del gènere negre dintre d'una composició amb moltes limitacions com és el haikú. El resultat, dessota, va ser prou interessant. Jutgeu per vosaltres mateixos.

Obrí la porta
i, sense avís previ,
corregué la sang.

Riuada de gots
al taulell d'oblidar-te,
ventijol rogenc.

Ample i cabalós,
portes vida i portes mort.
Ets verd, blau i negre.

Caic per l'escala
i tinc moltes sospites.
No tinc majordom.

Degolla, amic.
Vora els ametllers florits,
un riu de crims.

Tardor de colors.
Bona estació per morir.
No tinc pistola.

La rossa platí
ensenya l'esquena.
Fuma mentolat.

La rossa platí
mou la cabellera.
Té llavis de sang.

La rossa platí
–pobreta, que tonta!–
és l'assassina.

De sang tenyeixo
els límits del que és lícit.
Freda venjança.

El mal empaito.
Perfil fred, guix al terra.
Dolor no oblido.

Un cap esberlat.
Què miren les conques mortes?
La sang que s’escola.

La mort que corre
surant a la piscina
compon l'enigma.

Agafo l'arma.
Disparo sense presses.
La nit és llarga.

Ell encanona.
Cada bala es dispara.
Passa la dalla.

Sorprès, escup sang
amb els clissos enclavats
als traus del pit.

Discret era amb les
butxaques carregades
de perill blanc.

La poètica
de freda sang vessada:
vermell de mort.

Flashos i estels,
tristos protagonistes:
pólvora i sang.

Martell i jutge
sentencien massa tou.
Pesa el diner.

Els autors d'"Un riu de crims" que han participat en aquesta experiència són Rosa Sarró, Andreu Palatsí, Alfred Sala, Joan Roca, Jordi Peñarroja, Fede Cortés, Jesús Tibau, Mª Lluïsa Gascon i Prades, Vicent Sanz, Montserrat Medalla i Jordi Pijoan-López.

Coratge culé

2011-02-19T02:33:00.001-08:00

"Un riu de crims" a Ràdio Matarranya

2011-02-16T07:19:00.000-08:00

La notícia a Ràdio Matarranya de la 2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya, dissabte 12 de febrer, i la presentació del recull Un riu de crims. També l'entrevista que van fer a Jordi Pijoan-López respecte al tema. A partir del minut 106:30.

"Un riu de crims" al Comarques Nord

2011-02-16T02:44:00.000-08:00

Veu la llum “Un riu de crims”, la primera compilació de relats de gènere negre ambientada al nostre territori

» dilluns, 14 de febrer de 2011

La Llibreria Serret de Valderrobres va acollir lo passat dissabte 12 de febrer la presentació de “Un riu de crims”, lo primer recopilatori de relats de gènere negre ambientats a les nostres comarques. L’obra, convocada pel Serret Bloc i compilada pels escriptors Jordi Pijoan-López i Fede Cortés, és un recull de 24 relats breus creats per 24 autors diferents molt arrelats a les nostre comarques i que tenen el gènere negre i els crims com a teló de fons.

Jordi Pijoan, compilador de l’obra, va destacar que “al voltant de la Llibreria Serret s’han fet algunes recopilacions, però mai s’havia fet un llibre sota la directiva d’un gènere concret”. Per a dur a terme esta recopilació es va fer una convocatòria oberta per als autors, que segons va concretar Pijoan “s’han cenyit molt al tema i han creat uns relats molt originals. Alguns autors inclús han tingut la gràcia de posar les nostres varietats lingüístiques” als diàlegs o a la narració dels seus relats.

Lo resultat, un llibre de més de 400 pàgines editat per March Editors de gènere negre i ambientat a les nostres terres. De fet, los relats tenen fins i tot “aquell morbo” per al lector d’identificar els entorns on se produeixen los crims. I és que “la major part d’ells estan centrats als nostre territoris”, va concretar el seu compilador. Lògicament, narren crims ficticis, i este recopilatori de relats aporte un element diferenciador que fins ara no s’havia tocat a la nostra zona.

A més, Jordi Pijoan va explicar que “normalment, los reculls que s’han fet al voltant de la Llibreria Serret sempre han estat molt oberts”. En canvi, “lo gènere negre té un seguit de pautes que no te pots saltar. Ha d’haver un crim, ha d’haver una investigació, i ha d’haver un ambient misteriós”. Lo compilador de “Un riu de crims” també va avalar la qualitat dels 24 relats i va destacar que estes iniciatives són un bon punt de partida per a animar als autors del nostre territori a submergir-se al món del gènere negre.

La presentació de “Un riu de crims” a Valderrobres (recordem que prèviament se va presentar a la BCNegra de Barcelona) va coincidir també amb la II Trobada de Gènere Negre del Matarranya. Esta trobada va comptar amb un dinar amb menú negre al bar Lo Trull de les Raboses i una posterior taula rodona on se va tractar el gènere negre. A més, i per l’ocasió, se va etiquetar vi del Priorat amb esta trobada.

Notícia extreta de: http://comarquesnord.cat/2011/02/14/veu-la-llum-%e2%80%9cun-riu-de-crims%e2%80%9d-la-primera-compilacio-de-relats-de-genere-negre-ambientada-al-nostre-territori/

Les fotos de la cuina: 2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

2011-02-15T02:17:00.000-08:00

Les fotos no tan solemnes, però igualment autèntiques, de la 2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya.

Les altres fotos: 2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya

2011-02-14T08:13:00.000-08:00

Desperdigolats

A la dreta tenim una espontànea que vol sortir a la foto

No vam estar fins aquesta hora; el rellotge no funcionava

A punt per al "sapateao" damunt la cadira

OK, Flannagan!

Don Octaviano apunta i dispara!

S'ha de ser educat i deixar pas a les dames

La gent encara no feia gaire cas a la càmera

A punt de menjar carxofa

2ª Trobada de Gènere Negre al Matarranya: les proves del crim

2011-02-14T04:59:00.000-08:00

Digna foto de Reservoir Dogs. Aquí estan quasi tots els autors que hi van assistir. De dreta a esquerra, Glòria Fandos, Ester Suñé, Juanma Garcia, Andreu Palatsí, Gerard Lluís Climent, Olga Besolí, Cisco Sánchez, Octavi Serret, Jordi Peñarroja, Jordi Pijoan-López, Vicent Sanz, Fede Cortés, Josep Gironés, Isidre Garrido, Alfred Sala, Maria Lluïsa Gascon i Montserrat Medalla. Tanmateix, observo que tot i que estaven, a la foto hi falten Josep Igual, Baltasar Casanova, Joan Roca i Txus Carbó, que devien estar delinquint per alguna altra banda.

Munts de llibres per traficar.

Vam trencar la llei seca; el vi de la falda del Montsant corria...

Veure el pallasso Muniato de negre i amb un llibre de gènere negre a la mà no té preu.

Autors (de negre) i clients que corrien per allà.

Més autors i altres assistents a la trobada.

El Xavier ens va comentar el vi (alguns ja anaven per la segona ampolla...).

Menjant un menú negre.

La nostra Padrina de la trobada, la Mª Antònia Oliver.

No dispareu el guitarrista! Josep Igual ens va fer amena la sobretaula amb la seva música.

El Fede, aplicant-se en les seves funcions parapolicials, intentava posar ordre, amb èxit relatiu.

La Roser ens va comminar a seguir la festa al maig a Falset i ens va presentar la Maria Antònia Oliver.

La Mª Antònia Oliver, donant-nos el seu parer sobre el tema de la trobada i el llibre.

Al mig de l'escala, Jordi Pijoan-López explicant com va anar el cop.

Artur Quintana i Juli Micolau van arribar per als cafès.

Fede Cortés encapçalant la comitiva, ja fora de Lo Trull de les Raboses.

A Don Cisco se'l veia satisfet.

I a Don Octaviano se'l veia traficant, també satisfet.

Va haver un moment crític en què va semblar que Jordi Pijoan-López anava a desenfundar la seva magnum per encarar-se a Don Cisco.

Però simplement estava traient el paquet de tabac per pipejar relaxadament després d'una jornada intensa i gratificant.

La fum no els va impedir veure que tot va sortir perfecte i que calia donar un nou cop al 2012.

(les fotos són de Sigrid Schmidt, Montse Medalla, Maria Miró, Jordi Peñarroja i l'Octavi Serret; gràcies a tots cinc)

"Un riu de crims" a l'"Heraldo de Aragón"

2011-02-07T05:05:00.000-08:00

La novela negra aterriza en Valderrobres

L. R. TERUEL 30/01/2011 a las 06:00

La localidad turolense celebra un encuentro literario el 12 de febrero con el río el Ebro como telón de fondo.

El librero Octavio Serret y la editorial catalana March Editor organizan un encuentro literario sobre novela negra con el Ebro y su entorno como telón de fondo que se celebrará en Valderrobres el 12 de febrero. La reunión incluye la edición de un libro de relatos policiacos titulado 'Un riu de crims', que se presentará en la Semana Negra de Barcelona BCNegra el próximo 3 de febrero.

La Trobada Negra del Matarranya contará con la presencia de veinte autores vinculados al tramo final de la cuenca del Ebro y que han aportado sus relatos a 'Un riu de crims', un trabajo coordinado por Jordi Pijoan-López. Entre los participantes figuran también Gloria Fandos, Josep Igual, Emigdi Subirats o Jesús Tibau. El programa de actos incluye una comida con un 'menú negro', un juego literario y una mesa redonda sobre 'Género negro y territorio'.

El propietario de March Editor, Francesc Sánchez, explicó que 'Un riu de crims' será el primer número de una colección dedicada a autores y temáticas relacionados con el Ebro y sus afluentes, así como con las comarcas que los rodean. Sánchez dijo que la temática del volumen aprovecha el creciente interés del público por el género negro y también el río como fuente de inspiración literaria. «Alrededor de un gran río siempre surgen grandes historias», concluyó.

El filólogo Artur Quintana escribirá el texto de presentación de la nueva colección de temática ribereña, 'Paraula ebrenca', que recogerá la producción literaria surgida en la confluencia de Aragón y Cataluña que tiene al Ebro como eje vertebrador.

Un riu de crims: la nova proposta de Llibreria Serret

2011-02-07T03:35:00.000-08:00

Un riu de crims; la nova proposta que ens ofereix la Llibreria Serret de Vall-de-roures, entomada per March Editors i amb la complicitat del Centre Quim Soler, Ètim i Lo Trull de les Raboses.

El riu, l'Ebre; els crims, els que ens expliquen vint-i-quatre autors vinculats a les comarques centrals dels Països Catalans. Un recull que tard o d'hora havia d'arribar des d'aquest territori i que mostra que la riquesa de la seva producció literària no té fronteres temàtiques.

Un riu de crims ha estat editat en ocasió de la II Trobada de Gènere Negre al Matarranya, esdeveniment que pretén fomentar el gust pel gènere negre i criminal, així com també el seu prestigi i difusió.

2ª TROBADA DE GÈNERE NEGRE AL MATARRANYA

2011-02-07T03:20:00.000-08:00

Dissabte 12 de febrer, Vall-de-roures

12 h.

Trobada d'autors a la Llibreria Serret i signatures d'exemplars d' “Un riu de crims”.

14:30 h.

Dinar Negre i Ebrenc a Lo Trull de les Raboses, amb un menú negre i ebrenc

16 h.

Sobretaula amb:

• Lectura de haikús negres per Fede Cortés & Jordi Pijoan-López

• Solució als jocs literaris de Jesús Mª Tibau

• Música de gènere negre mediterrani amb guitarra, per Josep Igual

17 h.

Taula rodona: “Gènere Negre i Territori”

Presentació d'“Un riu de crims”

18 h.
Torn obert de paraules dels autors i presents.

Collita Catalana al BCNegra 2011: crònica i imatges

2011-02-06T02:27:00.000-08:00

L'Anna Maria Villalonga ha fet un excel·lent resum del que va ser la taula de Collita Catalana al BCNegra 2011, amb "Un riu de crims" fluint per allà. Cliqueu aquí per llegir-la.

També tenim:

Foto de Vicent Sanz.

Foto de Jordi Peñarroja. Alguns dels autors d' "Un riu de crims" després de l'acte.

Foto de Fede Cortés.

I alguna més a Encàrrec Especial.

Presentació "Un riu de crims" a Vall-de-roures

2011-01-31T10:17:00.000-08:00

"Un riu de crims": un carregador ple amb 24 bales

2011-01-29T08:24:00.000-08:00

Unes breus bios dels 24 autors que participen del recull Un riu de crims.

Teresa Bertran Torres
Amposta
Historiadora i màster en agricultura ecològica per la UB. És autora de les novel·les Terres de salabror, de la qual és editora, i de La missió secreta (Pagès editors), ambdues molt lligades al territori ebrenc, així com nombrosos relats curts publicats conjuntament amb altres escriptors ebrencs. Així mateix, ha guanyat el primer premi de narrativa curta Sant Jordi Ciutat d’Amposta amb la narració Simfonia de Paraules.

