Capítol 9, pg. 54
Mentre corren, els detectius miren de fer punteria per disparar, però la possibilitat de tocar algun innocent són excessives. Tanmateix, quan la gent entén què succeeix (que és ràpidament), els obre pas a l’instant, circumstància que els permet anar guanyant passes a l’oriental en la seva carrera. Algun xiscle de pànic s’escapa, però és ensordit per l’amplitud de la melodia del Virolai, cantat per la coral d’escolanets en plena actuació.
Capítol 18, pg. 104
[...]l’Arena és un ambient inigualable per a l’ocasió.
Ja no ballen. Es limiten a contemplar des del lateral de la pista els qui ho fan. I, això sí, acompanyen a cor amb tota la concurrència la cançó que ara està sonant, emblemàtica en els locals d’ambient gai: “Sobreviviréééé!”. La veu de la figuerenca Mònica Naranjo sona ofegada per l’allau de veus de la gernació de cossos. El dijei talla la veu quan arriba la tornada i la multitud ja arriba al punt màxim de l’èxtasi.[...]
Capítol 20, pg. 112
[...] Nota fred, però no li molesta. Quasi que es podria afirmar que hi troba un punt de goig en notar la frescor vital de la nit fregant contra la seva pell. Se sent així encara més complagut quan contempla la ciutat als seus peus, amb els seus edificis emblemàtics destacats a la distància. De música de fons País Petit de Lluís Llach, en la versió que el cantautor va arranjar per al seu comiat a Verges i que en Narcís Bascunyana disposa en la seva col·lecció de cedés. Al suec se li escapa una llagrimeta, entre l’emoció del retrobament i la nostàlgia d’experiències passades en aquesta terra.
Capítol 20, pg. 119
[...]Perquè canta amb sentiment, veient-se a si mateix com l’Elvis Presley original, abillat talment com en la seva darrera època de decadència a Las Vegas, amb el tupè més exagerat i lacat que mai, de blanc impol•lut de cap a peus —camperes incloses—, amb les mànigues i camals amb serrells i medallons cosits arreu. Imita també els seus gestos, principalment centrant-se en l’obertura fatxenda de cames, marcant cotofluix a l’entrecuix i també una bona panxeta, aquesta pròpia i natural.
“We can’t go on together with suspicious minds, and we can’t build our dreams on suspicious minds...”, continua.[...]
Capítol 21, pg. 123
En Soteras fa un glop llarg del got com si volgués empassar-se totes les cabòries i digerir-les ja d’una. Recorda que en Narcís s’ha quedat el mòbil que la periodista li va fer a mans; pensa que tan de bo es decideixi a llençar-lo a la brossa.
No vol sentir més notícies; l’atabalen. Fa un zàpping i sintonitza el Concert de Cap d’Any de la Filarmònica de Viena. La música centre-europea el relaxa. Tanca els ulls i es deixa dur per la melodia del Llac dels Cignes, a unes aigües on no navegui fauna de l’estil de la Pajola i el perill d’incendi sigui nul.
Capítol 34, pg. 194
Aquest paisatge entre decadent i kitsch no és que sigui del gust del mulat, però el que se li fa agradable de contemplar-ho és ser sabedor de com de lluny que està ell d’aquest món, tot i dedicar-se a activitats que estan al límit de la legalitat, traspassant-la per estones. Les Rambles per a ell són ben bé allò que narra la lletra i el videoclip de la cançó —de títol homònim al nom del carrer— que canta en Quimi Portet, tot i que a aquestes hores del matí mostrin la seva natura salvatge molt més apaivagada.
Epíleg, pg. 267
[...] en Vicent Pechuan sent com dins de la seva ment es reprodueix la melodia de Walk on the Wild Side, en la versió original de Lou Reed. En funció de tot el que sap, valora si cal fer alguna cosa [...]
0 comentaris:
Publica un comentari