Olga Besolí
Jesús-Tortosa
Escriptora, guionista i actriu. Ha escrit la col·lecció de contes infantils il·lustrats Les Contalles de Muniatto de les Germanes Besolí (Onada Edicions). També és autora teatral i de guions cinematogràfics, destacant els guardonats Fins que la mort ens separi (I Premi de Teatre Amateur Terres de l’Ebre 2002), Lowra (Finalista al XI Concurs de guions de curtmetratges “Jornadas de cine Villa de la Almunia 2009”) i Pols de Roses (XXII Premis Miquelet – Premi Micalet de Teatre). En narrativa destaquen els relats breus El Viaje (XXXVI Premi de Contes “Ciudad de Tudela” – Premi Especial d’Integració 2010), L’avi Francesc (1er Accèssit XXVI Premi de Narrativa Cid i Mulet) i la participació en el llibre col·lectiu L'arbreda ebrenca (March Editors).

Txus Carbó Izquierdo
Horta de Sant Joan
Col·laborador usual en revistes o mitjans de comunicació, tractant temes d'immigració i solidaritat (revista de l'ONG SED), ensenyament (Lo Crestall, col·lectiu de mestres de la Terra Alta) o política (www.plataformahorta.org). En el camp de la ficció, compta amb un gran nombre de contes infantils encara inèdits i és un dels autors del recull L'arbreda ebrenca.

Baltasar Casanova Giner
La Cava
En solitari ha publicat els llibres Des de les quatre carreteres , ...històries del Delta, 1949-1999, Cercle en aigües tranquil·les (Premi Vila de Santa Bàrbara 1999) i El darrer llaüt del Delta; així com també ha signat amb Agustí Bertomeu Arri matxo, entra fora (2002) i Vocabulari de boca (2003). Altres certàmens en què ha estat reconegut són el Josep Cid i Mulet 1990, finalista amb I Pandora destapà la caixa; el Terra de Fang 1998, guanyador amb La dolça història de Cintín; i el Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental de Novel·la 2010, guanyador amb Salabror de riu. Així mateix, ha estat corrector d’estil de diversos llibres, col·labora en premsa comarcal i provincial, així com també en guions de programes de jazz.

Gerard Lluís Climent Garcia
Roquetes
De formació humanística. La seva joventut no li ha impedit de col·laborar en diverses revistes locals. El seu gust per l’escriptura i l’art en general l’han animat a obrir els blogs Brevis Coniuratione (http://brevisconiuratione.blogspot.com/, sobre temes històrics) i The Lost Underground Station (http://lostundergroundstationblog.blogspot.com/, més estrictament literari). De prosa imaginativa, perfila ser una ploma destacada de les futures lletres ebrenques.

Fede Cortés
Falset
Creador dels detectius Johnson & Johnson, uns germans detectius que viuen a la plaça de la Quartera de Falset i resolen casos amb el so de fons de la rumba del Gato Pérez; les seves aventures estan recollides a data d'avui en tres volums: De Tots Sants a les rebaixes de gener, La poesia no fa ombra i El català és un misteri poètic?. Ha rebut el Premi Priorat del Concurs Literari de Falset, apartat de prosa (1994) i poesia (2002), i el Premi Torre-Roja de Narrativa 1995 del Jocs Florals de Torroja del Priorat. Així mateix, també ha col·laborat en el llibre col·lectiu L'arbreda ebrenca i la revista La lluna en un cove (núm.19).

Glòria Fandos Gracia
Tortosa
Ha publicat sis reculls de poesia, dos de relats (el darrer, La Sirena de l’Ebre), una biografia (Lo Nostre Teixidor) i una novel·la curta. Ha rebut reconeixements, com ara el Frater d’article d’opinió; en narrativa, el Sant Jordi d’Ulldecona, i el Cid i Mulet de Jesús; guanyadora en poesia del Premi Internacional Fèile Filiochta (Dublín, Irlanda), del Grup Luz de Luna, de la Menció d’Honor de Ca l’Avi i quatre vegades del Premi de Poesia Grup de Dones del Vendrell. És col·laboradora en la premsa local i comarcal i al Canal TE. Presidenta del grup “Poetes de l’Ebre” i membre del Club dels Poetes Desconeguts d'Els Matins de TV3. Creadora de “Poesia Per la Pau” a Ràdio Ràpita. El músic ampostí Tomàs Simon Plazas ha posat melodia a tres dels seus poemes. Ha realitzat els pregons de Festa Major de Samper de Calanda, poble nadiu, i el de Sant Llàtzer.

Juanma Garcia
Roquetes
Sadolla la necessitat d’escriure fins que passa al paper prenent part de la primera antologia de blogs en català La catosfera literària 08. Més tard participa en l’Ebre Blook: Relats d’aigua dolça, també aquell any tasta el món del relat de terror, aportant alguns microrelats al recull de Relats curts de terror, i s’afegeix a l’antologia homenatge d’Octavi Serret, Premi Nacional de Cultura 2009, Octavi Serret: De Vall-de-roures al món . El 2010 col·labora en el recull de relats curts L'arbreda ebrenca, i fa una incursió en el món de la novel·la prenent part de la primera novel·la col·lectiva en català Il·lusions i incerteses.

Isidre Garrido
Arnes
Amant del gènere negre, ha participat amb sengles novel·les policíaques en les edicions de 2009 i 2010 del premi L’H Confidencial; com s'ha pogut comprovar a la premsa quotidiana, no en va ser-ne el guanyador, fet que no desmereix per a res la seva obra. La narració del present recull és la seva primera obra publicada.

Ma Lluïsa Gascon i Prades
Vall-de-roures
Ha publicat el conte La troballa (Editorial Bruño). Així mateix, ha participat en diversos reculls amb altres autors: Ebre blook, relats d’aigua dolça; Octavi Serret: de Vall-de-roures al món; Galeria Ebrenca; Versos de tardor; Totes les sortides dignes; Il·lusions i incerteses; L’arbreda ebrenca i ha publicat en la revista La Lluna en un Cove (núm. 19). En el camp dels premis literaris, ha obtingut reconeixement a les edicions de Contes i Relats de la Ràdio del Bisbat de Girona dels anys 1993-1994; Jocs Florals de Malgrat de Mar dels anys 1993, 1995, 1996, 1997, 1998, 2001, i Certamen de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Barcelona dels anys 1998 i 2002.

Juan Carlos Gil
Vall-de-roures
Ha participat en recopilacions de contes com Ebre blook, L'arbreda ebrenca o Madera de blog, així com també en la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses. Va ser finalista del primer certamen de relats curts del diari Heraldo de Aragón amb motiu de la diada de Sant Jordi, patró de la Comunitat d'Aragó.

Josep Gironès Descarrega
La Fatarella
Com a llibres publicats, compta amb Fets, anècdotes i contalles de la Fatarella, Vila-seca...; De viu en viu; Paratges d’encís i gent de bona mena; L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona; L’arquitectura àuria dels templers; La cuina més senzilla d’una dona del terròs; Planys de figuera blanca; Via verda de la Terra Alta i Via verda del Baix Ebre; El Catllar: vivències personals; La cabana; Cròniques de morts, vius i delicats; El major tresor i Viure sense el meu fill. Ha estat guardonat en els premis Rovira i Virgili de Memòries, biografies i autobiografies 2005, Vila d’Ascó 2007 i Sant Carles Borromeu 2008.

Josep Igual
Benicarló
Des dels fonaments de la poesia i el dietarisme ha bastit una obra que també ha conreat la narrativa i el periodisme. Entre els seus darrers títols podem destacar Torn de nit, Faules mamíferes, Quaderns deltaics, Fugida en cercles i No és el que sembla.

Montserrat Medalla
Blanes
Ha participat en nombrosos reculls: L’arbreda ebrenca; Hojas de otoño, poemas en la red; Micro-relats de terror; 365 contes; és una de les autores de la novel·la col·lectiva Il·lusions i incerteses; Garbuix de contes de l’Associació de Relataires en Català. Pel que fa als reconeixements, quedà finalista del premi Joaquim Ruyra – Premis Recull de Blanes, amb Dones de vidre i altres relats; guanyà el primer premi al certamen Dona Més Dona amb Dues paraules i un apòstrof; el primer premi al certamen convocat per Relatsencatala.com, amb Demà t’ho explico, que tinc son; també ha obtingut el segon premi del certamen Peregrinas por el Camino de Santiago amb Mi propio camino.

Andreu Palatsí
Benicarló
Després de trenta anys recollint experiències, Andreu Palatsí debuta en la publicació impresa amb el present recull, amb un cru relat en què combina la cerca de l'essència d'un mateix amb el més pur sang i fetge criminal. Abans, des de fa temps, administra el bloc literari Aïllat i llunyà (http://aillatillunya.blogspot.com/) on té penjada nombrosa obra pròpia. Actualment, treballa en la que serà la seva primera novel·la encara sense títol.

Jordi Peñarroja
Barcelona
En narrativa, ha publicat el llibre de relats El jardí de les tortugues, la novel·la històrica El President a París – ambdues a l'editorial Llibres de l’Índex– i la sàtira La Pàtria Sepulcral. És autor de dos llibres de viatges a través del temps: Barcelona: sentir l’Onze de Setembre – vol.1 i Edificis viatgers de Barcelona, i de la biografia de Narcís Monturiol, ICTINEUS – totes tres amb l'editorial Llibres de l’Índex–; aquesta darrera obra fou precedida per la juvenil Aventures, invents i navegacions d’en Narcís Monturiol. També ha escrit l’article “Fotografia” a la Gran Enciclopèdia Catalana i tres capítols de Museus Singulars de Catalunya.

Jordi Pijoan-López
Tortosa
Junt amb el seu amic Manel Barrera, ha publicat les novel·les negres Tu no m’estimes i la seva seqüela Sang Culé, finalista aquesta darrera dels Premis Brigada 21 a la Millor Novel·la en Català Editada el 2009; ja en solitari, també compta amb el recull de contes Mitja dotzena d'ous. Així mateix, és un dels disset autors que integren Crim.cat, on es recullen els principals creadors de gènere negre i en català, i ha col·laborat en reculls d’autors de les Terres de l'Ebre, com per exemple El riu que parla , Galeria ebrenca i L'arbreda ebrenca. Ha obtingut reconeixements en la narrativa curta, sent guanyador del III Concurs de Conte JoEscric.com amb Una combinació prohibida i finalista al I Concurs Literari d’Humor Negre amb Psicofonia per a principiants. Així mateix, ha estat finalista a les edicions del concurs de contes hiperbreus El Basar de 2005 i 2006 amb les obres Crua Realitat i Sotjada.

Joan Roca
Deltebre
La primera incursió literària va ser amb una sèrie de contes curts que es van publicar a la revista I per què? que editava la Casa de Cultura de l'Ajuntament de Deltebre a finals dels 90. L'any 2001 va guanyar un dels premis literaris Terra de Fang amb l'obra Diabolus o l'estrany cas del senyor Heribert Borromell. La música ocupa gran part del seu temps i també ha escrit cançons per als grups d’on ha format part: primer amb Boira i, actualment, amb Juno. L'obra aportada al present recull suposa la seva primera aventura dins del gènere negre.

Alfred Sala
Barcelona
Ha traduït més de 200 àlbums de còmics (Lucky Luke, Eric Castel, Blake & Mortimer, Blueberry, Carlitos, Garfield, Astèrix...) i ha publicat diversos contes a Cavall Fort, així com també ha participat en els reculls Galeria ebrenca i L'arbreda ebrenca. Ha obtingut nombrosos reconeixements: Finalista al Premi Ferran Canyameres amb el relat Ègara, 146 dC, publicat al Diari de Terrassa, guanyador del Premi de Poesia Francesc Candel amb La talla i el sepulcre, finalista del Premi de Relats Breus “Ciutat de Peníscola” amb L’espàrring, guanyador del Premi de Narracions Breus del Port d'Aiguadolç de Sitges amb La Fusta Negra, finalista del Concurs de Contes Eròtics de Vilanova i la Geltrú amb Estimada Marta i guanyador en una altra edició amb El menovell de sor Alba, guanyador del Premi Ciutat d'Alaior amb la novel·la juvenil Immersió a la prehistòria!, finalista del Premi Miasma de Relats de Terror amb La pilota blava i guanyador en una altra edició amb Jo, el vampir.

Vicent Sanz
Traiguera
Ha publicat el llibre de narracions Cròniques perdudes i la novel·la Partida, a més d’altres relats en llibres col·lectius. Ha guanyat el VII Premi de Contes Alambor amb Olives trencades i timó, el I Premi a la Creació Virtual UOC amb Begudes refrescants i la XX Mostra Literària del Maresme amb El tren de la platja. Manté, entre altres, els blocs Ilercavònia (http://ilercavonia.wordpress.com/) d'opinió sobre les comarques centrals dels Països Catalans, i Triticària (http://vicentsanz.wordpress.com/), de literatura.

Rosa Sarró i Combalía
Arnes
Des de sempre ha practicat la poesia, comptant amb nombrosa obra que encara resta inèdita. També ha escrit el conte juvenil Thur i els gnoms, pendent de publicar. La narració del present recull és la seva primera obra impresa.

Emigdi Subirats
Campredó
A banda d'escriptor, també és investigador literari. Ha publicat quatre novel·les, dos llibres d'història i diverses biografies. Dirigeix el programa radiofònic Lletres Ebrenques a l'emissora Antena Caro.

Ester Suñé Cugat
La Fatarella
Ha publicat els relats L’aprenent i El llorer, dintre de reculls d’autors ebrencs, i el llibre de poesia Esperit de llima, publicat per Editorial Andorra. Ha rebut diversos premis de narrativa, entre els quals destaca l’accèssit concedit per l’Òmnium Cultural del Baix Camp, amb el conte Memòries del passat; el Premi de narrativa Artesa de Segre amb el conte Qüestió d’incontinència; el Premi Llibresebrencs.org de Relats Curts a Internet Per a Joves Ebrencs. Pel que fa a poesia, ha rebut l'accèssit concedit per l’Ajuntament de Centelles amb el recull Trajectòries anhelades durant el Sant Jordi de 2008.

Jesús M. Tibau
Cornudella de Montsant - Tortosa
Si aquest és un llibre de gènere negre, no perdeu el temps pensant si Tibau n'és el culpable. Salta a la vista la seva innocència quan afirma que intenta viure del qüento. Especialitzat en narrativa breu, Cossetània està a punt de publicar el seu cinquè recull de contes, I un cop de vent els despentina, després de Tens un racó dalt del món, Postres de músic, El vertigen del trapezista i Una sortida digna. També ha publicat el poemari A la barana dels teus dits. És coneguda la seva tasca com a blocaire a Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) i com a presentador i guionista del programa homònim a Canal 21.

"Un riu de crims" a el BCNegra 2011

2011-01-29T07:19:00.000-08:00

Jordi Pijoan-López, compilador i un dels autors d'"Un riu de crims", presentarà aquest recull dijous 3 de febrer. Dessota més informació:

"Un riu de crims", recull de gènere negre i criminal al voltant de l'Ebre

2011-01-29T05:24:00.000-08:00

Va ser arran de la 1ª Trobada del Gènere Negre del Matarranya que l'Octavi Serret va proposar al Jordi Pijoan-López que fes de compilador d'un recull de gènere negre. Això fou cap a febrer del 2010, però la feina era molta i certament calia antelació. Perquè si bé l'Octavi tenia per la mà això de fer convocatòries d'autors per fer reculls literaris amb autors vinculats a les Terres de l'Ebre i la seva llibreria, encara mai s'havia plantejat amb les restriccions de cenyir-se a un únic gènere o temàtica, en aquest cas "el negre i criminal".

Potser allò de bucòlic que tenia el territori de les Terres de l'Ebre, que en els darrers anys ha inspirat molta literatura de qualitat, però absolutament "blanca", o "grisa" com a molt quan una vegada i altra es parlava de "la Guerra", havia de complicar més la cosa. Mostra d'això és l'escassa projecció que la literatura de gènere negre ha tingut en aquest territori català. Així fou que "servidor" no les tenia totes en absolut que la cosa tirés endavant.

Vam convocar autors per internet arreu, a les fires literàries de Jesús i Móra, a la trobada d'autors que a l'agost va celebrar en Serret a Fontdespatla... i finalment vam reclutar una banda de 24 escriptors -majorment de les Terres de l'Ebre, però també d'arreu el domini de la llengua- que han violat la llei en els seus relats i un editor excel·lent que va creure en nosaltres, en Cisco de March Editor.

Finalment, el producte és un excel·lent volum de més de 400 pàgines en tapa dura, prologat per l'Àlex Martín Escribà. Un recull novedós a les Terres de l'Ebre, però que s'integra plenament en la tradició de gènere negre als Països Catalans.

Memòria històrica: El fitxatge de Di Stefano per part del Madrid

2011-01-06T05:34:00.000-08:00

Si avui en dia poguessin, aquesta colla de f**** de p*** ens farien el mateix amb Messi.

Un article molt interessant de La Jornada (http://lajornada.cat/)

La jugada bruta que va canviar la història, la mà franquista en el Cas Di Stefano

06/01/2011 Per Jordi Calls

Ens situem al 1953, en un país en plena dictadura franquista on el FC Barcelona liderat per Laszi Kubala estava vivint una època plena d’èxits. Era l’equip conegut com “El Barça de les 5 copes”. La tuberculosi de l’hongarès va fer que el club li busqués un substitut, un tal Alfredo Di Stefano, i tot i que Kubala es va recuperar abans d’hora, el club el va fitxar. Els dos formaven una parella letal però la dictadura franquista va fer mans i mànigues per emportar-se l’argentí a l’equip de la capital, que s’acabaria convertint en el líder d’aquell Madrid que guanyaria 5 Copes d’Europa consecutives. Una jugada bruta que, sens dubte, va canviar la història.

El juny del 1950 marcaria un punt d’inflexió en la història del FC Barcelona, i és que gràcies a les gestions de Josep Samitier el club va incorporar a la seva plantilla a Laszi Kubala, un dels grans artífexs dels anys d’èxits que vindrien. No va poder debutar amb el conjunt blaugrana fins la temporada següent, però ho va fer de forma magistral ja que va conduir el club a realitzar un dels millors exercicis de la seva història. Aquella temporada 1951-1952 l’equip va guanyar la lliga, la Copa, la Copa Llatina, la Copa Eva Duarte (l’actual Supercopa) i la Copa Martini. Aquell conjunt conegut com “el Barça de les 5 copes” va fer que el camp de Les Corts es quedés petit i és que l’hongarès va ser tot un fenomen a la capital catalana.Durant la tardor de 1952 li van diagnosticar una tubercolosis, de la qual es va recuperar molt més ràpid del que els metges es pensaven. Tot i així, el club ja l’hi havia buscat un substitut, un argentí que llavors no era gaire conegut. El mateix Josep Samitier es va fixar amb ell el març del 1952, quan va disputar un partit contra el Real Madrid, amb el seu equip, el Millonarios de Bogotà, i va començar a moure fils. Amb tot, Kubala va tornar als terrenys de joc el febrer del 1953 i va ajudar a l’equip a revalidar el títol de lliga. Aquella temporada 1952-1953 també guanyarien la Copa, la Copa Eva Duarte i la Copa Martini. No van poder tornar a fer un quintet ja que la Federació Espanyola va decidir que la Copa Llatina la jugués el València.

El club portava dos anys guanyant molts títols i el número de socis va incrementar d’una manera espectacular, es va arribar als 30.000, fet que va fer pensar als dirigents del club a construir un nou camp. Però abans de tirar endavant aquest projecte, l’estiu del 1953, el club va fitxar Alfredo Di Stefano, l’argentí que Josep Samitier tenia en cartera. Llavors ja era un dels millors jugadors del moment. El fitxatge va causar molta expectació i, sobretot, molta il·lusió als aficionats culers, i més, tenint en compte que en el primer i únic partit en que va jugar amb el conjunt blaugrana, juntament amb Kubala, va realitzar un partit magnífic i van golejar el conjunt brasiler del Vasco de Gama per 6-2. Realment formaven una parella imparable i, l’argentí era el complement perfecte per l’hongarès per continuar així amb l’època gloriosa del conjunt català.

El fitxatge es trunca, la jugada bruta de la història

Josep Samitier, l’etern capità blaugrana i llavors secretari tècnic, va arribar a un acord amb el jugador i, l’advocat català Ramon Trias Fargas va negociar amb River Plate – el club que tenia els drets – i amb Millonarios -l’equip en el que jugava l’argentí- per tal de fitxar-lo. Amb el jugador el club s’hi va posar d’acord de seguida i ,fins i tot, el 24 de Juliol del 1953, quan ja havia aterrat a Barcelona i abans que comencessin els problemes, el mateix Di Stefano va declarar al diari Marca: “Jo vull jugar amb el Barcelona, per això he vingut”. Amb el club que tenia el transfer del jugador, River, també s’hi van posar d’acord de seguida, però amb el Millonarios de Colòmbia, les coses es van començar a truncar, i més, quan el govern franquista hi va posar cullerada. Tot i que el Barça va pagar els drets del jugador a l’equip de Buenos Aires, va cometre un greu error: no cedir a les pretensions econòmiques del Millonarios ( 2 milions de pessetes) i no preveure a temps la reacció del règim franquista, clarament favorable als interessos del Real Madrid. El fet és que el president blaugrana, Enric Martí Carreto, va rebre pressions i amenaces del règim autoritari perquè deixés fitxar l’argenti per l’equip blanc. Carreto era un empresari català del tèxtil i ,tenint en compte les circumstàncies del règim, va haver de cedir a les seves pretensions per no tenir “problemes majors”.

La mà de Santiago Bernabéu, el llavors president del Real Madrid i militar durant la guerra civil amb el bàndol colpista, també va ser important ja que va ser l’encarregat de viatjar a Barcelona i intentar convèncer a Di Stefano perquè fitxés pel club blanc. Precisament, i arribats a aquest punt, cal destacar que en el llibre “Santiago Bernabéu, el presidente” de Julián García Candau, s’aporten testimonis personals de l’època que reconeixen obertament que “el règim franquista no podia consentir que Di Stefano i Kubala juguessin junts en el FC Barcelona”. A més hi ha una carta de Ramon Trias Fargas – la persona que va negociar amb River Plate- dirigida a Enric Martí Carreto, que demostra clarament que el president blaugrana va actuar com va actuar perquè va rebre amenaces: “Me consta ahora que si a lo largo de todo aquel asunto actuó Vd. como lo hizo fue únicamente con miras a la prosperidad del Club de Fútbol Barcelona y sin consideraciones que no fueran altruistas, al extremo que no vaciló en tomar decisiones que sabía habían de perjudicarle personalmente.”

Un règim peculiar i oportunista.

Tot i que la FIFA donava la raó al Barça i l’argentí ja s’havia incorporat a l’equip català, la Federació Espanyola pressionada per la dictadura franquista i pel Real Madrid va retenir la fitxa del jugador, impedint així que Di Stefano pogués debutar oficialment amb l’equip català. Aquesta situació es va mantenir durant tres mesos fins que la “Delegación Nacional de Educación Física y Deportes” va dictar una sentència que afirmava que els clubs ja no podien fitxar jugadors estrangers. Amb aquesta decisió el règim pretenia que un cop acabés la cessió de Di Stefano al Millonarios, el 14 d’Octubre del 1954, el club català no el pogués fitxar. Més endavant es farien enrere i afirmarien que aquesta sentència no afectava Di Stefano. Però la cosa no va quedar aquí, i és que el 15 de setembre, la Federació Espanyola, representada per Moscardó, un General militar franquista, va decidir que l’argentí jugaria dues temporades amb el Madrid i dues temporades amb el Barça. La salomònica decisió va fer que el president blaugrana, Enric Martí Carreto, pressionat per la massa social que ja veia el jugador amb la samarreta blaugrana i, sobretot, pressionat, i amenaçat pel règim, dimitís i “regalés” a l’argentí al conjunt blanc. Com hem dit anteriorment, aquell govern autoritari i antidemocràtic no podia permetre que els millors jugadors de futbol del moment juguessin en el club que representava un poble i un sentiment que portaven anys intentant eliminar. Se’n van sortir, i Carreto, davant l’amenaça d’aquells, que per aconseguir els seus objectius utilitzaven els mètodes que fessin falta, va haver de cedir. Sens dubte, però, aquella jugada bruta i llefiscosa va canviar la història del futbol.

Què hagués passat si unes mans tacades d’imposició no s’haguessin emportat a Di Stefano cap a la capital d’Espanya? Què hagués passat si haguessin jugat juntes dues llegendes del futbol com Kubala i Di Stefano? Això no ho sabrem mai, però el que si podem dir és que després d’aquell “fitxatge forçat”, l’equip blanc va guanyar cinc Copes d’Europa consecutives, curiosament, liderat indiscutiblement per aquell jugador que hauria d’haver sigut blaugrana.

- Realment és molt trist que una dictadura feixista i autoritària, a part de destrossar un país durant més de 40 anys, també posés la seva mà bruta i tacada de sang en assumptes merament esportius per tal de trepitjar als “enemics” i fer gran l’equip del règim mitjançant l’amenaça i la coacció. Veritablement creieu que les cinc Copes d’Europa que va guanyar el Real Madrid els anys següents són legítimes?

Extret de: http://lajornada.cat/2011/01/06/la-jugada-bruta-que-va-canviar-la-historia-la-ma-franquista-en-el-cas-di-stefano/

Laporta a la trama Gürtel segons "Interviu"

2011-01-05T04:20:00.000-08:00

Buscan millones de Laporta en Suiza

La Justicia investiga si el ex presidente del Barça y diputado catalán desvió dinero con ayuda del banquero de la trama ‘Gürtel’

Fecha: 03/01/2011 - Daniel Montero

El dinero no tiene color político, y el que va a parar a opacas cuentas en Suiza, mucho menos. Arturo Gianfranco Fasana movía los millones de Francisco Correa y su trama de corrupción montada alrededor del Partido Popular y, según una investigación abierta en España, también está detrás de una sociedad relacionada con el ex presidente del FC Barcelona y recién elegido diputado independentista Joan Laporta.

La noche del 28 de noviembre Joan Laporta logró algo histórico. Su nuevo partido, Solidaritat per la Independència (SI), obtuvo cuatro diputados en las elecciones catalanas. Con el 3,29 por ciento de los votos, las urnas garantizaron al ex presidente del Barça una silla en el Parlamento autónomo. Pero el resultado de las elecciones tuvo también otra consecuencia. El acta de diputado blinda desde aquel día a Laporta frente a posibles investigaciones judiciales. O, al menos, impone una traba necesaria. Para investigar al ex magnate del fútbol, policía y fiscales tendrían que pedir permiso –y de forma oficial– al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña. Adiós al efecto sorpresa. En teoría, la medida parece accesoria; un hecho sin importancia que afecta a los 135 miembros del Parlament, si no fuera porque la Justicia sigue los pasos de Laporta desde hace meses, ante la sospecha de que desvió cantidades millonarias a Suiza por medio del contable de la trama Gürtel, Arturo Gianfranco Fasana.

El núcleo de las sospechas, según ha podido saber esta revista, se centra en una supuesta constructora llamada Oleseta SA, que fue creada en 1990 y con 2,8 millones de euros de capital social. Sobre el papel, la empresa aparece administrada por Antonio Miró-Sans Calcells, también abogado y sobrino de Francesc Miró-Sans, que fue presidente del Barça entre 1953 y 1961. La información de Oleseta en el Registro Mercantil arroja un nombre ya conocido para los expertos españoles en delincuencia financiera. Entre julio de 2005 y septiembre de 2009, la empresa estuvo controlada también de forma conjunta por Arturo Gianfranco Fasana, el gestor financiero suizo que administraba más de veinte millones de euros para los principales acusados en el caso Gürtel, de corrupción política vinculada al PP.

Extret de: http://www.interviu.es/reportajes/articulos/buscan-millones-de-laporta-en-suiza

Maneta d'or al millor porter

2010-12-20T02:12:00.000-08:00

Oi que sembla que parli d'un partit que fa poc que es va jugar i que... no recordo ara el resultat!

La ironia de la realitat és terrible!

Les escoles de futbol d'Aspire i Football Dreams

2010-12-14T08:10:00.000-08:00

Un bon article, que dóna una versió massa "amable" potser de les bondats de les escoles de futbol, però que també explica coses interessants sobre el futbol al Tercer Món i també d'altres vinculades amb noms que sonen de l'acord del Barça amb la Qatar Foundation.

Paga la pena llegir-lo.

El futbol, un salvavides a l’Àfrica

Per David Planella 05/10/2010

REPORTATGE ESPECIAL ASPIRE FOOTBALL DREAMS

A l’Àfrica són molts els nens que veuen el futbol com una bona oportunitat per refer la seva vida. Des de fa quatre anys, l’acadèmia d’origen català Aspire Football Dreams s’ha convertit en el somni dels joves futbolistes africans que, captivats pels seus ídols, volen marxar a Europa, firmar un contracte professional i triomfar fent el que de veritat els agrada.

Un aparcament de cotxes de la seva Abiyan natal va ser el seu primer terreny de joc. Quan tenia onze anys, els seus pares van perdre la feina i el van enviar a viure amb el seu oncle a França, on va començar a jugar a futbol amb un equip d’un barri baix de París: el Levallois. Gràcies a aquest club, amb el qual va firmar el seu primer contracte professional, va créixer ràpidament com a futbolista i com a persona, fins al punt que diversos equips de la primera divisió francesa es van fixar en ell. Una greu lesió, que el va deixar de baixa durant força mesos, va estar a punt d’amargar-li el futur, però això no va frenar el Le Mans a l’hora d’apostar pel seu fitxatge. A partir d’aquí, la seva trajectòria futbolística va créixer frenèticament i, actualment, ja és el setè màxim golejador de la història del Chelsea anglès.

És la petita història d’un dels millors davanters del moment: l’ivorià Didier Drogba. I com ell, una llarga llista de jugadors africans que han fet fortuna a Europa gràcies a una simple pilota. Tots han demostrat que, per a un africà, canviar de vida és possible.

A l’Àfrica, la passió futbolística cada vegada és més gran i, des de ben petits, els nens africans somien poder imitar els seus ídols. Tenen al cap anar a Europa, firmar un contracte amb un club professional i allunyar-se, d’aquesta manera, de la pobresa que viuen dia a dia. Molts marxen al vell continent enganyats per representants de jugadors falsos que es dediquen al tràfic de nens futbolistes. Així, molt sovint els joves africans són víctimes de l’especulació d’aquests agents que envien les hipotètiques promeses africanes a entrenar-se a camps d’entrenament o campionats regionals europeus –la majoria situats a Romania, Albània, Xipre o Malta– per, posteriorment, poder treure’n beneficis venent-los a clubs professionals o semiprofessionals, que, a vegades, també s’aprofiten d’ells. És el cas, per exemple, d’un dels equips més grans de la història del futbol europeu: l’Ajax d’Amsterdam holandès, que, fa quatre anys, va ser multat per haver pagat als seus jugadors africans un sou que no arribava al salari mínim establert.

Malgrat tot, des de fa quatre anys tenen una nova il·lusió: l’Aspire Football Dreams, l’acadèmia de joves futbolistes més gran del món. Es tracta d’un projecte molt ambiciós que té com a principals objectius trobar i desenvolupar el talent esportiu dels nens dels països més desfavorits. Amb aquesta intenció, l’Aspire aconsegueix millorar les vides i les situacions, tant socials com econòmiques, dels joves africans, que en el millor de tots els casos podrien acabar fent carrera a Europa, convertits en vertaders futbolistes professionals. El projecte se centra a l’Àfrica, però també s’ha endinsat en diversos països d’Àsia i l’Amèrica del Sud.

La primera pedra del projecte, catalana

El més sorprenent de tot plegat és que l’acadèmia té un origen català. L’arquitecte del projecte és l’exdirector del futbol base del FC Barcelona Josep Colomer, el qual, basant-se en el famós concurs televisiu Operación triunfo, va tenir la idea de viatjar a l’Àfrica a la recerca de joves talents futbolístics. Colomer ho va plantejar a Sandro Rosell, que a través de la seva empresa, Bonus Sport Marketing (BSM), es va posar en contacte amb el govern de Qatar, el qual ja tenia en funcionament l’Aspire, una acadèmia d’alt rendiment esportiu amb seu a Doha. L’objectiu principal del govern qatarià no és altre que incorporar a la seva selecció nacional joves jugadors d’alta qualitat que facin pujar el nivell del país. Tot plegat, amb el mundial 2022 a la vista. I és que Qatar ha presentat candidatura per organitzar-lo amb la intenció de poder fer-hi un bon paper.

BSM i el govern de Qatar es van posar d’acord i van crear l’Aspire Football Dreams, un projecte que també té el suport dels programes d’educació de la Unió Europea i la col·laboració de la marca de roba esportiva Nike, que regala a tots els països que visiten tot tipus de material esportiu, des de samarretes, pantalons i mitjons fins a pitralls d’escalfament i pilotes de cuir.

Així, cada any diversos entrenadors de l’Aspire, entre els quals destaca, sobretot, l’exseleccionador català Pere Gratacòs, viatgen a l’Àfrica amb l’objectiu d’emportar-se els millors jugadors. Un cop allà comencen la ruta per diversos països. País per país recorren ciutats i pobles organitzant partits de no més de 25 minuts, per seleccionar els jugadors que veuen que destaquen per sobre de la resta. A cada país en seleccionen 50, els quals juguen junts un partit final, normalment a l’estadi més important de la capital del país en qüestió. Després del partit, els entrenadors han d’escollir els tres millors jugadors que viatjaran a Qatar per entrar a l’acadèmia central de l’Aspire. La resta majoritàriament són enviats al Senegal, on l’acadèmia té una segona seu. Lògicament, no gaudeixen de tants privilegis com a Doha, però els jugadors que hi van també estan tot el dia junts i surten de l’acadèmia igual o més ben preparats.

El primer any del projecte només van recórrer set països (Senegal, Ghana, Nigèria, Kenya, Camerun, Sud-àfrica i Costa d’Ivori), però a mesura que van anar avançant, el projecte es va anar fent més gran, fins al punt que aquest any, en la seva quarta edició, ja són quinze els països que exploraran els tècnics de l’Aspire.

Entre ells hi ha Gerard Zaragoza. Exseleccionador català de categories inferiors, es va incorporar al projecte l’any passat per mitjà del mateix Colomer, amb qui ja havia col·laborat anteriorment. Forma part del grup d’entrenadors que duen a terme la primera part de la recerca i, per tant, ha viscut en primera persona els últims càstings i, consegüentment, la dura situació en la qual es troben la majoria de nens africans. “A l’Àfrica ens hi hem trobat de tot. Anem a països molt poc desenvolupats que no tenen, en cap cas, una lliga de futbol professional. Hi ha molts jugadors que juguen descalços o amb xancletes d’anar al riu i, fins i tot, n’hi ha que s’han de deixar les botes entre ells i jugar amb una de sola”, destaca. Això sí, Zaragoza assegura que, malgrat la seva situació, els nens africans es troben en unes condicions físiques impecables: “Tenen unes condicions físiques impressionants. Si ens fixem en les categories, per exemple, els jugadors que estan en edat infantil podrien jugar perfectament en qualsevol divisió d’honor de cadets catalana. Físicament i tècnicament són excel·lents, només els falta treballar l’aspecte tàctic i per això hi som nosaltres.”

Una oportunitat gairebé única

L’Aspire ha creat il·lusió a l’Àfrica i, en el dia d’avui, ja és tota una referència. De fet, és l’única esperança que tenen moltes famílies per poder sortir de la pobresa i refer les seves vides. “Si un nen és escollit no només recondueix la seva vida, sinó que, a la vegada, també salva tots els seus germans, cosins, pares, oncles i la meitat del seu barri”, assegura el tècnic. Tant a l’acadèmia del Qatar com a la del Senegal, els joves talents ho tenen tot pagat: l’estada, els àpats diaris, l’educació i, evidentment, els entrenaments. La rutina que segueixen els nens cada dia és la mateixa: es lleven a les set del matí, fan el primer entrenament, dinen, tornen a entrenar-se a dos quarts de quatre de la tarda, a les sis van a classe, sopen, tenen una hora lliure i van a dormir. El ritme és frenètic i arriben a entrenar-se sis dies a la setmana, més que alguns futbolistes europeus actuals.

D’aquesta manera –i conscients de la gran oportunitat que tenen al davant–, els joves africans amants del futbol fan tot el que poden per poder assistir als càstings que es fan al seu país. “Si han de caminar durant tota la nit, ho fan”, assegura Zaragoza, que hi afegeix que a l’Àfrica molts nens viuen pel futbol: “Com que no tenen res més, el futbol és el més fàcil per a ells: posen dues porteries, fetes amb dos pals o dues pedres, i ja poden jugar un partit. Només tenen això i la televisió, on també tot el dia retransmeten partits de futbol. A través de la tele els arriba tot el màrqueting d’Europa i això els encanta. Allà és una bogeria.”

Aspire, igual que la televisió, també acosta el tipus de futbol europeu als nens africans a través dels seus entrenadors, els quals són rebuts a tots els països on van com si fossin autèntics herois: “Ens tenen com si fóssim gairebé els seus pares. Tot el que necessiten ens ho diuen”, explica Zaragoza.

Més que una acadèmia futbolística

D’altra banda, el programa de l’Aspire també inclou el desenvolupament social i la formació educativa dels nens. En aquest sentit, Zaragoza destaca que “hi ha moltes persones que estan pendents d’ells, que estan tot el dia al seu costat. A més d’entrenadors i professors, cada equip té una persona que és com un pare o una mare, com un assistent social que fins i tot dorm amb ells a l’acadèmia. No es poden sentir sols, ja que estan tot el dia acompanyats”. En aquest sentit, també cal destacar la figura del president de l’acadèmia, el també català Jordi Rovira, que cada dia, sense excepció, parla amb els professors, amb els entrenadors i amb els assistents per saber si tot funciona correctament i si algun nen en concret té algun problema particular que s’hagi de resoldre.

A l’acadèmia hi conviuen jugadors procedents de tota l’Àfrica i, fins i tot, d’Àsia i l’Amèrica del Sud, de manera que, vist des de fora, la barreja de cultures i d’idiomes pot semblar difícil de sostenir. Tot i això, Zaragoza hi treu importància: “Tots els jugadors es relacionen molt bé. Una meitat parla francès i l’altra anglès. Al Senegal pràcticament tots acaben parlant francès i l’anglès l’estudien a fons quan entren a l’acadèmia.” Quant al teòric xoc de cultures, el tècnic català creu que “s’ha de tenir en compte que pràcticament tots són musulmans i que molt pocs són cristians”, però deixa molt clar que “sens dubte, la seva principal cultura és el futbol i, en aquest cas, estan tots units”.

El primer pas cap a la internacionalització

Tot i que no és gaire habitual que els equips de l’Aspire viatgin a Europa a jugar partits, sí que, des de l’any passat, fan una excepció. Per setmana santa, participen en el MIC, el mundialet internacional de futbol base de la Costa Brava. D’aquesta manera, Europa té l’oportunitat d’observar de ben a prop vertaderes promeses del futbol mundial. Tant és així que en l’última edició del torneig, l’Aspire Football Dreams es va proclamar campió de la categoria cadet i un dels seus futbolistes va ser escollit millor jugador de la competició. Va ser, precisament, una de les promeses que va descobrir Gerard Zaragoza: Abdoulaye Sanogo. Coincidència o no, és un dels jugadors que Zaragoza més recorda: “Quan fèiem la selecció de jugadors a Mali, em va sorprendre especialment un dels futbolistes que jugava amb xancletes. Hi vaig anar a parlar i li vaig preguntar què estudiava. Em va contestar que no feia res, que ell seria futbolista.”

Un futur incert

Malauradament, però, el futur de l’Aspire Football Dreams és molt incert. De fet, depèn principalment de dos factors. D’una banda, del president del FC Barcelona, Sandro Rosell, que va prometre que si guanyava les eleccions es vendria l’empresa i, per tant, l’acord amb el govern de Qatar podria quedar en suspens. D’altra banda, de la FIFA, que al proper mes de desembre anunciarà el nom del país organitzador del mundial del 2022 i si Qatar no surt escollit és molt probable que el govern del país deixi de col·laborar en el projecte, ja que a hores d’ara està fent una despesa molt important amb l’objectiu d’aconseguir disputar el mundial. És per això que si Qatar no l’organitza, el projecte de l’Aspire segurament no tirarà endavant i, a conseqüència d’això, alguns nois podrien veure truncat el seu futur futbolístic.

Passi el que passi, el que és indiscutible és que l’Aspire ha obert una escletxa per a l’esperança a l’Àfrica, ja que, si bé és cert que és difícil entrar-hi, sí que posa les coses molt més fàcils als milers i milers de nens d’arreu del territori africà que, actualment, viuen instal·lats en la misèria. I és que, per a un nen africà, entrar a l’acadèmia és com si li toqués la loteria.

Extret de: http://lajornada.cat/2010/10/05/el-futbol-un-salvavides-a-lafrica/

L'acord amb Qatar Foundation: explicacions de Sandro Rosell

2010-12-14T07:39:00.000-08:00

Sandro Rosell defensa la "necessitat urgent" de l'acord de patrocini amb la Fundació Qatar

14/12/2010

El Barça i la Fundació Qatar van escenificar aquest dilluns l'acord de patrocini pel qual el club blaugrana ingressarà uns 165 milions d'euros durant els pròxims cinc anys. El president del Barça, Sandro Rosell, va defensar la decisió presa per "la necessitat urgent" de trobar noves vies d'ingressos per fer front al deute que arrossega el club. Rosell va destacar el "caràcter solidari" de la Fundació Qatar i va explicar que encara no hi ha una solució definitiva per "compaginar la presència" d'Unicef i la fundació a l'espai físic de la samarreta del Barça.

El president del Barcelona, Sandro Rosell, va insistir que el contracte de patrocini de la samarreta assolit amb la Fundació Qatar, per un total de 165 milions a pagar en sis temporades, està motivat per la delicada situació econòmica de l'entitat. L'acord s'ha signat amb la Qatar Sports Investment, que promou "l'esport i el "fair play", i treballa per al futur dels nens", segons Rosell, tot i que aquesta empresa ha cedit els seus drets a la Fundació Qatar, el logotip de la qual és el que lluirà el Barça a la seva samarreta.

Un Barça "una mica més fort"

"Aquest acord és una necessitat de club. Hem trobat la part financera del club pitjor del que imaginàvem. Creiem que la millor manera era buscar companys de viatge i aconseguir que la samarreta tingués aquest caire solidari", va dir Rosell durant la presentació de l'acord. Un acord que compta amb el vistiplau d'Unicef, el logotip del qual apareix a la samarreta de l'equip blaugrana des del 2006.

A més, es manté l'aportació econòmica del Barça (1,5 milions d'euros anuals) a l'organisme dependent de l'ONU. "Els socis han d'entendre que el Barça, amb aquest acord, és una mica més fort", va dir Rosell, que va informar que la injecció econòmica aconseguida no s'invertirà en el projecte esportiu, sinó que "servirà per tapar el deute" del club, xifrada en uns 430 milions d'euros. El dirigent blaugrana va dir que no quedaven gaires alternatives per salvar l'economia del club. "Hi ha quatre maneres de quadrar els comptes: apujar les quotes dels socis, seguir venent patrimoni, reduir despeses amb les seccions i vendre màrqueting. Hem optat per la quarta", va dir. Rosell, com a soci del Barça, va dir que no li havia dolgut convertir-se en el primer president que aprovés que la samarreta del Barça tingui un patrocinador, i va aclarir que en cap cas no es tracta d'una marca comercial.

"No hi ha comparació possible amb l'Uzbekistan"

Sandro Rosell va informar que a finals del mes de juliol passat va vendre la seva empresa, Bonus Sports Marqueting (BSM), dedicada a la mercadotècnia esportiva, a una multinacional saudita, tal com va prometre durant la campanya electoral. El comprador és la multinacional saudita DAG. Preguntat sobre si la seva relació professional amb el govern de Qatar ha estat determinant en la consecució del contracte amb la Fundació Qatar, Rosell va explicar que BSM va aconseguir un contracte mitjançant concurs públic per gestionar Aspire, un centre d'entrenaments establert al país àrab. "Vam estar treballant quatre anys i al final es van establir vincles d'amistat amb diferents institucions de Qatar", va comentar. Rosell va dir que no entén la relació que s'ha volgut establir entre aquest contracte i l'anterior que tenia el Barça amb l'Uzbekistan. "No hi té res a veure. Comparar Qatar amb l'Uzbekistan és com comparar un ou i una castanya", va indicar.

Extret de: http://www.3cat24.cat/noticia/981986/futbol/Sandro-Rosell-defensa-la-necessitat-urgent-de-lacord-de-patrocini-amb-la-Fundacio-Qatar

Football Dreams: somnis acomplerts, somnis estroncats i malsons perpetuats

2010-12-11T12:30:00.000-08:00

Hom té la visió del que representen les escoles de futbol a partir de veure individus com l'Eto, sorgit de la misèria del seu país gràcies al futbol i que, segons ell conscienciat amb el problema, n'apadrina una al seu país natal. I tots ens alegrem, i jo el primer de contemplar aquestes històries d'èxit personal. Vist així, tot és molt American Dream i imaginem les bondats del futbol a partir de nens que se superen a si mateixos amb l'esforç diari de córrer al darrera d'una pilota i competint entre ells per a veure quin d'ells la xuta millor. En la mateixa frase que acabem de llegir, rau la maldat de l'assumpte; què passa amb el que toca menys la pilota?

A Sang Culé vam voler parlar d'aquest tema de les escoles de futbol, un entramat internacional d'aulladors, representants, mànagers, empresaris -molts d'ells corruptes-, polítics i governants -pràcticament tots corruptes- i clubs de futbol del Primer Món que llencen les seves xarxes al Tercer Món, prometent el paradís més benestant i luxós, el del luxe del futbol, a legions de miserables. Certament, molts són els jugadors que en les lligues europees i d'arreu del món procedeixen del Tercer Món més afamat, molts més que fa vint anys, també gràcies a que fins i tot les terceres divisions n'absorveixen, a preus molt més humils, però que representen fortunes per als contractats. Que bonic! Oi!? Però quants se'n queden pel camí? I encara molt pitjor que això, ¿quantes energies perden aquests països en unes iniciatives que beneficiaran a un percentatge tan estret de gent? Quants de somnis frustrats hi ha al darrera de nens que tocaven bé la pilota?

Algú pot dir a què ve parlar ara d'aquest rotllo. Doncs simplement perquè al darrera d'aquest negoci del futbol està la raó de per què s'ha signat el famós acord amb la Qatar Foundation per a la publicitat de la samarreta del Barça.

Tot comença per BSM (Bonus Sport Marketing, la mateixa del cas Ailanto Marketing i Brasil), l'empresa del Sandro Rosell a partir de la qual es crea el projecte Football Dreams, projecte que és una iniciativa empresarial pura i dura per trobar figures nates del futbol en 16 països de 3 continents, la majoria d'ells africans: SENEGAL, GAMBIA, KENYA, UGANDA, TANZANIA, RUANDA, COSTA DE MARFIL, VIETNAM, TAILANDIA, NIGERIA, GHANA, CAMERÚN, MALI, COSTA RICA , GUATEMALA, PARAGUAY. El volum de nens que implicaran en els tests serà de 750.000, valorats per un legió internacional d'aulladors.

Els pocs afortunats en aquest procés de selecció abandonaran les seves famílies i països per a integrar-se a la Aspire Academy For Sports Excellence de Qatar, una mena de Centre d'Alt Rendiment Esportiu, però amb les mesures de luxe asiàtic que tot acostuma a ser al país amb el PIB més elevat del Món. Ni tan sols el benefici que podrien reportar com a deportistes d'èlite reportarà al seu país d'origen.

A Qatar, part d'aquests nens, no tots ni molt menys, passarà a nodrir els equips de futbolistes d'aquest país i la resta del països del Golf Pèrsic, amb lligues de tercera regional i un planter nacional ben pansit encara. Aquests jugadors africans d'èlite seran nacionalitzats per mètodes tan fora de la llei com ho són ací mateix, cara a fer possible que juguin a les seleccions nacionals pèrsiques. I aquesta manera d'operar és imprescindible per posar-se al dia a les envistes del 2022.

I no vull ni imaginar el benefici econòmic que BSM, l'empresa de Sandro Rosell, treu de tot això. Els àrabs tothom sap que són generosos, i si són rics i tenen presses de segur que molt més. Tampoc vull pensar en quants de nens hauran perseguit un somni de fum per acabar finalment trobant-se amb el malson de cada dia al seu país.

Irònic serà que continuem lluint el nom d'Unicef a la samarreta!!

Qatar: un dels països de "Sang Culé"

2010-12-11T10:52:00.000-08:00

Un fragment de Sang Culé, relatant com un dels directius del Barça arriba al país àrab amb el PIB més alt de tot el món:

Capítol 10, pgs. 58-60

A en Xavier li agrada viatjar sol, sense ulls que l’observin. Així, la seva ment pot meditar òptimament i anticipar potencials situacions puntuals en la negociació que l’espera en quan aterri, la qual es promet àrdua.

Quan arribi a destí, el seus amfitrions li facilitaran una guàrdia personal de luxe asiàtic, mai millor dit. L’hostatjaran en una suite d’alt standing en un dels millors hotels de la ciutat. Li preguntaran si vol ser acompanyat a la nit per alguna senyoreta de bon veure. I tot a càrrec d’ells, que com deia Francesc Pujols és un dels millors presents que et poden fer sent català. El faran sentir còmode, que és un dels principis bàsics de la negociació. I ell sap que és un parany, i més venint d’aquesta colla de moros hipòcrites descendents de nòmades pastors de cabres. Amb això està tranquil; sap que no es deixarà enganyar. Hi està avesat.

[...]

En Xavier contempla per la finestra el cel net de núvols, sec i aràbic, molt diferent del que han trobat a la sortida de Barcelona. Ara ja no toca esplaiar-se pensant en el Petit Buda, ja que arriba l’hora de la veritat. La lleu sotragada de l’aeronau indica que comença el descens. De forma bastant ràpida, els elements que poblen el terra adopten una mida superior. Els petits bastonets que es veien des del cel, envoltats de sorra i més sorra a no gaire distància, es van engrandint i transformant-se en gratacels majestuosos que emulen la grandiositat del país amb el PIB més alt del Món. I tot seguit, el Nou Aeroport Internacional de Doha s’interpreta com una autopista de quitrà en la qual costa atalaiar el final. “I tot això en una ciutat de poc més de mig milió d’habitants”, valora en Xavier, trist en recordar l’aldea de dos milions d’habitants d’on prové, amb les seves ridícules Torres Bessones del Port Olímpic. I s’oblida que fa una estona els havia qualificat com els hereus de nòmades pastors de cabres, sentint-se en aquests instants un vulgar pageset barretinaire.

El tren d’aterratge ja ha tocat terra. L’avió va frenant i des de l’ull de bou ja veu la comitiva que el rebrà a peu d’avió, encapçalada per cinc àrabs amb els típics ghutra i thawb cobrint-los cap i cos, als quals els guarden les espatlles una caterva de goril·les amb trajos i corbates lleugers, i d’altres individus, vestits al mode tradicional i que s’endevina que són servents.

L’avió s’atura just davant de la comitiva. La porta s’obre i el directiu hi baixa maleta en mà amb aire falsament distès, a escassos trenta metres. Seguint el protocol hospitalari, tota la comitiva s’hi atansa, però sense escarafalls tampoc. Ja enfront d’ell, l’àrab més gras que encapçala la comitiva li atansa la mà per encaixar mentre declama:

—Salam Alikum. Welcome to Doha. I’m Abdullah al-Thani.
—Salam Alikum. I’m Mister John Gil i Porta. I’m very glad to meet you.
—My too... But you don’t look like as in the pictures that I saw about you.
—Yes. When people meet me the first time, people make the same comment —respon en Xavier un xic nerviós, amb un somriure al llavis i sense encara haver amollat la mà de l’àrab.

Els colors t€rgiv€rsat$ de la samarreta

2010-12-10T09:38:00.000-08:00

I talment com a Sang Culé, els directius del Barça viatjaven a Qatar. Quan vam escriure el nom d'aquest país al nostre llibre, al Manel i a mi ens miraven raret. Esperem que aquest país no tingui el protagonisme que li vam donar a l'argument de la novel·la; tal com esperem que el President protagonista de Sang Culé no acabi sent en Sandrusco, talment abans hom el comparava a en Jan Laporta.

L'admiració que des de fa anys desperta el Barça al món àrab ha acabat donant els seus rèdits més sucosos. Serà perquè "El Barça" fa cacofonia amb "Al-baraka"?, paraula àrab que significa "La benedicció". Serà perquè hi juga el Messi-es de la religió ecumènica que és el futbol?

D'una forma o altra, 30 milions d'€ ingressarà el Barça de Rosell per portar el logo d'aquesta fundació sense afany de lucre que és la Qatar Foundation, dedicada a to prepare the people of Qatar and the region to meet the challenges of an ever-changing world, and to make Qatar a leader in innovative education and research, segons les seves mateixes paraules. Quan hom entra a la plana web d'aquesta fundació i veu els edificis on s'allotgen, sembla mentida això que no hi hagi cap mena d'afany de lucre; com a mínim, canalitzen bona part del lucre dels altres. No farem més comentaris per mantenir la presumpció d'innocència, però estarem amatents a qui són aquesta gent que ha trucat a la porta del Barça per ser tan generosos.

Fotos extretes de la web de la Qatar Foundation: http://www.qf.org.qa/output/page33.asp

Article sobre Crims.Cat a "El País"

2010-12-02T02:15:00.000-08:00

'Negro' y en catalán: notable alto

La antología 'Crims.cat' reúne 17 relatos inéditos centrados en la actualidad

ROSA MORA - Barcelona - 30/11/2010

"Si Manuel de Pedrolo dirigiera hoy la primera La Cua de Palla no habría tenido dificultad para incluir novelas escritas en catalán, como era su intención", afirma Àlex Martín Escribà, antólogo con Sebastià Benassar, de Crims.cat (Alrevés). El libro reúne 17 relatos negros de autores nacidos en Cataluña, Valencia y Baleares. El conjunto es excelente, un notable alto. El libro permite disfrutar de autores conocidos y descubrir a otros y apreciar las diferentes variantes del catalán, no ya del que se escribe en Valencia o en les Illes, sino del de Lleida o Girona. Los relatos, todos inéditos y escritos especialmente para este libro, son de gran actualidad: derrumbe del mercado inmobiliario, crisis económica, inmigración, degradación de las ciudades, maltrato... Prima la descripción y crítica de una situación social sobre el mero intríngulis. Todos, en general, están muy bien ambientados.

Policías escritores. Hay muchas formas de morir y muchas formas de matar y Crims.cat, las recorre casi todas, aunque también hay algún relato sin apenas violencia y ningún muerto: Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (un homenaje a Sisa), de Agustí Vehí (Figueres 1958), una de las sorpresas del libro. Un agente de la Guardia Urbana patrulla por Figueres una noche de diciembre de gélida tramontana. Vehí es subinspector de la Guardia Urbana.

Josep Torrent (Bellcaire d'Empordà, 1956) también ha sido policía municipal. La funcionària de correus a qui li agradava la coca, les magdalenes i els pastissos diversos es una sátira de cómo los narcos se las ingenian para cocaína en Figueres y de cómo casi todo el mundo acaba aprovechándose. Marc Pastor, que trabaja en la policía científica de los Mossos, narra en La llista la historia de un tipo que sale de la cárcel y corre sin remedio hacia un destino trágico.

Martín Escribà opina que es muy normal la existencia de polis escritores. "Acumulan una gran experiencia y pueden llevarla a la ficción. Torrent, por ejemplo, siguió el caso de la farmacéutica de Olot".

Crimen en el IEC. "Barcelona", explica Martín Escribà, "es el epicentro, por tradición, del género negro". De la metrópoli surgen algunos de los mejores relatos de Crims.cat. No se pierdan el divertidísimo Culers morts, de Pau Vidal (Barcelona, 1967). Se comete un crimen atroz en el Institut d'Estudis Catalans: el director de la segunda edición del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans es asesinado una semana después de haber discutido con otro lingüista la posibilidad de introducir una nueva acepción de culers en el diccionario: la de sodomita. El director es un forofo del Barça; su oponente, perico militante.

Venganza y justicia. Teresa Solana (Barcelona, 1962) narra en La mentida la venganza de una novia a la que dejaron plantada ante el altar. El protagonista de Els molts treballs de Manent, de Sebastià Jovani (Barcelona, 1977) es un detective justiciero que se ha especializado en buscar a personas desaparecidas o a sus homicidas. La violación y asesinato de siete niñas le lleva a una reflexión mortal.

Secuestro en la Villa Olímpica. En Segrest express, Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) narra la peripecia de un empresario que se hunde con la crisis inmobiliaria y al que los bancos no dan créditos. Para salir del atolladero no se le ocurre otra cosa que secuestrar a uno de sus clientes en un piso de la Vila Olímpica. Jordi Pijoan (Tortosa, 1970) sigue con la crisis en Capacitat de predicció. Su protagonista, que trabaja en una entidad bancaria que se acaba de fusionar y está amenazado por un ERE, intenta solucionar sus problemas atracando un furgón blindado.

Destrucción de un paisaje. Los dos autores mallorquines incluidos en el libro, Sebastià Benassar (Palma de Mallorca, 1976) y Miquel Vicens (Palma de Mallorca, 1961) coinciden en escribir sobre la destrucción de un paisaje, de la corrupción política, de la inmigración, de la degradación de la ciudad, del incremento de la pobreza. Casi todo sucede en la plaza de Pere Garau de Palma, el tradicional mercado está copado por inmigrantes. En Variat, Benassar habla de la mafia china. En El sisé sentit, Vicens narra el asesinato de un hombre procedente del antiguo Este.

Salvador Iborra (Valencia, 1978) también escribe en Sakura - una historia de amor y venganza- sobre las "monstruosidades arquitectónicas" de la capital valenciana y de la "corrupción de la clase política conservadora".

Sexo, droga, juego y prostitución. Los autores leridanos recogen algunos temas negros tradicionales. Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968) relata en Fràgil un crimen aliñado con sexo duro, droga y juego. Albert Villaró (La Seu d'Urgell, 1964) sitúa La pregunta final en la Andorra de los gimnasios de lujo: el adulterio puede conducir al asesinato. Ramon Usall (Lleida, 1972), que acaba de ganar dos premios literarios, aborda en El crim de la madame del carrer dels Dolors, el negocio de la prostitución y las bandas búlgaras.

Asesinato en el teatro Fortuny. En El club de la mort, Jordi Cervera (Reus, 1959) nos invita a un estupendo recorrido por la capital del Baix Camp y cuenta como un cinéfilo es capaz de llegar al asesinato para conseguir entradas para un estreno en el teatro Fortuny. Tiene el aliciente añadido de una gastronomía tan sensual que abre el apetito.

Un taller de arte religioso en Olot es el escenario elegido por Clàudia Pujol (Olot, 1976) para Ulls de vidre. El propietario está siendo asesinado y lo único que ya quiere saber es quién lo mata. Otro relato original es La ruta destoyer, del valenciano Albert Hernández (Catarroja, 1942). Un viejo republicano regresa a Valencia para instalarse en un caserón heredado, pero no contaba con que un pariente lejano quería convertirlo en discoteca.

Diecisiete relatos, para todos los gustos. Lo mejor es leer Crims.cat.

Extret de: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Negro/catalan/notable/alto/elpepuespcat/20101130elpcat_16/Tes

"Futbol i Llibertat": Premi Josep Vallverdú d'Assaig d'enguany

2010-12-01T02:51:00.000-08:00

Un amic del gènere negre, en Ramon Usall (creador de l'inspector lleidatà Rafel Rovira), ha guanyat el Premi Josep Vallverdú d'Assaig parlant de la rellevança que el futbol en moviments d'alliberament d'arreu del món. Frisosos ja perquè es publiqui i aporti elements per a parlar en aquest blog.

Una prosa sobre el futbol i les llibertats de Ramon Usall guanya el premi d'assaig Josep Vallverdú de Lleida

19/11/2010

Lleida (ACN).- El premi d'assaig Josep Vallverdú, dotat amb 9.000 euros, ha recaigut enguany en el professor d'ensenyament secundari Ramon Usall per l'obra 'Futbol per la llibertat', sobre el paper social que ha tingut aquest esport en el desenvolupament de les llibertats personals i dels pobles. Casualment Usall també ha guanyat un dels premis de narrativa amb un projecte de novel·la sobre un inspector lleidatà. L'altre premi de narrativa ha estat per a Víctor Sunyol, professor de llengua i literatura a l'escola d'art de Vic, per un monòleg sobre la crisi de la paraula inspirat en Shakespeare. La gironina Eva Baltasar s'ha emportat el premi de poesia Màrius Torres, de 6.000 euros, amb l'obra 'Medi aquàtic.

Extret de: http://www.3cat24.cat/noticia/946351/girones/Una-prosa-sobre-el-futbol-i-les-llibertats-de-Ramon-Usall-guanya-el-premi-dassaig-Josep-Vallverdu-de-Lleida

El malson de Mou la nit del 29/11/2010

2010-11-30T03:27:00.000-08:00

Rosell vs. Laporta: la cosa arriba a les mans

2010-11-25T08:40:00.000-08:00

Sense comentaris.

Laporta se lió a tortas con el coordinador jurídico del Barça

El ‘rifi-rafe’ contra el cordinador del área jurídica, Jordi Calsamiglia, tuvo lugar en el edificio del ‘Daps’.

[...]

El [...] incidente aconteció en el mismo edificio donde Joan Laporta y Jordi Casalmiglia (coordinador del área jurídica del Barça) tienen sus correspondientes despachos. Me cuentan que Laporta fue quien inició el ‘rifi-rafe’ tras echar en cara a Calsamiglia por el proceder de la pasada Asamblea de Compromisarios, en la que le han puesto a los pies de los caballos tras dar luz verde a la acción social de responsabilidad y como el tono de la conversación fue subiendo, el ex presidente le propinó una torta al actual directivo de la Comisión social y coordinador del área jurídica del FC Barcelona.

El tema, al final, ha quedado en el olvido, aunque hubo quien recomendó a Casalmiglia que pusiera un denuncia al ex presidente, que no se llevó a efecto para no darle más popularidad. La verdad es que Laporta, siempre que puede ataca sin piedad a todo lo que huela a Sandro Rosell. Recientemente dio una rueda de prensa en la Ramón Llull y entre otras muchas cosas dijo a los universitarios: “En las próximas elecciones a la Generalitat, ustedes voten siempre ‘sí’ o ‘no’ porque el voto en blanco es de cobardes”. Así son las cosas y así se las contamos.

Extret de: http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=731195&idseccio_PK=1507&h=

2ª TROBADA DE GÈNERE NEGRE AL MATARRANYA

2010-11-24T10:17:00.000-08:00

"Gènere Negre i Territori"

Dissabte 12 de febrer, Llibreria Serret (Vall-de-roures)

12 h. - Trobada d'autors a la Llibreria Serret i signatures d'exemplars d' “Un riu de crims”.

14:30 h. - Dinar Negre i Ebrenc a Lo Trull de les Raboses

16 h. - Sobretaula amb:

Lectura de haikús negres
Solució del joc literari negre de Jesús Mª Tibau que s'ha presentat al dinar
Música de gènere negre mediterrani amb guitarra, per Josep Igual

17 h. - Presentació d' “Un riu de crims” i taula rodona “Gènere Negre i Territori”, amb Mª Antònia Oliver, Àlex Martín Escribà, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López; presenta Cisco Sánchez.
18 h. - Torn obert de paraules dels autors i presents.

HI SOU TOTS CONVIDATS!! NO HI MATAREM NINGÚ!!

Els còmplices d'aquest pla són:

Jordi Pijoan-López & Fede Cortés

PRESENTACIÓ CRIMS.CAT

2010-11-23T09:43:00.000-08:00

Un relat negre a moltes veus

2010-11-09T07:59:00.000-08:00

Durant els congressos dels Premis d'Octubre d'enguany, la setmana del 25 al 30 d'octubre, els del programa Ànima ens van segrestar durant una estona a uns quants escriptors de gènere negre perquè els hi improviséssim un relat de gènere negre, donant-nos 20 segons a cadascun perquè hi aportéssim una part de la història. Ho podeu sentir en aquest vídeo -corresponent a l'edició de l'Ànima del 8 de novembre- a partir del minut 31:58. Jordi Pijoan-López, autor de Sang Culé i Tu no m'estimes, ha hagut de continuar al Ferran Torrent i deixar-li el testimoni a l'Andreu Martín. Jutgeu vosaltres mateix la història que hem creat.

Surt Crims.cat, antologia de narradors del gènere negre català

2010-11-08T08:41:00.000-08:00

Jordi Pijoan-López, un dels autors de Sang Culé i Tu no m'estimes, ha tingut l'honor d'haver estat inclòs en aquest recull del gènere negre actual a Catalunya amb 16 autors més.

Us deixem amb la fitxa del llibre:

Crims.cat, collita de narradors del gènere negre en català.

Àlex Martín Escribà i Sebastià Benassar (Antòlegs)

Ja fa temps que es vessa molta sang. Sang a dojo. Massa anys com per prendre-s’ho a la lleugera. A hores d’ara, la novel·la negra en català travessa un excel·lent moment de forma i continua cometent crims sense aturar-se: cadàvers, autòpsies, forenses, detectius, policies, mossos d’esquadra, periodistes, criminals, assassins, presos, lladres, fatxendes, pinxos, flàvies, tots ells ocupen ja l’escena del crim en català.

Si no us ho creieu comenceu a llegir Crims.cat. En aquesta antologia trobareu a disset sospitosos habituals del gènere negre en català que es confirmen com un heterogeni grup que cal tenir en compte quan parlem d’aquest tipus de narrativa. Disset contes de tota mena i amb totes les variants però amb un element comú: el gust pel gènere negre i criminal.

Fitxa del llibre a: http://www.alreveseditorial.com/fitxallibre.php?i=21

Laporta i Toni Freixa armen el ciri enmig del carrer

2010-11-05T15:43:00.000-07:00

Quan a Sang Culé vam introduir un president del Barça que tenia molta facilitat per a recórrer a la violència física, vam pensar amb l'impresentable de Jesús Gil més que amb el Laporta. Encaparrat a superar al personatge de la nostra novel·la (que diverses vegades ja hem dit que no era estrictament ell, ni molt menys), en Jan ens deleita amb un patètic espectacle, fent travetes traidorenques a Toni Freixa; aquest darrer, al seu torn, se'l veu cofoi d'aixafar-li l'entrevista que en aquell moment li estant fent a en Jan els del diari Avui i es comporta com un pijeras de baixa estofa, assenyalant amb el ditet amenaçadorament.

Teniu el video a sota per jutjar per vosaltres mateixos què és que passa. Al meu entendre, al Laporta el delata la miradeta que se li escapa quan es creua amb l'altre pardal... Algú pot dir que és Toni Freixa qui el busca, però això sí que és impossible de comprovar. Però vosaltres mateixos... mireu el vídeo.

Lamentable tot plegat!!

La Due Diligence de "coitus interruptus"

2010-11-04T10:25:00.000-07:00

Com es nota que la Sandrusco Gang va voler causar expectació amb l'anunci que aquesta setmana se faria pública la due diligence. Tots ens fregàvem les mans per veure fins on arribava el desori que el malvat Joan Laporta va formar al Barça.

Ens ha fet esperar uns quants dies perquè els diaris en parlessin, també nosaltres al facebook i a les converses de bar, perquè tots plegats especuléssim. "Veure-ho la que és bona" ens prometia, i tots ens preparàvem per veure el Cas Millet, però en versió futbol.

Arribat el dia de la veritat, "coitus interruptus". Del que ha presentat als socis no se'n treu l'aigua clara i l'únic que queda (i potser és el que el mateix Rosell busca) és continuar especulant. La pregunta que continuarà estant a l'aire és si realment hi ha hagut desfalcament, mala gestió o si les coses s'amaguen perquè de fet esquitxen al propi Rosell i membres del seu equip. Recordem que de fet Rosell és una escissió del laportisme i va remenar les cireres tot el que va voler fins que se'n va anar.

Rosell també reconeix que quan van entrar ell i el seu ex-amic Jan, el senyor Joan Gaspar havia deixat un forat econòmic com per passar un portavions. Aquest forat es comptabilitza en el dèficit del mandat de Laporta? Perquè de ser així, significaria que vol que Laporta es mengi el forat que en el seu dia va deixar Joan Gaspar. Perquè no fa una acció de responsabilitat contra Joan Gaspar? Perquè ara és amic seu via el nuñisme que li va donar suport durant tota la campanya?

Us deixem amb dos articles, que si bé no són aclaridors perquè de clar en tot aquest afer no n'hi ha res, com a mínim certifiquen l'embolic de tot plegat.

La «due diligence» s'ensenya

Ahir 40 socis del Barça van anar a l'oficina per consultar-la
L'excandidat Jordi Majó en surt decebut per l'absència de detalls

03/11/10 02:00 - Barcelona - SERGI DE JUAN

Barcelona Ahir es va iniciar el procés de consulta de la due diligence a l'oficina d'atenció al barcelonista que hi ha al recinte del Camp Nou. En aquesta primera jornada hi estaven citats 40 socis, que van disposar d'aproximadament una hora per consultar el contingut de l'auditoria preventiva realitzada per l'empresa KPMG i que una part d'aquesta ja va ser exposada davant els compromissaris en l'assemblea del 16 d'octubre. El pròxim 12 de novembre es tancarà el període de sol·licitud de cita per tenir accés al polèmic informe i que tant debat ha generat en el barcelonisme entre els partidaris de Joan Laporta i els de Sandro Rosell i entre els que són partidaris de rentar la roba bruta a casa o fer-la pública.

Un dels socis que ahir va acostar-se a les instal·lacions del club va ser l'excandidat a la presidència Jordi Majó. I en va sortir molt decebut perquè, segons el seu parer, el que va veure no es tracta d'una due diligence, sinó d'un resum de l'auditoria econòmica. «En una due s'entra al més mínim detall i aquí el que han ensenyat és un resum de l'auditoria de 49 planes amb format Powerpoint amb lletres grosses i gràfics.» Majó, que és empresari, assegura que en la seva trajectòria ha vist moltes due diligence i que el que l'interessava saber és, per exemple, la despesa d'un vicepresident en un hotel d'Abu Dhabi: quants dies s'hi havia allotjat, amb quantes persones i què s'havia consumit en els dinars o sopars, però que tot això no apareixia. Des del club i els auditors, precisament, es queixen que hi ha factures de despeses però que no estan detallades. És aquest motiu el que potser provoca que molts socis surtin una mica decebuts amb el contingut que esperaven trobar.

El que sí que està detallat –nombre de persones, trajecte i cost– són els vols amb jet privat. En el document que els socis poden consultar es destaca que la majoria de despeses de les targetes de crèdit són en hotels i restaurants, però que en moltes hi falta el detall de la factura. També es detalla que algunes despeses no han estat justificades «adequadament». També s'ha de ressaltar que en les 49 pàgines no apareix el nom de KPMG enlloc.

Finalment, el club ha decidit fer un resum de la «due diligence» de 49 pàgines i amb gràcies perquè quedi la informació clara

http://www.elpunt.cat/noticia/article/8-esports/48-barca/325262-la-ldue-diligencer-sensenya.html

Rosell rebutja fer-se càrrec dels 48,7 milions de Laporta

La junta blaugrana pretén començar la seva gestió sense càrregues alienes

04 / 11 / 2010

L'exvicepresident econòmic del FC Barcelona, Ferran Soriano, deia que quan la directiva presidida per Joan Laporta es va fer càrrec del club, el 22 de juny de 2003, va heretar una "motxilla que pesa moltíssim i no podem caminar amb ella". Es referia als números que havia deixat Joan Gaspart, president del club des del 2000 al 2003.

Sandro Rosell no està disposat a carregar amb el pes de cap motxilla que no sigui la seva i per aquest motiu va dir no als números presentats per Laporta com a tancament de l'exercici 2009-10 i, per extensió, de tot el seu mandat. La reformulació dels comptes eliminava les salvetats i dues de les incerteses en l'informe de la directiva anterior. D'aquesta manera, la prima Mediapro (12), premi Mediapro (3,2), Sogecable (37,8), sortides d’Henry (8,2) i Baena (3,9) i terrenys de Sant Joan Despí (14,9) i Viladecans (11,6) expliquen la variació dels 11,1 milions d’euros de beneficis previstos per l’anterior directiva a les pèrdues de 79,6 milions de pèrdues auditades.

A la due diligence de KPMG també queda reflectit que les pèrdues del darrer any de Laporta s'apropen a aquests 80 milions d'euros.

La reformulació d'aquests números també va obligar a la directiva actual a reformular els números de tot el mandat de Laporta, amb la qual cosa els números negres de l'expresident van passar a ser vermells per valor de 48,7 milions d'euros. L'assemblea de compromissaris, com es recordarà, va donar llum verda als mandataris de l'entitat a iniciar una acció social de responsabilitat perquè siguin els directius anteriors els que facin front a aquest dèficit.

D'aquesta manera, la junta directiva blaugrana, que ha previst un pressupost per a l'exercici 2010-11 amb unes pèrdues de 21,4 milions d'euros, només es fa responsable de la seva gestió.

Extret de: http://esports.e-noticies.cat/rosell-rebutja-fer-se-carrec-dels-487-milions-de-laporta-46468.html

Una crònica d'Andrea Robles al XXII Encontre d'Escriptors - 39 Premis Octubre

2010-10-30T16:13:00.000-07:00

Els amics Andrea i Robles, o Robles i Andrea (foto a la dreta) fan una crònica sobre la taula rodona "Negra i Actual", que es va celebrar el dimecres 27 d'octubre en el marc del XXII Encontre d'Escriptors - 39 Premis Octubre. Cliqueu aquí per llegir-la i després feu un tomb per Andrea Robles és molt negra i criminal, el seu blog.

"Andrea Robles són Gregorio Royo i Maite Enrique. Hem triat aquest pseudònim per a fer un homenatge als autors més representatius de la novel·la criminal mediterrania: Andrea Camilleri i Vázquez Montalbán. Així com Camilleri va donar el nom del seu detectiu Montalbano para Vázquez Montalbán, hem agafat el nom d'aquell i la traducció del detectiu d'aquest, Robles, de Carvalho, completant així el cercle al tribut com el ouroboros que es tanca en si mateix".

A quant ascendia el negoci uzbek de Joan Laporta

2010-10-28T08:26:00.000-07:00

Possiblement es va aclarint, o no, que es va endur en Jan per la seva cavalcada vestit de rei mag per les estepes d'Àsia.

Digna història per a ser inclosa a Sang Culé...

Acusen Laporta de desviar 3 milions

22/10/2010 09:53

El representant de futbolistes Bayram Tutumlu ha demandat l'expresident del FC Barcelona, Joan Laporta perquè, presumptament, el 2008 va posar-lo en contacte amb els representants de l'equip d'Uzbekistan Bunyodko i no li ha pagat les seves gestions. El demandant es queixa que la mediació va suposar per a Laporta un pagament de 3 milions d'euros, una part de la qual hauria d'haver estat per a ell com a comissió, segons publica aquest divendres el diari 'Marca',

En la demanda, presentada per l'advocat Pepe Oriola el dilluns passat al Jutjat de Primera Instància, s'acusa Laporta d'haver rebut una comissió de 3 milions d'euros per part de l'equip. L'escrit, al qual ha tingut accès el diari 'Marca' diu literalment: "l'entitat mercantil Laporta & Arbós Advocats Associats SL va rebre el dia 27 de juny de 2008, en un compte bancari de l'entitat BBVA, la quantitat de 3 milions d'euros, transferida per la societat Zeromax GMBH des de l'entitat bancària Russian Comercial Bank de Zuric en pagament de serveis professionals".

Segons la demanda, aquesta és la quantitat que van prometre els dirigents de l'equip uzbeko a Laporta si aconseguia introduir-los al FC Barcelona i fer negocis amb ells. Tutumlu reclama el 10% d'aquesta quantitat i de tots els negocis que posteriorment van realitzar, tant Laporta com el FC Barcelona. Segons el demandant, la xifra es valora en aproximadament 10 milions d'euros.

Extret de: http://www.eldebat.cat/cat/notices/2010/10/acusen_laporta_de_desviar_3_milions_76589.php

De conspiracions secretes...

2010-10-19T02:10:00.000-07:00

Quan a Sang Culé explicàvem reunions a puticlubs de luxe de patums de la societat catalana per a fer el llit al president del Barça ("fictici") de la nostra novel·la, més d'un va dir que érem uns exagerats, quasi esquizofrènics paranoides que necessitàvem tractament. Ara els hi ha que publiquen aquest tipus de situació com a notícia, que vist el que hem vist darrerament sembla prou versemblant.

Us deixo amb la notícia de marres i un fragment de Sang Culé, on narrem una situació similar.

Una imatge val més que mil paraules

18-10-2010, Albert Baile

Aquesta és la foto que ho explica tot, la constatació que els esdeveniments que estem vivint darrerament tenen com a única finalitat obstaculitzar el salt del Joan Laporta a la política.

És la foto d'una trobada que van mantenir aquests protagonistes abans de les eleccions a la presidència del Barça. Preguntat sobre si havia existit aquesta reunió, el Sandro Rosell va afirmar que no. D'entre els assistents, destaquen alguns noms.

Com veieu, l'Artur Mas és el segon per l'esquerra. També trobem l'Enrique Lacalle (PP), el José Antich (director de La Vanguardia), el Josep Cuní (amb evidents simpaties vers els socialistes), el Joan Maria Nin (director general de La Caixa), l'Antoni Brufau (president de Repsol YPF) i l'Arcadi Calzada (col·locat per CDC com a president de Caixa Girona i actualment investigat per unes irregularitats que va cometre quan ostentava aquest càrrec). Grans "catalanistes" tots ells, sí. Aquí els veieu: els poders fàctics del país, empresaris, polítics i periodistes, tots ben somrients, al costat del Sandro Rosell per ajudar al seu titella a arribar al capdavant de la presidència del Barça per a poder tornar-se a recol·locar feliçment al Club. Aquests són els que manen ara de veritat a Can Barça. I per això han ordenat al seu serf l'indiscriminat atac contra el Joan Laporta, perquè volen evitar com sigui perdre el seu poder. I el Rosell, fidel a les ordres dels que l'han ajudat, executa.

Hi ha un fet que trobo del tot evident: que hi ha un setge contra ell per a frenar el seu salt a la política. El motiu? Que ha estat l'únic capaç de frenar i foragitar del poder a tota aquesta colla que, fins ara, s'han repartit el país com els ha donat la gana.

Extret de: http://actualcatalunya.blogspot.com/2010/10/una-imatge-val-mes-que-mil-paraules.html?spref=fb

------------

Fragment de Sang Culé, pgs. 190 a 193

La primera imatge que apareix en el monitor enquadra, en un primer plànol, tres individus que no li resulten desconeguts: Isidor Faneca, Ernest Pubill i —“no podia ser d’altra manera”, conclou l’Espartac per a si mateix— l’Oriol Rosales. Al fons de la imatge els acompanyen tres noies quasi nues —una d’elles la Núria— que s’endevina estan esnifant unes ratlles de coca i fumant mentre esperen el torn. Les tres estan a suficient distància com per mantenir-se alienes a la conversa de les tres patums, despullades mentre que ells encara romanen vestits, tot i que l’Ernest Pubill només amb uns poc dignes calçotets, una més que carrinclona samarreta imperi i sense la delicadesa de descalçar-se ni els mitjons ni les sabates de cuiro negre. Repanxingat en el sofà, les seves cansalades i cerulis músculs flàccids, heretats de la seva trajectòria laboral com a pixatinters, es mostren impúdicament. La decadència que evoca la fila que fa es complementa amb un puro a una mà i a l’altra una copa de conyac. Els seus amics, per contra, estan drets i sembla que estan escoltant-lo atentament:

—Els del Consorci de la Zona Franca avui m’han confirmat que estan amb nosaltres —explica en Pubill, amb el seu somriure de telenyeco que tant serveix per fer campanya electoral com per mostrar alegria.

—Han arribat un xic tard, Ernest —es lamenta l’Oriol Rosales—. Les eleccions són a tocar i tot apunta que la candidatura d’en Joan guanyarà. Justet, que encara fot més ràbia, però guanyarà.

—No pateixis, Oriol —intervé l’Isidor Faneca—. Sense el suport de la Caixa Catalana no acaba la legislatura del segur. El seu programa faraònic per al club necessita molt de capital. Crèdit bancari! —exclama amb èmfasi.

—Sí, però hi ha moltes més entitats financeres a les quals recórrer —objecta en Rosales—. I en Joan estarà com un llum, però ha demostrat saber-se buscar la vida. Primer us va passar la mà per la cara amb els madrilenys i després a aquests mateixos i a tots plegats amb els qatarís.

—Però ho pagarà car —aporta en Pubill, talment com un mafiós en decadència—. Amb els seus tripijocs, ens ha perdut com amics; els millors que podia tenir per als seus objectius.

—A més no podrà reaccionar a l’efecte sorpresa —afegeix el financer Faneca—. Ell comptava que la Caixa Catalana li donaria suport durant tota la legislatura, però el passat diumenge li vaig fer saber que bona nit viola. I li vaig dir clar quina era la raó —sense especificar més.

—Amb tot el respecte, però estic segur que el que ell pensa és que us podeu fotre pel cul el suport que li haguéssiu pogut oferir —insisteix en Rosales, perdent els papers per moments—. Ara té el suport dels qatarís, que sento dir-te que són molt rics, fins i tot més que tu —assenyalant amb el dit al financer que, tot i mostrar-se molest, respon contingut:

—Però a mi em deu molts quartos dels projectes d’aquest mandat i l’anterior. I demà mateix penso fer-ho públic amb un titular als diaris: “El Barça amenaça la bancarrota”. —Amb les paraules d’en Faneca, la cara de Rosales sembla il•luminar-se—. I en la notícia deixarem explícit que nosaltres no podem donar suport a una candidatura que ha mostrat una gestió tan nefasta. Passats un parell de dies, tu i jo ens trobarem a dinar en algun gran hotel de Barcelona, no sense abans oblidar-nos de convocar la premsa ¿Creus que amb aquest escàndol que li muntaré a en Joan, et menjaràs el possible avantatge de vots que de moment et treu? —irònic i petulant alhora.

—Jo, si et sembla al dia següent, et podria rebre al Saló de Cent junt amb un representant del Consorci —ofereix al seu torn en Pubill.

—¿Al Saló de Cent? ¿No és un lloc massa gran per a tal menester? —objecta en Faneca.

—És perquè hi càpiga tota la premsa amb els seus equips mòbils —aclareix en Pubill—. Si ho fem, ho fem bé i tirem la casa per la finestra.

L’Oriol no respon, simplement somriu amb cara de babau, veient-se sobre els seu cap els llorers d’August César Blaugrana.

—Això sí, Oriol, després tu ja saps què és el que et toca —para esment en Faneca.

—Sí, sí... clar —confirma submís en Rosales.

—El dia de la reunió a l’ajuntament —pren la paraula en Pubill—, els del Consorci duran els seus plànols del seu projecte de nova ciutat esportiva i d’edificacions per al terrenys de l’antiga.

—En què consisteix el projecte? —pregunta en Rosales.

—Una zona financera, estil Diagonal Mar —contesta en Faneca, sorprenent a en Rosales que esperava ho fes en Pubill—. Però més magnificient, amb un parell d’edificis singulars, a mode de torres bessones, però de veritat i no les barraquetes que tenim a la Vila Olímpica. Per cert, Ernest, ¿els de la Zona Franca ja tenen clar els termes en els quals entrem al projecte els de la Caixa Catalana?

—Per descomptat! —s’afanya a confirma en Pubill—. És el primer que els hi vaig deixar clar quan vaig parlar amb ells. A diferència de l’imbècil d’en Joan Gil, jo ja tinc clar que per triomfar necessito el suport de l’entitat financera més important del país.

En Faneca deixa anar a l’aire una riallada, més per la satisfacció del poder que constata que té, que no perquè el que ha dit en Pubill tingui cap gràcia. En Rosales, tanmateix, es mostra més circumspecte.

—El problema, però, és que en Joan ja ha degut signar el contracte amb el qatarís —apunta en Rosales.

—El contracte és fàcilment impugnable si en Joan no surt elegit president —al seu torn en Faneca—. Hom no pot signar un contracte a una setmana vista de la seva reelecció sense que aquesta estigui assegurada. A més, davant la premsa, tu ja explicitaràs que el teu projecte per als terrenys del Barça i la nova ciutat esportiva és el nostre, per la qual cosa quan surtis elegit, que ho sortiràs! —remarca el financer—, la voluntat d’executar el nostre projecte ja no serà teva, sinó que del soci blaugrana.

—A més no pateixis —intervé en Pubill—, ja que des de l’ajuntament bloquejarem el projecte. Tenim potestat per fer-ho, requalificant la requalificació prèvia.

—Els qatarís voldran una indemnització per incompliment de contracte —insisteix en Rosales amb les seves objeccions—, la qual no podrem cobrir.

—Tu, nen, sempre interpretació negativa, mai positiva! —exclama en Faneca—. Els temes financers deixa’ls en mans nostres; la casa és rica i no repara en despeses.

En Rosales omet cap resposta, limitant-se a mirar a terra, palesant que no està molt convençut.

—Vinga! Fem un brindis! —proposa l’Ernest Pubill, condescendent i amb ànim de distendre la situació. I dirigint-se a les noies, alienes a la conversa fins ara:— Vosaltres! —les crida l’atenció amb menyspreu—. Serviu-nos uns conyacs. I aneu-vos preparant per després.

Les noies obeeixen amb una deferència simplement professional, sense ni tan sols creuar la mirada amb els tres homes. Menys l’Ernest Pubill, els altres dos se senten un xic incòmodes.

Ja tots tres amb el conyac a la mà i havent dringat les copes, sense gaire èmfasi, en Rosales reprèn la conversa:

—I tu, Ernest, què en treus a banda de les comissions? —inserint un to suspicaç en la frase.

—Res més que les comissions —respon murri l’al•ludit.

—Digues-li la veritat al noi, Ernest —s’hi fica en Faneca.

—No vull que els moros aquests clavin una mesquita enmig de Barcelona —confessa en Pubill.

—Què?! —se sorprèn en Rosales—. Aquesta no la sabia. Per això volien els terrenys vora el Camp Nou, els qatarís —lliga caps l’aspirant a president del Barça—. Ben callat que s’ho tenien, tot perquè ja sabien el rebuig que causaria la proposta. —Després d’aquesta reflexió, pregunta:— I a tu qui t’ho ha explicat?

—Madrid —lacònic en Pubill.

—Florencio Méndez del Madrid? —aventura en Rosales enfront l’escassesa lèxica.

—No —nega en Pubill—. He dit Madrid, sense article al davant. Però cert és que els del Madrid també ho saben pel mateix mitjà que jo. Em referia al Ministeri de l’Interior, que punyetera gràcia li fa que es clavi un mesquita al bell mig de Barcelona.

—I a tu tampoc te’n fa cap, ja que si la comunitat musulmana et clavés aquest gol, la teva reelecció com a alcalde perillaria —afegeix cínic en Faneca.

—Això tampoc és ben bé així —discrepa en Pubill—, ja que per al moros tenim uns terrenys alternatius on fer la seva maleïda mesquita.

—Deixa-m’ho endevinar —intervé en Rosales—: a la Zona Franca de Barcelona i propietat del Consorci a qui representes. A banda de treure una altra volta calerons, tu et treus un mort de sobre: el que representaria una mesquita a les Corts, al centre de la ciutat.

En Pubill confirma amb un gest de molèstia i sense badar boca. En Rosales somriu. En Pubill i en Faneca pensen que el noi no és tant curt com aparenta; el financer va més enllà i pensa que polint-lo una mica pot arribar a ser brillant, com ell.

—Vaig al bany un moment —es disculpa en Rosales.

Tot seguit desapareix de pantalla. L’Espartac i la Núria testimonien que els dos que queden en escena continuen la conversa:

—Això no cal que ell ho sàpiga —diu l’Isidor Faneca suposadament referint-se a en Rosales, en un to de veu tan baix que gairebé es fa imperceptible—, però també parlaràs amb Generalitat perquè siguin proclius a recolzar públicament la seva candidatura, oi, Ernest?

—Ja ho he fet —respon en Pubill, amb suficiència—. Som del mateix partit en José i jo. Fins i tot a Madrid hi prendran cartes.

—Millor que no —nega en Faneca—, sinó semblarà una ingerència del govern central en la política catalana. Això fins i tot pot fer perdre punts al nostre candidat.

—Isidor, perdona’m ara si canvio de tema, perquè hem parlat molt d’aquest marrec —referint-se a en Rosales—, ¿però què hi ha d’allò meu?

—No hem deixat de parlar d’allò teu —afirma molest en Faneca—. El projecte de la Zona Franca, a banda de traure’t uns bons calerons lliures d’impostos, et permetrà guanyar la reelecció.

—Isidor, no t’estic parlant de la meva vida política. Em refereixo precisament a si tinc el pas a l’empresa privada assegurat en un bon lloc, com a premi als serveis que estic prestant a la teva entitat.

En Faneca rumia un moment i continua:

—Hauràs d’esperar que jo em jubili. I això no serà fins d’aquí quatre anys. Arribat a aquest punt, et faré traspàs de poders ben satisfet. Tu, a més, no vagis tan ràpid a recollir el sucret, que encara ens has de fer guanyar més diners des del lloc que ocupes.

En Pubill sembla que fa un posat malèncònic en sentir aquestes paraules. Fita a en Faneca i diu:

—El nom pesa sobre el meu destí: per pujar en un càrrec, sempre he de ser l’hereu d’algú —constatant amb aquest fet la seva mediocritat.

[...]